Bonitx: “Cal visibilitzar la "penya" dissident que no és artista: jo tinc amigues "queer" que cuiden senyores grans o treballen a museus”
Altres entrevistats
18/10/2021
Marc Giró: “Els pijos haurien de sentir vergonya, si en tinguessin, per haver mantingut el privilegi fent la gara-gara al franquisme”
 
06/09/2021
Joana Amat: “Si les empreses fan que tant dones com homes se sentin còmodes, seran més competitives que mai perquè atrauran talent”
 
29/07/2021
Judith Colell, “Hem de buscar la forma de que aquest talent el puguem finançar. I això és el que intentarem”
 
13/07/2021
Pau Llonch: “No ens calen més ‘brokers’ per afrontar els reptes que tenim davant dels morros”
 
06/07/2021
Joan Galo: “M’interessa travestir-me fora dels ‘espais segurs’ perquè m’estimula veure com li explota el cervell a la gent”
 
14/06/2021
Lildami: “La nostàlgia d’un passat feliç i millor m’ha impulsat a crear”
 
Text: Text: Manuel Arenas / Clack | Vídeo: Marina Rodríguez / Clack
28/06/2021

“Què faig jo aquí?”. Aquesta era la pregunta que més es repetia en el seu dia a dia Edu Rubix (Vilanova i la Geltrú, 1997), coneguda artísticament com a Bonitx –llegeixi’s ‘Bonite’-, quan socialment se li pressuposava un encaix com a home o com a dona. La categoria on encabir aquesta manera de sentir-se, aquesta forma no normativa d’entendre el món que es reivindica el juny, mes de l’Orgull LGTBIQ+, la va trobar en la identitat de gènere no binària arran d’una xerrada del filòsof i referent queer Paul B. Preciado, amb qui va descobrir el lloc on sentir-se còmoda. Bonitx arriba a la botiga de Barcelona "El Genio Equivocado", marca que li ha editat el seu primer disc, Bonitx (2021), es perd entre els vinils dels aparadors i pregunta per discos de Prince, un dels seus referents de sempre.

Algun cop has dit que no et sents còmoda quan se’t tracta com a "persona no binària que fa coses". Parlem de tu, doncs, com a persona “que fa coses” i que, a més, té una identitat de gènere no binària. Quines són aquestes coses? Relata'ns com és un dia qualsevol de la teva vida.
L’única cosa que faig és música (riu). Un dia habitual meu seria aixecar-me, escoltar música, anar al meu estudi de casa i fer una cançó, tornar a escoltar música, tornar a tocar alguna cosa, escoltar música, dormir, potser surto amb les meves amigues... Abans anava a estudiar al matí... Tot el meu dia està ocupat al meu cap per la música, bàsicament (riu).

Has parlat obertament d'haver sigut víctima de bullying a l'escola. En quina mesura experiències com aquesta han fet que avui estiguis presentant el teu primer disc?
Han fet gran part del que sóc jo ara i el que és la meva proposta artística. Òbviament, no li desitjo a ningú que passi per això, però, clar, de no haver sigut per aquestes coses, no haguessin sortit certes inquietuds meves. Suposo que, fins i tot, no hagués arribat a estar tan a prop de la música, per exemple, perquè també era com una manera d’escapar-me de tot això.

Quines altres experiències personals han marcat la teva identitat artística i de gènere?
Jo sempre dic que el fet que em defineixi com a persona no binària no vol dir que hi hagi hagut moments clau que m’hagin fet... O sigui, òbviament hi ha un moment que trobes la paraula de què és ser una persona no binària, però des de sempre el teu cos et diu que no estàs còmoda a la categoria ‘home’ ni a la categoria ‘dona’; jo sempre m’havia sentit una mica allunyada de tot això, des de petita. Suposo que és un moment en el qual trobes la paraula i et defineixes i... Hi ha moltes experiències entremig; jo també sóc una persona molt tímida, a l’escola tenim problemes... No ho sé: són moltes coses.

Sobre aquest disc, has dit: “Quan el cos em va demanar fer un disc que parlés de la meva corporeïtat com a persona no binària, em vaig llençar". El disc, doncs, és la fórmula artística que has trobat per expressar la teva identitat de gènere?
Sí, totalment; jo sempre he utilitzat la música per conèixer-me i expressar-me, i va arribar un moment en què vaig sentir que havia de parlar de la meva experiència corporal amb la música. I va arribar un moment en què ho havia de fer. I sí.

Amb relació amb aquesta identitat de gènere, has citat la família i les amigues com a “espais segurs”. Tot i això, t’has trobat amb dificultats concretes als espais afectius a l'hora d'expressar la teva identitat no normativa?
Òbviament, amb la família sempre és més complicat, expressar-te, però crec que han sigut bastant supportive amb aquest tema. I amb les meves amigues no he tingut problemes, perquè realment no tinc cap amiga hetero: totes són mariques i, quan em vaig voler definir com a persona no binària, totes ho van entendre i van canviar el xip com superràpid. No hi ha hagut cap dificultat perquè les meves ‘amigues amigues’ no són amigues de quan tenia tres anys; són amigues de quan en tenia quinze i les coses ja canvien molt.

