Ousman Umar:“Les ONG l’únic que fan és fer l’Àfrica encara més pobre”
Altres entrevistats
13/07/2022
Puchol II: “Per a mi el repte més important ara és seguir jugant i demostrar un gran nivell”
 
27/06/2022
Carraixet: "Hem continuat patint agressions, per ser músiques i per ser dones"
 
14/06/2022
Hu Zhao: “No tinc molta consciència del canvi que he fet per viure al País Valencià, però els meus familiars i amics sí.”
 
05/04/2022
Vicent Baydal: “S'ha demostrat que hi ha una demanda molt gran de coneixement històric valencià”
 
14/03/2022
Anna Oliver: “No és fàcil mantenir una entitat de les característiques que té ACPV durant tants anys”
 
04/03/2022
Alba Alfageme: “Les dones ens hem de resignificar: allò que el patriarcat ens ha dit que érem no té res a veure amb nosaltres”
 
04/04/2022

L’Ousman Umar (Ghana, 1988) es defineix a si mateix com un optimista. Una afirmació sorprenent per algú que va estar a punt de morir diverses vegades en el seu trajecte fins a Barcelona. Amb poc més de 12 anys va marxar a Líbia, com fan tants altres joves africans, amb la promesa que podrien portar-lo fins a Europa. No obstant això, ràpidament s’adonaria que, en el camí dels migrants, les promeses se les emporta el vent.

Després d’un viatge infernal pel mig del Sàhara, Umar va arribar a Líbia, on va treballar quatre anys fins que va tenir els més de 1.600 euros que li demanava la màfia, que els va portar a ell i als seus companys de viatge fins a Mauritània, on van haver-se de construir ells mateixos la seva pròpia embarcació. A sobre d’aquesta patera va arribar a Fuerteventura, a través de l’Atlàntic, on va ser detingut fins que el van traslladar a la península. Aquesta història la va explicar als llibres Viatge al país dels blancs (2019) i Des del país dels blancs (2021), publicats per l’editorial Penguin Random House, amb la finalitat de donar veu a totes aquelles persones que, a diferència d’ell, no van poder arribar a Europa amb vida.

“Les realitats d’aquesta història les han viscut milers i milers d’altres persones. Jo he tingut la sort d’arribar amb vida”, reconeix Umar, a qui la sort li va tornar a somriure quan va arribar a Barcelona. Tot i que va estar moltes setmanes vivint al carrer, un dia es va trobar amb una dona, la Montserrat Roura, qui el va ajudar a arribar a la seu de la Creu Roja i li va donar el seu número de mòbil per si necessitava qualsevol cosa. Temps després, ella i el seu marit, l’Armand, van decidir acollir-lo com a tutors a casa seva, ja que ell encara no havia fet els divuit anys. Gràcies a això va poder estudiar català i castellà i va aconseguir acabar la carrera de Relacions Públiques i Marketing, així com un màster a ESADE en direcció d’ONG. Ara, mentre fa un repàs de la seva vida, es mira l’institut on es va treure el batxillerat des de la finestra de l’oficina al districte de Sarrià-Sant Gervasi on hi ha la seu de NASCO Feeding Minds, l’entitat que va fundar per portar educació digital a les zones rurals del seu país natal i donar així eines als joves perquè no hagin d’arriscar la seva vida per creuar el Mediterrani.

Si milers de persones han fet i fan cada dia el mateix trajecte que vostè cap a Europa, per què creu que tants mitjans i empreses s'han interessat per la seva història?

Si hem de ser sincers, això no és la meva història. És veritat que les vivències concretes em pertanyen a mi, però la crueltat d'aquest recorregut, les tortures, pertanyen a milions d'altres persones que per desgràcia no han arribat amb vida o no han tingut l'oportunitat de poder comunicar i explicar la seva història. Només al meu recorregut, més de tres-centes persones van morir ofegades al mar. A la patera on jo anava, hi havia entre vuitanta i cent persones. On estan? A Lleida, recollint i treballant els camps d'allà. Per tant, la resposta és molt simple: he tingut la gran sort de tenir l'oportunitat de poder comunicar. Si no fos capaç d'explicar en català i castellà aquesta història –o escriure-la, sobretot–, avui no estaríem aquí parlant d'això. La clau ha sigut poder obtenir accés a la formació i la informació, l'educació en el seu conjunt, per poder explicar i escriure la història.

Se sent obligat a compartir la seva història i a intentar canviar tota aquesta realitat?

El lema que sempre em repeteixo és: “necessito explicar aquesta història fins que no hi hagi més històries com aquesta per explicar”. Perquè, clar, una cosa és viure-ho i l'altra és posar-se a escriure cada detall. Tornar a viure aquells inferns no és gens fàcil. Però em dona força i, sobretot, il·lusió pensar que no ho explico per mi, sinó perquè no es repeteixi.

