Francesc Serés, escriptor recentment guardonat amb el Premi Proa 2020
F. Serés: "A La casa del foc explico dilemes morals d'una forma que la realitat no em permet"

 

Altres entrevistats
31/12/2020
María Grau: “L'exposició d’alguns metalls s’associen a un pitjor funcionament del sistema renal”
 
30/12/2020
Circusland, un museu del circ únic a Europa
 
30/12/2020
Les Bernardes aposta per la cultura i el pensament contemporani
 
29/12/2020
Martí Gironell recupera el pont de Besalú amb la seva nova novel·la
 
18/12/2020
Miki Núñez: “He aconseguit deixar de banda el que la gent s’espera de mi per treure el que m’agrada”
 
24/11/2020
Clara Calderó: “Quan mirem els conflictes, visualitzarem que estan motivats pels drets humans"
 
Text: Text: Clack - AMIC | Vídeo: Marina Rodríguez / Clack - AMIC
11/12/2020


Quan va marxar de la Vall del Ser, a la Garrotxa, l'escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972) es va adonar, a partir de les fotos del seu temps allà, que aquell entorn “tenia narrativa”. Aquesta va ser la llavor que ha fet créixer La casa del foc (Edicions Proa), novel·la recentment reconeguda amb el Premi Proa 2020, on Serés pretén explicar una època a través de la història d'una nena, la Mar, que està trencada i cal recuperar perquè és el futur. “La idea d'una nena que diuen que es perdrà i que hem de recuperar és el leitmotiv del llibre”, afirma Serés, premiat anteriorment també amb el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Literatura. La narració, reconeix l'autor, tindrà una segona part en la qual ja hi està treballant.

 
Pregunta (P). Quina és la pregunta que no li han fet encara sobre la seva nova novel·la La casa del foc?
 
Resposta (R). La pregunta que no m'han fet, suposo que perquè hi ha un impacte en aquest llibre suficientment fort com per encara estar una mica sota l'onada de xoc, de la lectura... És si això té alguna possibilitat de continuar, perquè hi ha personatges que estan molt vius. I la resposta és sí, espero que continuem una segona part en la qual hi hagi almenys una protagonista molt marcada d'aquest mateix llibre.
 
P. Si es tingués a vostè com a escriptor recentment premiat al davant, què es preguntaria?
 
R. No m'interessaria tant el premi sinó la continuïtat del projecte, és a dir, cap a on va, d'on ha vingut, què ha escrit abans, com es relaciona aquest llibre amb tot el que ha fet abans, què n'espera del futur. Una mica, què vol aconseguir amb tot això: qui ets tu literàriament parlant, qui ets tu humanament no m'interessa tant perquè el que m'interessa és l'escriptor.
 
P. Li han preguntat ja què té pensat fer amb la compensació econòmica del premi?
 
R. No, no (riu). La compensació econòmica és una part molt interessant però que és més estratègica que pecuniària: encara que siguin 40.000 euros, no són nets, i jo aquí hi he dedicat moltíssimes hores... La part interessant és com la gent percep el prestigi a través del premi, a través dels diners, i com això compromet també un projecte editorial que amb Proa començàvem d'inici.
 
P. A les entrevistes que li han fet, els periodistes es mostren preocupats per distingir ficció i realitat a La casa del foc.
 
R. Per a un escriptor, que li preguntis sobre realitat i ficció és com si a un dentista li preguntes què passa amb les dents. Aquesta pregunta és enorme. No té raó de ser més enllà de per què a la gent li interessa tant aquesta relació entre realitat i ficció o entre mentida i veritat i fins a quin punt es barreja tot: mentida, realitat, ficció i el compromís que l'escriptor estableix amb uns fets. Penso que en aquest cas el que és més interessant és saber si això acaba explicant una època, l'acaba transformant, l'acaba fent recordable, si totes aquestes veritats tenen alguna part de relació amb les persones què hi surten.

"A La casa del foc, puc explicar dilemes morals d'una manera que la realitat no em permet: aquest és el pacte amb la veritat."

 


 
P. Perquè, clar, a la seva novel·la no és possible delimitar realitat i ficció.
 
R. És una novel·la. Un pacte amb la realitat. I un pacte amb el lector. El lector intenta sempre esbrinar quina part hi ha de veritat, però clar, és que no estem parlant del mateix concepte de veritat. Això és una veritat imaginativa en la qual tot va encaixant en una altra dimensió. És a dir: funciona com a veritat a la novel·la? Doncs és veritat. I interpel·la un altre tipus de veritats morals, polítiques, històriques... que el que fan és transformar i eixamplar el concepte de veritat, i sobretot donar-te unes eines que et permeten imaginar altres tipus de veritats sense que comprometin el dany a terceres persones en un context de realitat. I aquí, a La casa del foc, puc explicar dilemes morals d'una manera que la realitat no em permet: aquest és el pacte amb la veritat. 
 
