Marina Pérez, becada de “la Caixa” i experta en cinematografia, set design i direcció d’art
Marina Pérez: “En el cinema català hi ha un gran talent, quan trobem nou finançament, creixerem molt”

 

Altres entrevistats
27/10/2020
N. Busquet: “Separar-nos durant la covid és perillós: no sentir opinions, és la base del feixisme"
 
14/10/2020
Àngel Sala: “No podem cancel·lar esdeveniments, és molt perillós per la cultura i pel cinema”
 
05/10/2020
Juana Dolores: “L’obsessió que els artistes hem de fer poesia política, ens coarta artísticament”
 
22/09/2020
Laura Rosel: “Del ‘FAQS’ trobo a faltar l’adrenalina de jugar-t’ho tot en un dia a la tele”
 
31/08/2020
Eloi Collell: “Vull ser un motor de canvi com a primer presentador amb Síndrome de Down”
 
30/07/2020
Ignasi Granero: “La biotecnologia és una part de la ciència que pot tenir molt de poder en el futur”
 
Text: Text: Pol Audivert Escudé - AMIC / Vídeo: Clack - AMIC
08/09/2020

 

 
Marina Pérez Ramírez va rebre una beca de doctorat de la Fundació “la Caixa” per cursar un màster en Producció de Cinema a l’American Film Institute (Los Angeles, Estats Units). Graduada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra, va finalitzar els seus estudis a la University of California Los Angeles (UCLA), on es va especialitzar en cinematografia. Ha estat directora d’art de pel·lícules com Júlia Ist i Classe Valenta, totes dues nominades als premis Gaudí. Combina els seus treballs de freelance per a pel·lícules, curtmetratges i vídeos musicals amb treballs per a publicitat i moda. Actualment, treballa a l’Atelier Cristina Ramos amb seu a Barcelona, especialitzat en set design i direcció d'art.

La Fundació “la Caixa” li va concedir una prestigiosa beca. Què és el primer que va pensar quan la va obtenir?
 
Et seré sincera, em va sorprendre força. Em va impactar perquè era un somni que havia estat perseguint durant molts anys i de cop i volta es va fer realitat.
 
En rebre la notícia vaig sentir l’aclaparament de la incertesa, però sobretot molta emoció. Aquesta emoció es va traduir amb unes ganes enormes de tirar endavant quelcom que feia molt temps cercava.
 
D’on va sorgir aquest passió pel cinema i l’escenografia?
 
Realment no ho tinc gaire present. El que sí que et puc transmetre és que els meus pares sempre han mostrat un interès pel món del cinema i l’escenografia. Aquesta passió es manifestava mirant moltes pel·lícules a casa. És probable que hi hagi en mi una certa influència que provingués de la meva família. Finalment, quan vaig decidir decantar-me per aquest món, vaig escollir la Universitat Pompeu Fabra. Allà vaig conèixer gent molt gratificant i talentosa, que em va motivar encara més a tirar endavant la meva passió. Cap al final de la meva carrera, em vaig adonar del que realment m’agradava i volia especialitzar-me. No acabava de trobar el meu lloc en la part cinematogràfica de guió o direcció. Em motivava més la part visual i amb el temps vaig descobrir que es deia direcció d’art - l’àrea que s’encarrega de l’aspecte estètic de les obres audiovisuals -.
 
Dins el món cinematogràfic, està especialitzada en el disseny de set, especialment decorats i vestuari. Quina és la millor satisfacció del treball?
 
Personalment, una de les parts del meu treball que més em gratifica és treballar en equip. Tenir uns objectius en comú amb un grup de persones molt gran, on totes volen aconseguir el mateix que tu, provoca una sensació molt bonica. Sents que formes part d’un projecte sobre quelcom que t’apassiona, on, a més, assaboreixes de la sort d’estar acompanyada per un equip de gent que gaudeix treballant de la mateixa manera. Un altre moment on em sento altament gratificada és quan el públic o els espectadors tenen la paraula i conseqüentment et comenten la producció. Realment sents la satisfacció del treball cinematogràfic en el moment que transmeten com l’han gaudit, però especialment quan palpes que entenen el missatge rerefons de la producció.


 
Ha treballat com a directora d’art de la producció de “Júlia Ist, pel·lícula nominada a un Gaudí l’any 2017. Clarament és una producció d’èxit. Quins creu que són els factors que l’han catapultat a la nominació?
 