A un dels seus llibres narra que, quan arriba a casa de la seva família d'acollida a Barcelona, comença a qüestionar-se sobre els motius pels quals va haver de patir tant durant el viatge. En quin moment s'adona que ha d'escriure el que havia viscut?

La primera nit a casa els pares va ser una de les pitjors nits de la meva vida fins aleshores. A vegades pot semblar molt fora de lloc, però la realitat és que quan vivia al carrer, sabia que com a màxim tenia mitja hora per dormir, fins que algun xaval que acaba de sortir de la discoteca em tirés la cervesa a sobre, o fins que tingués fred i m'hagués d'aixecar i saltar per poder entrar en calor i tornar-me a dormir. La primera nit a casa els pares no vaig ser capaç de tancar els ulls ni un minut. Em preguntava: si és veritat que la família —la Montse i l'Armand— estaven aquí esperant-me, quina necessitat hi havia de patir tant? Què havia fet malament per a merèixer tant de patiment? Per què jo? La gran sort va ser arribar a la conclusió que no havia arribat aquí per ser el més fort del meu grup, ni el més intel·ligent, ni de bon tros. Havia arribat per complir el meu propòsit de vida. Jo crec que cadascú de nosaltres tenim un propòsit en aquesta vida i la raó per la qual jo havia arribat fins aquí era per donar veu, ser la veu de totes aquelles persones que no havien arribat amb vida, i treballar per evitar que futures víctimes caiguin en aquesta trampa infernal.

I en quin moment fa el pas de dir “he de contar aquesta història” a “he d'anar a Ghana per intentar ajudar a altres nens i joves perquè tinguin accés a l’educació”?

Després de veure com flotaven els cossos dels meus companys al mar, ni al meu pitjor enemic permetria que visqués el que jo vaig viure. O almenys li aconsellaria que no ho fes. El meu propi germà petit, que s'havia quedat allà, estava disposat a vendre les cabres i gallines per seguir els meus passos fins a Líbia, pujar a una patera i tot el procediment. Per tant, vaig fer tot el possible per convèncer al meu germà que l'autèntic paradís estava a Ghana. Estava a les seves mans, depèn d'ell. L'any passat, ell va ser el candidat més jove de tota la història de Ghana a accedir al Parlament. El que havia de fer és alimentar la seva ment, no l'estómac. El meu primer cas d'èxit va ser fer-li entendre al meu germà que ell podia ser el canvi que ell volia veure a la seva terra. D'aquí va sorgir la idea de crear l'ONG NASCO Feeding Minds per poder escampar aquest missatge d'alimentar ments, perquè els joves ghanesos assumeixin la responsabilitat de canviar casa seva i arribar a més joves, perquè entenguin que el futur de Ghana depèn d'ells. La idea és canviar el paradigma de l'ajuda humanitària i deixar de creure que les ONG dels blancs, del món blanc, ens salvaran. La realitat és que les ONG l'únic que fan és fer l'Àfrica encara més pobre del que ja som.

Llavors, com s’hauria de fer per canviar la realitat d’Àfrica des de dins?

Aquí va, per mi, la gran importància de l'educació. Un cop aquí, vaig estudiar i aconseguir accedir a certes formacions que, com que era analfabet, fins ara no podia obtenir; i vaig entendre que la gran majoria dels meus companys es van morir pel camí per falta de formació i d’informació. Un cop vaig aconseguir arribar a Líbia, ens van dir que des de Trípoli a Espanya trigaríem 45 minuts… Vaig estar-me quatre anys vivint allà. És absurd, sembla una broma, però és el que va passar. Ni un nen de cinc anys avui cauria en aquesta trampa. Jo hi vaig caure, igual que molts altres companys. Pensàvem que anàvem al paradís, que marxar era la solució. I un cop pagat, per descomptat, no hi ha camí de tornada. Arribes viu o mort. Per tant, la formació, l'educació en el seu conjunt és el que em va ajudar a entendre i poder comprendre que l'objectiu, la millor manera de realment fer una ajuda humanitària eficaç i pròspera és canviar de paradigma. No m’alimentis l’estómac, si us plau, alimenta’m la ment.

Fins a quin punt es pot compaginar això d’alimentar la ment quan hi ha contextos on la fam és tan real que no hi ha espai per pensar en la ment?