P. Culturalment, més enllà de la novel·la, creu que el consens sobre realitat i ficció està en crisi?
 
R. Pot ser, el que passa és que existeix la crisi de la realitat entesa com a una història de fets. El problema el tenim en com entenem aquesta realitat que nosaltres pensem descontextualitzar. El que tindrem és una altra vegada un retorn a sistemes clàssics, sistemes de pensament que tinguin una complexitat més gran que aquesta immediatesa. Per tant, diria que partim d'una premissa equivocada: discutir la realitat amb els termes que l'actualitat ens imposa. Potser per això fallem tant.
 
P. Sobre la Vall del Ser, element central a La casa del foc, ha dit: "El més bonic és quan el lloc té narrativa". En quin moment s'adona com a escriptor que el lloc "té narrativa"?
 
R. Te n'adones quan te'n vas. Te n'adones quan vols recordar i intentes construir unes històries que siguin plausibles i intentes modular un record de dir: "Bueno, que me n'emportaré, jo, d'aquesta Vall quan ja no hi sigui; com la treballaré mentalment, com la portaré amb mi?". Vas recollint les fotos que tenies... Però clar, les fotos són descontextualitzades: si tu no expliques qui és cadascú, què feien, què volien aquella gent, no serveixen de gaire més, són píxels. Què t'importen? Dotar-les de contingut. Doncs quan aquests continguts ja van ser tan importants, va ser quan em vaig adonar que això s'havia d'ordenar i poder explicar en una novel·la. 


 
P. Una nena que es pot perdre, un narrador que naufraga, les drogues com a resposta a aquesta insatisfacció... Quant d'anàlisi actual hi ha a La casa del foc?
 
R. Hi ha la part suficient com perquè la novel·la sigui versemblant. És a dir, hi ha la part de ficció que necessita de la realitat per tal de nodrir-se i d'establir criteris i posar una sèrie de normes, d'espais i detalls que donin versemblança als fets. Si tu estàs parlant d'un cert pensament, d'un cert espai, hi has d'incloure una part de realitat social perquè és la que acaba interpel·lant la gent. Aquesta és la part més interessant: quins elements de la realitat social has d'incloure tu en funció de la novel·la, no tant per fer una crònica social sinó perquè sigui versemblant. Sempre prioritzes primer la part narrativa: tu no estàs dient aquí que és veritat, la veritat va per uns altres camins. Tu estàs dient: "Jo et donaré una part de la veritat". No oblidem que som gent que entreté la gent. La novel·la ha de ser entretinguda; li has de donar el peixet [al lector] perquè vulgui passar a la següent pàgina, sinó passa a la següent pàgina estàs perdut: cau.
 
P. Parli'ns del personatge de la Mar: per què li preocupa com a escriptor aquesta part més emocional, interior, dels nens?
 
R. M'importa en la mesura que la Mar és un personatge que explicar-nos altres parts de la realitat. És un personatge que recull la història d'una zona, i el que fem és intentar projectar-la i que sobrevisqui. Aquesta idea d'una nena que diuen que es perdrà, que està trencada, i que hem de recuperar-la perquè és el futur, és el leitmotiv del llibre: d'on surt el seu dolor, per què està trencada, per què es pot perdre. I finalment, què podem fer perquè tiri endavant. És una figura per a mi importantíssima, un altre 'jo' possible del narrador projectat al futur: "Com sobreviurem".
 
P. Feia un parell de dècades que no publicava novel·la. S'ho ha passat millor amb l'articulisme polític?
 
R. No he publicat novel·la però sí narrativa; hi ha 12 llibres publicats entremig, que si no semblarà que no publico res! (riu). L'articulisme és molt divertit; pot ser molt estressant, també, perquè demana una opinió diferent, una novetat, una idea nova cada vegada, i això no és fàcil d'aconseguir, però té un avantatge, que és que et fa polir molt la narrativa: sé molt clar, precís, contundent. Ser molt vertical; si juguéssim a futbol, seria no tant anar passant-la sinó ser molt vertical. Això, quan arribes a la novel·la, et dona un espai nou. No és que no puguis anar passant-la de banda a banda, sinó que pots fer això i a més a més tens l'habilitat de ser més vertical. L'articulisme és meravellós per això, perquè en 4.000 o 800 espais ho has de dir tot. 


 
P. Acabem com hem començat: parlant dels premis literaris. Vostè ha sigut reconegut amb el Proa, el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Literatura. Depenen els escriptors excessivament dels premis literaris?
 
R. No... No sabria què contestar exactament a aquesta pregunta. Els premis són una eina més en un context en el qual no és fàcil aconseguir certa notorietat: aquí la fortalesa de tenir un premi darrere. I també és una aposta editorial: dir "nosaltres volem marcar un premi nou, amb un cànon nou, i per a això haurem de posar un jurat que ens convingui per tant al nostre projecte editorial". Quan tot això es conjuga, són molts factors al mateix temps. Per tant, poden tenir una part d'imatge, d'espectacularitat, però també una part de projecte i tu has de saber molt bé quin llibre escrius. Perquè és una responsabilitat, perquè el jurat també se la jugarà amb això, farà recomanacions... No és un procés gairebé com una loteria, sinó que hi ha un procés de treball previ al premi, previ del jurat i previ de l'edició.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media