Ivan Labanda: “Alguna cosa falla quan a un càsting no se’t valora per si ho fas bé com a actor, sinó per quants followers tens"
Altres entrevistats
20/07/2022
Joan Turu: "És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”
 
09/05/2022
Salwa El Gharbi: “Calen polítiques d’inclusió social i de participació real per acabar amb els prejudicis envers les persones migrants”
 
27/04/2022
Eduard Estivill: “Se’n van els Falsterbo, però ‘Paf, el drag màgic’ no marxa de la vida de la gent”
 
12/04/2022
Joan Fortuny: “Els cinquanta anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música”
 
04/04/2022
Ousman Umar:“Les ONG l’únic que fan és fer l’Àfrica encara més pobre”
 
22/03/2022
Bruno Oro: “La pandèmia m’ha canviat: abans feia d’Artur Mas i ara faig de Bruno Oro”
 
Text: Text: Manuel Arenas (Clack) / Vídeo: Marina Rodríguez (Clack)
14/12/2021

L’actor Ivan Labanda (Barcelona, 1980) es defineix com a “artista multidisciplinar” i només cal donar un cop d’ull a la seva trajectòria per confirmar que diu la veritat: televisió, teatre, cinema, doblatge, locució publicitària i el què calgui. Labanda, crític amb la “voràgine” i la “bogeria” en què les xarxes socials han sumit l’ofici de la interpretació en particular i el món actual en general, protagonitza aquest final d’any al Teatre Tívoli de Barcelona el musical Cantando bajo la lluvia, dirigit per Àngel Llàcer i Manu Guix i produït per Nostromo Live, espectacle que, segons explica, l’ha portat al límit degut a la seva exigència física però, a la vegada, li ha permès fer un “estirament artístic”.

Pregunta (P). Torna al Tívoli, teatre on va començar amb dotze anys amb l'espectacle Nou memory. En quina mesura està present aquest viatge al passat, els seus inicis, en les actuacions que fa avui dia?

Resposta (R). Al Tívol també vam fer La jaula de las locas, primer cop que hi tornava després de tants anys, i ja arriba un punt en què ho normalitzes. Sí que és veritat que, a vegades, m'assalten imatges de quan tenia dotze anys i estava entre bambolines mirant què feien a l'escenari. Aquell va ser el moment en què em va enlluernar la professió.

P. Tot i la seva dilatada experiència al teatre musical, des de La Bella y la Bestia fins a Cabaret (Premi Teatre Barcelona) passant per Polònia o 40 El Musical, què considera que li aporta de nou artísticament aquest Cantando bajo la lluvia?

R. Moltíssimes coses! Jo sobretot em moc per reptes, i a Cantando bajo la lluvia el procés d'assajos ha sigut tan dur que jo crec que he fet un estirament artístic. Ja només el fet de cantar sota la pluja aplicant tota la coreografia ja és un repte. Això, clar, deixant al marge que és el millor musical de la història, per què no dir-ho.

P. Hi ha alguna anècdota que li vingui al cap i que es pugui explicar d'aquests assajos exigents?

R. Per exemple, a mi em van agafar dos atacs d'ansietat. Havíem d'absorbir tant de material en tan poc temps amb tanta gent i estar tant al nivell que... Tot i això, estem molt contents perquè veiem que la gent ho està gaudint i ha valgut la pena.

P. A què ha hagut de renunciar personalment per poder dedicar-se a projectes i àmbits culturals tan diversos durant la seva trajectòria professional?

R. Doncs a moltes coses, sí, però el més fort és que pràcticament ni te n'adones. Renuncies a poder veure la teva família i els teus amics, cada cop els dediques menys temps... Clar, al teatre treballes quan tothom fa festa, quan tothom té ocasió de trobar-se. Molta gent et diu: "Oh, quina sort tens de poder dedicar-te al qual t'agrada...!". I sí, és una sort i em considero una persona superafortunada, però la 'cara b' és que és una feina molt sacrificada, més encara perquè vivim en un món en què et penalitzen, et castiguen si dius 'no' a feines.

P. Abans ha parlat de la seva ansietat durant els assajos. Aquestes "renúncies" a les quals fa referència van en aquest mateix sentit, ara que sembla que la salut mental està al centre del debat públic i polític?

R. Tot suma. Jo soc del parer que encara hem de veure les conseqüències reals del confinament. La salut mental serà el gran tema dels anys vinents. Sobre els actors, sí, t'ho pots imaginar, però crec que no seria just posar-nos com a exemple de patir en termes de salut mental. Tot i això, els atacs d'ansietat no sé si em van venir pel volum de feina, si la cosa ja venia del confinament o si va ser degut al món boig que estem vivint: la immediatesa, el hate a les xarxes... L'altre dia ho parlava amb un amic: quan tenia dotze anys i vaig decidir que volia ser actor, el meu somni era pujar a l'escenari i fer una funció, una pel·lícula, una sèrie. Ara, però, veus que no només és pujar a un escenari, sinó que has d'estar a les xarxes constantment, que has de veure a no sé qui, que t'han de veure els followers. Ja no és només que puguis expressar-te, sinó que has de lluitar tant per la teva visibilitat que és esgotador... I, al final, quan agafes distància, dius: "On queda, aquell somni? Què estic fent? Realment quina part queda de tot allò a què em volia dedicar? En què s'ha convertit la indústria?". És tot molt boig. I a mi personalment m'afecta. M'afecta haver de dedicar no sé quantes hores al dia a les xarxes socials per poder ensenyar què estic fent. És una voràgine tan gran que jo crec que tot això va calant.