Totalment cert. Si un nen no ha menjat, no pot estudiar. Però mirem-ho d'una altra forma: Fa més de 70 anys que alimentem l'estómac d'aquests nens. És molt diferent quan hi ha un cas d’urgència, com pot ser el que està passant ara a Ucraïna, on tenim dos milions de persones que estan a la frontera amb Polònia i han de poder dormir, menjar i als quals cal enviar-los roba. Però, t’imagines estar 70 anys enviant roba i arròs a Ucraïna? No creus que és un error? Tu creus que podem estar 70 anys fent això? És absurd. En canvi, a l'Àfrica, fa més de 76 anys que estem fent exactament el mateix. L'Àfrica és tres vegades Europa, tres vegades els Estats Units. I les zones més fèrtils que jo he vist mai a la meva vida són a la meva aldea: si cau una llavor, brota una planta. Realment creus que Occident ens ha d'enviar arròs? Jo crec que no. Si de veritat em vols ajudar, no necessito el teu arròs. Ensenya'm com cultivar, perquè tinc la terra més fèrtil del planeta. Si el continent més ric de recursos és Àfrica, per què a la vegada és el més pobre? És contradictori, no s'entén.

Pel que explica, sembla que a Occident li convé que Àfrica sigui pobre.

Està clar que a l'Occident li interessa aquest joc. Per poder mantenir la nostra alta qualitat de vida i benestar necessitem que l’Àfrica continuï arrossegant-se per terra. I l'única forma de fer això és agafant quatre gats que tenen una mica d'educació d'aquests països, comprar-los de manera que ens permetin fer el que ens doni la gana, i deixar que la gran majoria d'aquestes poblacions estiguin vivint en un llindar de pobresa sense precedents. Quants milions d’euros i dòlars s’han destinat a ajuda humanitària els darrers 70 anys? I Àfrica és avui més pobre que fa cinquanta anys. Alguna cosa no s’està fent bé. Per això, el futur de l'Àfrica depèn dels joves africans, no de les ONG que venen de fora a ajudar-nos. Quan vaig començar tot això ningú em feia cas. Ho vaig fer amb els diners de la meva butxaca. Vaig assumir la responsabilitat i ho vaig fer. Avui són més de 20.000 nens i nenes que tenen accés a educació digital, sense cap subvenció estatal. Durant aquests deu anys, a NASCO hem demostrat que és urgent i necessari confiar que les persones africanes que venim d'allà, que entenem i coneixem la nostra cultura i realitat, som les millors persones per liderar aquests projectes, perquè siguin realment efectius i que es facin canvis reals.

L’objectiu principal de NASCO és impulsar aquest canvi des de dins?

Exacte. A mi, sincerament, no m'agrada el victimisme i tampoc m'agrada acusar a ningú, perquè crec que acusar els altres és una pèrdua de temps. Hauríem de dedicar aquests esforços a construir coses. Cadascú de nosaltres podem canviar aquest món, podem jugar un paper fonamental perquè tot això algun dia canviï a millor. I, des de la meva humil opinió, la millor manera és donar aquesta eina crucial com és l'educació perquè aquestes nenes i nens entenguin que realment són capaços de canviar el seu país i liderar aquest canvi. Fa deu anys vaig començar amb aquestes escoles i avui en dia ja tenim onze persones treballant per diferents empreses de Madrid, València, Sevilla i Barcelona, i no tenen necessitat de pujar a cap patera, pagar a cap mafiós o arribar a Europa.

El repte de NASCO com a ONG és molt complex. El 2012 us centreu específicament en l'educació digital, però heu ampliat l'àmbit d'actuació. Per què?

A l'hora de la veritat, tu tens una idea de com fer les coses i amb el temps t'acabes adonant que per poder funcionar, per poder complir amb l'objectiu principal necessites afegir una sèrie de coses. Quan jo poso una aula informàtica, no només aprenen informàtica, sinó que també aprenen tota una altra sèrie de coses. Per exemple, una de les assignatures que fan es diu educació ambiental i jo no entenia per què havíem d'aprendre teories a classe d'educació ambiental si podem fer alguna cosa real, fora de classe. Llavors, vaig fer la proposta d'aprofitar els terrenys que tenen les escoles perquè els nens i les nenes hi plantin arbres. Cada alumne planta un arbre i durant l'any ha d'aconseguir que l'arbre sobrevisqui, perquè, si això passa, guanya uns punts per l'examen final. Però no plantem qualsevol arbre, sinó que plantem anacards, perquè en cinc anys no només tindrem un arbre, sinó que tindrem fruits que poden ser venuts al mercat i obtenir ingressos econòmics de manera que, amb això, es pugui pagar el cost de l'electricitat de l'escola, els sous dels professors i el manteniment i substitució dels ordinadors. D'aquesta manera, no he de sortir al carrer a demanar diners als blancs per mantenir les meves escoles. Jo no crec en les ONG. Jo crec en la sostenibilitat dels projectes. L'objectiu principal encara és l'educació digital, però tots els altres projectes que fem tenen aquest component transformador, de canviar la caritat per crear prosperitat. Per això dic que ha de canviar el paradigma de l'ajuda humanitària. Si un xaval, amb una mà davant i l'altra al darrere, que arriba a Barcelona analfabet fa 15 anys, ha pogut posar en marxa un projecte que avui és capaç de sostenir-se per aquestes vies… Imagina't si una institució volgués fer-ho bé.