Remarcaria el gran esforç que va dedicar tot l’equip a portar a terme aquesta filmació. Sense el treball de l’actriu i directora, Elena Martín, o sense l’esforç de tot l’equip de producció, en especial el del Pol Rebaque i la Marta Cruanyes, tot això no hauria estat possible. Per una altra banda, m’agradaria destacar que “Júlia Ist” és una pel·lícula molt honesta. És una història quotidiana d’una persona de Barcelona que viatja a un indret desconegut. Aquesta sensació és molt internacional, milers de persones a tot el món han experimentat una experiència de viatjar en un lloc on no ets ningú. Ets un foraster que pretén conèixer el món partint de zero. Segurament aquesta identificació ha captivat a moltes persones i això ha provocat que hagin catapultat a la pel·lícula.
 
A vegades, els espectadors, no ens adonem de la feina que hi ha darrere d’una producció i la dificultat d’aconseguir l’encaix perfecte dels diferents elements que la componen. De quina manera s'harmonitza un decorat amb la trama d’una pel·lícula?
 
Des del meu punt de vista ha d’haver-hi una bona comunicació entre tots els col·laboradors i les persones que participen en el procés de producció de la filmació. És important saber què vol el director, al cap i a la fi ell serà la persona que harmonitzarà tots els sectors del procés. Clarament hem d’aportar quelcom a la pel·lícula, però cap destacar i ressaltar que no és l’únic punt important, la finalitat principal dels decorats és la de servir a la historia.  
 
Hi ha produccions que donen més importància els decorats que altres, que transmeten el missatge de la pel·lícula no només a través de l’actuació dels actors, sinó també a través de l’ambient decoratiu. Altres produccions no n’hi donen tanta, però la finalitat de tots els decorats és completar la història amb una bona harmonització.

 
L’escenografia de “Júlia Ist” la trobem inspirada en alguna vivència personal?
 
Efectivament, l’escenografia de “Júlia Ist” no només va ser realitzada en aquest cas per mi, sinó que també va ser inspirada en les pròpies vivències de l’Elena Martín a Berlín. Tracta sobre una estudiant que cursa arquitectura i és una apassionada de les construccions, les línies i la història. La història reflexa com una persona jove apassionada per aquest món percep una Berlín del segle XXI, des d'un punt de vista estranger. Un altre punt important de la producció és comparar la sensació d’estar en un indret desconegut amb la sensació d’estar a casa, en aquest cas Barcelona. La pel·lícula pretenia jugar una mica amb aquest fet, a través de la comparació arquitectònica. Al llarg del film observem arquitectura familiar i arquitectura desconeguda. D’aquesta manera es posava la sensació d'estranyesa en el punt de mira essencial.Al cap i a la fi és el que volia transmetre.


 
Quina és la principal diferència, en termes de rodatge i escenografia,  entre produir una pel·lícula com “Julia Ist” o un documental de caire polític com “Classe Valenta”?
 
Principalment es basa en els companys de participació del film. A “Classe Valenta” la construcció escènica havia d’anar acompanyada d’un realisme explícit, aquest fet suposava molt menys poder de decisió. El decorat és el que és i es jugava de la mà de la quotidianitat.  D’altra banda destacaria el respecte. En un documental sobre la realitat, l’empatia es converteix en un element sentimental de summa importància.

“Júlia Ist” i les pel·lícules tenen un punt més fictici, deixen més espai per experimentar. Els films ens deixen molta més llibertat artística, ens permeten dissenyar i aportar en major grau de la nostra pròpia collita. Les escenes a l’exterior de “Júlia Ist” eren més senzilles, bàsicament la meva feina era jugar amb la localització que la trama ens donava.

 
Com bé diuen, tota vivència deixa petjada. Destacaria algun aprenentatge remarcable de les diverses produccions que ha portat a terme?
 
La confiança s’ha convertit en un valor molt important per mi. Confiar en el teu equip de treball és quelcom bàsic. És important entendre des de bon principi que una producció no la realitzes si penses individualment, cal tot l’equip per prendre qualsevol decisió. També he interioritzat la necessitat de crear un bon ambient de treball, on tothom se senti còmode i pugui treballar amb la llibertat necessària que requereixen els projectes d’aquest tipus.
 
Què li va suposar la beca de la Fundació “la Caixa” i en quin sentit va ajudar-la. Li va canviar la visió d’entendre el cinema quan va realitzar el màster de Producció de Cinema a l’American Film Institute de Los Angeles. De quina manera?
 
Totalment. M’ha canviat moltíssim la perspectiva del cinema. En el fons tot es porta a terme a partir del pressupost que disposes. En el cinema espanyol i català hi ha molt pocs diners i costa molt tirar una pel·lícula endavant; especialment en el camp de direcció d’art. Un film produït els EUA, on necessites una habitació del segle XVIII, amb mobles molt exclusius i poc comuns, és fàcil d’aconseguir. Aquí, en canvi, per tema de capital acabes utilitzant el poc que hi ha. Aquest fet ha donat peu des de sempre a un avantatge a l’hora de produir en territori americà.