P. Fins a quin punt creu que aquesta sobreexposició té una implicació en l'essència del seu ofici, en la separació entre la ficció del personatge que s'interpreta i la realitat personal de l'actor?

R. Alguna cosa falla en el moment en què fas un càsting i optes a un paper i se't valora no per si ho fas bé o malament com a actor, sinó per la quantitat de followers que tens. Jo em volia dedicar a això perquè pensava que, si ho feies prou bé, podies accedir a papers protagonistes i començar a fer brillar la teva trajectòria. Ara t'adones que pots fer-ho si de cop i volta la fas grossa a Twitter. Aleshores dius: clar, ja no es tracta de si ho fas bé o malament, sinó de com et visibilitzes; de com aconsegueixes arribar a tota aquella gent, i ja no té a veure amb l'art, sinó amb una altra cosa. La realitat supera la ficció. És el món en què vivim. Per això dic: tot és molt boig. Ara, no sé, intentes mantenir aquesta línia de dir: sí, jo a les xarxes em puc ensenyar com soc i presento un programa a la televisió on soc jo. A mi m'agrada sempre deixar un missatge humanista: reivindico que m'agrada ser jo, i després la ficció és la ficció. Crec que s'han de separar les coses; crec que has de ser top a l'escenari i fora de l'escenari. I això, clar, cansa (riu).

P. De tots els àmbits culturals diversos als quals ha participat, amb quin es queda? Se sent més còmode als registres més mediàtics, com la televisió, o als més íntims, com el teatre?

R. No podria triar... Depèn del moment. M'agrada fer televisió perquè arriba a moltíssima gent: jo em dedico a això perquè m'agrada fer feliç i fer riure la gent. Quan la gent ve a veure Cantando bajo la lluvia al teatre, fas feliç a 1.600 persones; i quan fas un programa de tele, fas feliç a centenars de milers de persones, o a milions, fins i tot. Operación Triunfo, per exemple, va ser molt guai en aquest sentit, perquè pots arribar a molta gent i aprofites per fer feliç a tota aquella gent i entretenir-la.

P. Quines alegries i decepcions personals i inesperades destacaria de la seva experiència més mediàtica, sobretot a la televisió?

R. Una alegria i una sorpresa va ser quan em van trucar per ser professor a Operación Triunfo, per exemple, perquè va ser superinesperat. I entre tanta gent, que de cop i volta marxin Los Javis i et truquin a tu... Va ser: "Però per què?" (riu). Després et diuen que és perquè tens un bagatge i tal... I dius: "Ostres, sí, és veritat". Però va ser molt sorprenent i inesperat, ja que era un repte i una cosa que no havia fet mai. I estic superagraït. Decepció? No em ve cap al cap ara mateix, la veritat.

P. Què li diria a un infant que el va a veure actuar al Tívoli, a Cantando bajo la lluvia, i que li diu als seus pares que de gran vol ser Ivan Labanda?

R. Li diria que quan abans comenci, millor (riu). Jo crec que, qualsevol formació artística, quan abans la comencis és millor perquè tindràs més bagatge, més experiència i sobretot tindràs més domini i coneixeràs abans la professió, quelcom bastant important per tenir els peus a terra.

P. Algun cop ha afirmat que no és un artista a qui li agradi gaire la zona de confort, motiu pel qual va sortir del programa Polònia (TV3). Més enllà del seu desig de presentar un late night, com també ha expressat en alguna ocasió, quin tipus de format o temàtica li semblaria interessant per sortir de la zona de confort de cara al futur?

R. Qualsevol cosa que no hagi fet abans. Jo sempre penso en un late night perquè crec que se m'està despertant alguna cosa de l'animal on li estic trobant molt de gust al fet d'entrevistar i d'empatitzar amb l'altre. Crec que hi ha alguna cosa que em diu que tirar d'aquest fil per mi és molt atractiu, i crec que un late m'ofereix el tauler de joc perfecte; ja no només això, sinó que pots comunicar, però també sorprendre cantant o ballant, quelcom que encara crec que no fa ningú, a la televisió. Aquí hi ha un espai. A un altre nivell? No sé, em puc imaginar presentant les notícies, si vols (riu). Em posa catxondo pensar-hi (riu). També flueixo amb la vida. És a dir, sempre procuro escoltar els senyals arran de les coses que venen, i dir: "Ara ve allò? Potser és que hi ha quelcom que s'ha ordenat i la cosa ha d'anar per aquí". Sempre he funcionat d'aquesta manera.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media