No és cap secret que el nivell de solvència de totes dues entitats està per sota dels grans bancs espanyols i europeus
La 'guerra' de la benzina a la catalana
Les grans multinacionals com Repsol estan monopolitzant cada vegada més el sector de les estacions de servei
Una nova estació de servei s'ha instal·lat a Sant Cugat del Vallès. I ho fa rebentant preus, amb la gasolina 95 per sota dels 0,98 euros el litre i el litre de gasoil per menys de 0,88. Algunes benzineres del voltant es veuen...
Com enfortir el compromís dels nostres col·laboradors?
Conèixer el comportament, la comunicació, les motivacions i les competències dels empleats permet una millor gestió tant del treball presencial com del remot
Quan l'entorn de treball es torna líquid i es combina el treball presencial, amb el treball en remot (teletreball, home-office o altres formes), conèixer el perfil dels nostres col·laboradors mitjançant eines professio...
Més fusions bancàries: una qüestió d’Estat
Els experts situen el Banc Sabadell i el BBVA com a possibles protagonistes de la següent operació, en línia amb la voluntat del Govern central de "fer neteja" i tenir un sistema financer sanejat
Els bancs no són prou forts per enfrontar-se als reptes més immediats del sector financer: cal fer neteja? La crisi econòmica que tot just comença, la competència de les fintech i l’amenaça del blockcha...

 


 

La fusió
Caixabank i Bankia reactiven el procés d’unions entre entitats financeres

Dijous passat al vespre, els brillants periodistes del diari Ara Àlex Font Manté i Albert Martín van incendiar les xarxes socials donant la primícia que Caixabank i Bankia estaven planejant fusionar-se. Es produeix la coincidència que fa només unes setmanes, en aquesta mateixa secció, vam publicar un article titulat No-capitalisme on explicàvem com les fusions empresarials acaben per generar necrosis als sectors on operen perquè empobreixen de manera dràstica un dels pilars del capitalisme, la competència. En general, a les fusions, la majoria d’actors hi surten perdent perquè, com explicàvem a l’article esmentat, els consumidors passen a tenir menys opcions on triar -i amb un consegüent increment de preus o reducció de qualitat en el servei per la manca de competència- mentre que els treballadors es veuen obligats a disputar-se les cadires que se salven de la crema, perquè no és cap secret que un dels objectius recurrents d’aquest tipus de processos és la reducció de despeses, que és una manera de dir que hi ha mà d’obra excedent, el que els teòrics de tot això anomenen “redundàncies”. Però no tothom hi surt perdent, perquè en general els grans triomfadors de les fusions acostumen a ser els alts directius que sobreviuen al procés d’unificació de les dues companyies, atès que governaran una entitat més grossa i, per tant, tindran arguments per incrementar-se generosament el sou i totes les retribucions associades.

On sí que aporten valor les fusions és en aquells mercats massa atomitzats, on hi operen tot un seguit de firmes que no han arribat a la massa crítica per ser eficients i per poder competir als mercats exteriors. En aquesta situació particular, sí que un procés de concentració pot ser estrictament positiu per a tots els implicats.

En el cas que ens ocupa, sembla que no podem obviar que al darrere de tot plegat existeix un component polític, ja que l’Estat espanyol és accionista rellevant de Bankia, amb prop del 62% del capital, molt per sobre del segon accionista, el fons d’inversió americà Artisan Partners, que n’atresora només el 3%. Els catalans sabem per experiència que quan l’aparell de l’Estat posa les seves mans sobre algun negoci, acostumem a sortir perdent. La voracitat centralitzadora dels poders espanyols fa que aquest sigui un element negatiu més a sumar als ja exposats en un paràgraf anterior (allò de menys poder per al consumidor i més patiment per al treballador), i que fa perillar la ja minvada indústria financera catalana (aquí no entrarem a fer la broma recurrent sobre la valencianitat de Caixabank).

A més, semblava que amb la crisi financera iniciada el 2008, tots plegats havíem après dels perills de tenir un mercat amb operadors d’un volum excessivament gran -allò tan repetit del too big to fail- però resulta evident que els ideòlegs d’aquesta fusió o bé no comparteixen aquest enfocament, o bé el comparteixen però se’n volen beneficiar. No és cap secret que el nivell de solvència de totes dues entitats està per sota dels grans bancs espanyols i europeus, perquè mentre Caixabank obté una nota de BBB+ i Bankia de BBB, altres bancs com Santander, BBVA, HSBC, BNP o Crédit Agricole estan còmodament instal·lats en l’A, o fins i tot, l’AA.

Qui decideix a la Fundació "la Caixa"?

Però posem la lupa al cas concret de Caixabank, on segurament el seu equip executiu encapçalat per Gonzalo Gortázar Rotaeche és partidari de tirar endavant el procés de fusió. Aquí és on hem de suposar que el màxim accionista de l’entitat financera de la Diagonal tindrà alguna cosa a dir-hi. I aquest màxim accionista no és altre que la Fundació Bancària "la Caixa", que té una aclaparadora majoria del 40% del capital del banc. Què decidirà "la Caixa" respecte la fusió? Resultaria molt ingenu pensar que rebutjaran el procés, però si més no, val la pena esbrinar qui -amb noms i cognoms- ha de prendre una decisió tan transcendent.