Una de les experiències que m’agradaria destacar és la sort d’haver pogut crear sets des de 0 en diverses ocasions. També vaig tenir la possibilitat de conèixer el que s’anomena els grans del cinema. Aquests han creat sets des de 0, entre ells el setdesigner d’Star Wars o d’ET. Va ser una experiència que no oblidaré mai.

"Si comparem el cinema espanyol amb l'americà des d’una perspectiva política i social, aquí tenim molt més arrelat el fet de manifestar-se sobre el descontentament social o polític a través del món cinematogràfic. Som més crítics amb la societat."


 
Al llarg dels anys, Hollywood ha estat una maquinària de producció cinematogràfica que s’ha estès per tot el planeta. Clarament ha marcat generacions rere generacions, provocant una certa i clara influència cultural nord-americana en la manera d’entendre el món. Creu que el cinema és un art però també una arma política?
 
Si no ho és, ho hauria de ser. Personalment no crec que a Hollywood utilitzin el cinema com una arma política, bàsicament perquè no ho volen. Crec que el seu principal objectiu és crear pel·lícules de distracció. Produccions perquè les persones es diverteixin. El que és veritat és que indirectament, tota pel·lícula, encara que no ho vulgui, acaba transmetent un missatge polític. Si comparem el cinema espanyol amb el cinema americà des d’una perspectiva política i social, aquí tenim molt més arrelat el fet de manifestar-se sobre el descontentament social o polític a través del món cinematogràfic. Som més crítics amb la societat. Aquesta manera de manifestar-se la veig molt essencial i crec que hauria de ser més present en les filmacions.
 
En quin punt es troba el món cinematogràfic català? Quin paper juga l’ESCAC, (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya situada a Terrassa) .
 
Tinc present que l’ESCAC està produint filmacions pròpies, com he dit anteriorment vaig estudiar a la Pompeu Fabra i per tant no conec de primera mà ni et puc concretar amb detall de què tracta. En l’àmbit català, en aquests moments i a causa de la Covid-19, la dificultat per produir una pel·lícula ha crescut moltíssim. Les ajudes públiques han minvat. Les poques que arriben no són suficient per cobrir el projecte que es vol tirar endavant. Tot i la situació, sóc optimista i crec que en el món cinematogràfic hi ha  un talent envejable. En el moment que es trobin nous tipus de finançament i ens ajudem de les noves plataformes digitals com Netflix, que en els últims anys han aconseguit un èxit molt gran, podem créixer molt.
 
En aquests moments on es troba treballant? On es veu en uns anys?
 
Porto a terme treballs de freelance concretament de publicitat i música. A banda d’això, estic molt centrada en acabar el màster, aprendre més i realitzar classes online. D’aquí uns anys m’agradaria establir alguna mena de pont cinematogràfic entre Los Angeles i Barcelona. Crec que hi ha aspectes molt bons en els dos mons. Gràcies a les col·laboracions es podrien portar a terme projectes molt originals i de molta qualitat artística.
 


Com ha canviat el coronavirus, la manera de treballar en els sets i els rodatges?
 
Ha estat un desastre. En aquests moments és molt complicat realitzar un rodatge. Tenint en compte que el pressupost en el món del cinema a Barcelona ja és prou baix, si afegim una crisi com l’actual ens trobem davant d’un resultat força devastador. Els pocs rodatges que es porten a terme requereixen un procés de filmació més llarg, ja que els equips de llum i direcció d’art no es poden ajuntar i això provoca menys eficiència.

A més, han apujat molt el preu de les assegurances. Fins que no es trobi la vacuna no hi haurà unes condicions normals. 
 
Em podria citar algun referent o inspiració personal?
 
Direcció d’art és interessant perquè pots trobar referents en molts àmbits: de l’arquitectura, de la història de l’art, de la literatura... Personalment em fascina el món neoclàssic i sempre intento introduir-lo. Hi ha diverses produccions designers pels quals sento una gran admiració: Fiona Abercrombie i David Linch, entre ells. A tot arreu hi ha gent molt digna d’admirar, la sort que em dona la direcció d’art és la quantitat de referents que puc agafar.
 
Actualment, té algun projecte de futur en ment?
 
Molts. Estic preparant diversos projectes. Destacaria el treball que estic fent  amb el director i productor, Miquel Mas, en la producció d'una pel·lícula. També tinc present realitzar i participar en alguna pel·lícula a Estats Units. Com bé sabem, la Covid-19 ho ha aturat força tot, però les idees continuen fluint i a la que es pugui tirare
m endavant moltes produccions interessants.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media