Aquestes amigues estan a Barcelona, on vius des de fa dos anys. La capital està sent determinant pel teu desenvolupament artístic?
Suposo que com tota la gent que se sent outsider als pobles i acaba marxant a la gran ciutat. Tot i que a Barcelona també hi ha gent fastigosa i horrible, et sents més segura perquè hi ha més quòrum de gent que tens al voltant, amb la qual et pots sentir segura. I també, clar, Barcelona m’ha ajudat molt en el meu desenvolupament artístic, per exemple a través de molts grups de l’escena barcelonina que m’han influenciat.

I això, per exemple, a Vilanova no ho trobaves.
Clar, o sigui, imagina’t: Vilanova no té ni cine! Aleshores, és tant pel tema cultural com pel tema de... Cada vegada que vaig a Vilanova és un drama sortir al carrer: haig de quedar-me a casa, gairebé!

En quins àmbits creus que Barcelona com a ciutat ha de treballar encara per la qualitat de vida de les persones no binàries?
Hi ha una cosa que sempre parlo amb les meves amigues: no hi ha gaire moviment queer en escenes diürnes, sinó que sempre està molt vinculat a la nit i a la festa. Barcelona també ha propiciat d’alguna manera que tots els esdeveniments siguin a la nit. Entenc, òbviament, que la nit és un espai que ens ha servit per alliberar-nos com a col·lectiu, però també hi ha moltes persones que no se senten a gust en aquest espai. I jo crec que cal tenir més en compte la gent queer de manera diürna i reconèixer la gent queer pel què fa, cosa que sempre dic, a més de pensar que hi ha molta penya dissident que no és artista; vull dir, jo tinc una feina fàcil perquè sempre és com que la penya dissident fa art, però jo tinc amigues que cuiden senyores grans, estan a museus... I tampoc es dona visibilitat, a aquesta gent, i és gent que està al seu dia a dia fent les seves coses i jo crec que és important tenir-la en compte.

Imagina per un moment que, com et va passar a tu amb una xerrada de Paul B. Preciado, alguna persona llegeix aquesta entrevista i es comença a replantejar la seva identitat de gènere. Fins a quin punt t'angoixa aquesta responsabilitat com a referent no binària amb relació a altres persones que potser no coneixes?

No crec que m’angoixi gaire si sé que, una persona que se sent sola en un moment determinat, en mi pot trobar una manera de començar a generar-se una identitat que se surt dels esquemes que en teoria aquella persona, en aquell moment, creu que són els normals. A mi m’ha ajudat molt trobar referents per alliberar-me de certes coses, i no sé si és angoixa... Òbviament, segurament faré mil coses malament i no vull que es reprodueixin... No és angoixa, és més ‘tant de bo que passi això’; tant de bo que la gent es pugui alliberar sentint-me a mi o a moltes persones més que ara estem aquí sortint.

Pot citar algun d’aquests “referents”?
Sí... Per exemple, Paul B. Preciado és un referent. Clar, tampoc et pensis que hi ha gaires referents... En el món de la música, Mikky Blanco, o un altre gran referent meu ha sigut Prince, a qui cito sempre, però jo crec que ara estan començant a sortir més referents; jo, segurament, quan em vaig començar a definir com a persona no binària, igual no hi havia tantes referències. El que sempre dic és que hi ha una cosa molt important: generar noves mitologies. Com que el nostre col·lectiu ha estat sempre marginat i hi ha molt poca història, d’això, sempre has d’anar rebuscant referents entre la història; has de fer un exercici de mirar persones que no són no binàries o trans des d’una perspectiva del present, reinterpretar-les com a referents.

Abans d’aquesta xerrada de Paul B. Preciado tu ja senties que no encaixaves en l'estructura de gènere binari home/dona. A través de quines sensacions n'eres conscient?
Establir-te com a persona no binària és una cosa que t’estàs plantejant durant tota la vida... O sigui, Paul B. Preciado va ser una catarsi, allà on per fi trobes un lloc on et pots sentir còmoda, un col·lectiu, una manera d’entendre les coses... És com: ‘D’acord, està parlant d’una experiència que també és la meva!’. Quan tenia la sensació de no encaixar? En tots i cadascun dels moments del meu dia a dia: a casa, òbviament a l’escola, un dels meus grans traumes... Potser no són coses concretes, sinó que sentia que era absolutament diferent del que s’esperava de mi. Hi ha una cosa molt curiosa: des de petita, gent que no em coneixia i em veia al carrer li deia a la meva mare: “Ai, quina nena més guapa!”. Des de sempre he tingut aquesta ambigüitat. Te n’adones molt, també, a les primeres festes que fas amb les teves suposades amigues: de cop ets a un ambient superhetero, on els homes s’han de relacionar d’una manera, les dones d’una altra... I és com: ‘Què faig jo aquí?’.

Acabes de publicar el primer i ja estàs preparant el teu segon disc. Ens pots avançar alguna novetat?
(Riu) Si al primer disc, que té unes connotacions sonores molt concretes, he intentat trobar la meva veu com a persona no binària a la música i als meus entorns, el segon disc és més d’emancipació. Aquest darrer any i mig he estat molt obsessionada amb el funk, el jazz, el soul... totes aquestes coses, i suposo que també he agafat moltes influències estilístiques d’aquí, però he fet una cosa bastant moderna. És bastant diferent del primer disc, això és l’única cosa que puc avançar. I que sortirà a principis de l’any que ve.

 

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media