L’òrgan de govern de la Fundació Bancària “la Caixa” està format per quinze persones anomenades patrons, de les quals dues ocupen els càrrecs de president i vicepresident. Cal suposar que una decisió d’aquesta envergadura implicarà una votació entre tots els membres del patronat i que no serà pas una decisió unilateral del president, i encara menys dels executius de la fundació. En aquest sentit, com a president trobem l’incombustible Isidro Fainé Casas i com a vicepresident, el notari i tertulià Juan José López Burniol. Tots dos amb vinculacions estretes amb “la Caixa” quan era una entitat d’estalvi, és a dir, abans de la transformació en banc i en fundació bancària. D’entre la resta de patrons hi ha un bon contingent que també procedeixen dels òrgans de govern de l’antiga caixa d’estalvis, o bé del seu perímetre empresarial; són Salvador Alemany Mas, Isabel Estapé Tous (filla de l’economista Fabian Estapé Rodríguez), Javier Godó Muntañola (propietari de La Vanguardia i d’altres mitjans de comunicació), Jaume Lanaspa Gatnau (antic cap de recursos humans de “la Caixa” i exdirector de la Fundació), Asunción Ortega Enciso i Artur Santos Silva (procedent del banc portuguès BPI que va ser adquirit anys enrere per “la Caixa”). Tot aquest nucli procedent de l’estrella blava difícilment s’oposarà a un pla on de ben segur el seu president Fainé hi ha intervingut de manera decisiva.

D’entre els patrons que podem considerar independents, hi ha l’expresident de Telefónica César Alierta Izuel i l’exministre i exsecretari general de l’OTAN Javier Solana Madariaga. Cap dels dos, a priori, semblen especialment sensibles als interessos dels catalans. Qui també hi ha és l’exconseller Francesc Homs Ferret (no confondre amb Quico Homs), algú que per la seva trajectòria política hauria d’alinear-se amb els interessos del país. Més inclassificable resulta Shlomo Ben-Ami, ambaixador d’Israel a Espanya durant la segona meitat dels vuitanta i molt proper des del punt de vista emocional a l’Estat espanyol. Finalment, els tres membres restants ho són en representació de diverses entitats i és aquí on comprovem la pèrdua de poder dels catalans que es va produir quan “la Caixa” es va transformar en fundació bancària. Si abans les cinc entitats fundadores de la caixa d’estalvis (Ateneu Barcelonès, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Foment del Treball, Cambra de Comerç i SEBAP) tenien representació als òrgans d’administració, ara totes elles han de fer torns per ocupar una única cadira. En altres paraules, han passat d’una presència rellevant als òrgans de govern a esdevenir una simple anècdota vestigi del passat. L’any 2019, la plaça com a patró estava en mans de l’Ateneu Barcelonès, amb la representació per part del filòleg Carles Llorens Vila, mentre que enguany recau en Antoni Fitó Baucells, de la Cambra de Comerç.

Les cinc entitats fundadores de la caixa d'estalvis han passat d'una presència rellevant als òrgans de govern a esdevenir una simple anècdota vestigi del passat

Els altres dos membres que corresponen a entitats ho fan en nom d'organitzacions que, segons els estatuts, han de defensar interessos col·lectius. Enguany, aquestes entitats són la Creu Roja i Cáritas. En nom de la primera d’elles, qui ocupa la cadira és Luis Carreras del Rincón, president de Creu Roja Sant Cugat i soci del bufet d’advocats Carreras Llansana; en nom de Cáritas hi ha Eugeni Gay Montalvo, exvicepresident del Tribunal Constitucional i pare de Maria Eugènia Gay Rosell, degana actual del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

De tots els membres esmentats, de moment només un ha aixecat la mà per fer públic el seu posicionament respecte la fusió: es tracta de la Cambra de Comerç que, per boca del seu president, Joan Canadell Bruguera, ja ha avisat que hi estarà rotundament en contra.

Per tant, en funció del que hem vist fins ara, sembla poc probable que el màxim accionista de Caixabank posi pegues a la fusió amb Bankia, amb el que obre un escenari de reflexió per a tots els seus clients catalans. No cal gaire feina intel·lectual per arribar a la conclusió que, si es confirma la fusió, als catalans mínimament activistes els queden ben pocs arguments per continuar essent clients de l’entitat de l’estrella blava. Si Caixabank es descatalanitza definitivament, ni la solvència de l’entitat -pitjor que la majoria dels seus competidors- ni el nivell de servei -a anys llum del que havia estat en el passat- no semblen arguments prou sòlids per romandre-hi. Arribats a aquest punt convé posar sobre la taula un concepte que tractarem algun dia amb la profunditat que es mereix, com és la necessària desbancarització de l’economia, un trànsit consistent en què els bancs es dediquin a fer banca i deixin negocis paral·lels que en les darreres dècades han anat envaint sense aportar-hi cap valor afegit, més aviat el contrari. Aquestes activitats són les assegurances, la gestió de fons o l’assessorament de patrimonis, entre d’altres.

Cal pensar que ben aviat coneixerem el desenllaç definitiu d’aquest esbós de fusió, però difícilment veurem un gir en la trama que ens permeti ser optimistes.

Roger Vinton

 
Veure més notícies
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71