Com és la relació amb les autoritats a Ghana? Com veuen la feina que feu?

Ha sigut molt difícil. Bastons a les rodes de mil maneres. Però estic absolutament orgullós, perquè hem sigut capaços de resistir i continuar lluitant, demostrant que el que proposem no és una ximpleria, sinó que és un projecte amb tot el sentit del món i avui tenim, si no la porta sempre oberta, molt de respecte i molt reconeixement al país.

Us heu posat com a objectiu anar a l’origen i educar els joves perquè tinguin la formació i la informació necessària i no hagin de migrar. Però, què passa si hi ha un noi a Ghana o a qualsevol altre país que, tot i tenir aquesta informació, decideix anar igualment a Europa? Com es podria pressionar els Estats i la UE perquè hi hagi vies segures perquè aquesta gent pugui migrar, ja que, al cap i a la fi, és un dret humà?

Clar, aquí ve la gran hipocresia d'Occident. Ara mateix, qualsevol de vosaltres, si voleu anar a Ghana, demaneu un visat i en una setmana el teniu. En canvi, que vingui qualsevol d’aquests nois ghanesos a Espanya és un repte bastant complex. De fet, ara mateix acabo de publicar el meu llibre als Estats Units i el Pen Festival, que és el festival més gran d'escriptors a Nova York, m'ha demanat que hi vagi a fer una ponència i presentar el llibre. Si et dic que fa tres setmanes que intento que em responguin pel visat i no em responen, t'ho creuràs? Si tingués un passaport espanyol, ja haguessin respost. Raons per criticar el sistema i Europa n'hi ha milions. Jo prefereixo canalitzar aquest esforç per construir i buscar camins. El Papa Francesc ho va deixar clar: quan parlem de refugiats i immigrants no caben més verbs que “acollir” i “integrar”.

De fet, ara amb la crisi a Ucraïna s'està veient que, si hi ha voluntat política, es pot acollir. Per tant, per què amb aquests refugiats sí i amb els altres no?

Així és com som la humanitat. Jo podria criticar el sistema i demanar per què han obert les portes a ucraïnesos però, en canvi, els africans o sirians o d'altres països no. La realitat parla per si sola. Quan hi ha voluntat política, hi ha camins; però no hi ha voluntat política per altres casos. Per evitar tot aquest drama migratori, només cal facilitar l'accés a visats. Igual que tu pots demanar un visat i anar a Ghana, si ells poguessin fer el mateix, ningú pujaria a una patera! Ningú vol morir. És que és molt peculiar. Jo, com molts altres joves de Ghana, no sé nedar. Tu saps què és l'agonia d'estar 48 hores assegut en una barca, sabent que en qualsevol minut pots morir? A més, no només això, sinó que acabes de veure com floten els cossos dels teus companys que havien marxat setmanes anteriors. Ningú es mereix veure això. La situació actual ha deixat en evidència la hipocresia d'Europa i la poca voluntat política per acollir.

Em quedo amb la idea de canvi de paradigma. Els reptes que tenim al davant com a societat són diversos. Vostè és optimista que aquest canvi pugui passar?

Imagina't que arribes a casa i hi ha un elefant al teu menjador perquè te'l puguis menjar. Però com et comences a menjar un elefant? Molta gent no sabria per on començar, perquè és massa gran. Doncs és això, quan veiem un problema pensem que és massa gran i no sabem per on començar. Però qualsevol llarg camí comença per un primer pas. No existeix una paella prou gran per a cuinar un elefant sencer. Llavors, com comences a menjar aquesta carn? Doncs un filet darrere un altre, així de senzill. Els problemes del món són molt grans, per descomptat. Si fossin petits ja estaria tot solucionat fa mil anys. Però que siguin grans no implica que no hàgim d'intentar solucionar-los, o fer petites accions per solucionar-los. Per això hem de pensar globalment però actuant localment. Deixar d'una vegada d'acusar els altres i assumir cadascú de nosaltres que som els presidents del nostre món. És complex, sí, però això no vol dir que no puguis fer petites accions, les que estan a les teves mans, per canviar el teu petit món. Soc totalment optimista.

 

AMIC - Qui som? - Avís legal
Carrer Uruguai, 11, 6é, despatx 604. 46007 València.
Tel. 669.85.30.50 - info@amicval.media
Amb el suport de: