Valentina i Júlia Planas de 'La Incorrecta'
La Incorrecta: “Li hem perdonat el ‘cumpleanys’ a la Rosalía, nosaltres també diem ‘hasta’”

 

Altres entrevistats
05/12/2019
Jaume Roura: "Comprar un vehicle d'ocasió o seminou porta un estalvi del 40% respecte un nou"
 
06/11/2019
Manel: “Que ens preguntin 'i on està l’ukelele?' ja forma part de treure cançons noves”
 
10/10/2019
Najat El Hachmi: "Un moviment que em demana que em tapi no és feminista"
 
02/10/2019
Torna el Saló Internacional del Caravaning a la Fira de Barcelona
 
22/07/2019
Jordi Basté: “La ràdio és un antidepressiu”
 
02/07/2019
Carlos Marqués-Marcet: "Busquem que al set de rodatge pugui aparèixer la màgia, allò inesperat"
 
Text: Júlia Solé/Clack
Fotos: Marina Rodríguez/Clack
12/09/2019

Són les culpables del 'Cada vegada que dius “tinc que” moren 15 filòlegs', del 'Jo també enyoro els accents diacrítics' o de l’'Adopta un pronom feble'. Valentina Planas, filòloga, i Júlia Planas, dissenyadora gràfica, són les joves que hi ha darrere de La Incorrecta, una empresa de correcció lingüística i disseny gràfic nascuda l’any 2016 a Banyoles. Amb més de 29.500 seguidors a Instagram, aquestes germanes van començar a crear els seus característics missatges per donar-se a conèixer i han triomfat tant que n'han acabat fent marxandatge. 
 
-Com va néixer la idea de formar La incorrecta i com ha anat evolucionant el projecte?
VALENTINA: Bé, jo estava estudiant un postgrau en correcció a Barcelona i veia una mica que no trobava feina del que havia estudiat -filologia catalana-. Vaig pensar a fer una empresa de correcció, però n’hi havia moltes... I tenia la Júlia que, a part de ser la meva germana, és dissenyadora gràfica, i vaig pensar: “Si haig de fer alguna cosa, ha de ser diferent, que em representi i que m’hi senti molt identificada”; donar una mica la volta als projectes que ja hi havia. Li vaig dir a la Júlia, la vaig “enganyar” i em va dir que sí i vam crear tot això: la Incorrecta. Vam fer aquestes frases i publicacions per donar-nos  a conèixer com a empresa de correcció i ha acabat sent moltes més coses: som empresa de comunicació, hi ha la part de disseny gràfic... i hem acabat fent productes i venent el nostre propi marxandatge. I ja veurem com acabem!
 
-Quin impacte han tingut les xarxes socials en el vostre negoci? Us ha sorprès l’èxit que està tenint La incorrecta?
JÚLIA: Per donar-nos a conèixer ha estat fantàstic; és gratuït, pots arribar a un piló de gent molt ràpid, molt instantani ... I el disseny, clar, en crear una marca molt compacta des del primer moment, una cosa molt simple, molt recognoscible, també és molt fàcil que rodi.
V: Si, al principi no ens ho crèiem. Però es va començar a compartir la imatge de: “Cada vegada que dius “tinc que” moren 15 filòlegs” al Facebook i arran de totes aquestes comparticions es va anar fent gran i vam anar guanyant seguidors. I a l’Instagram igual, tot molt ràpid. A les xarxes socials sempre intentem que la gent interactuï d’alguna manera: “ei, etiqueta l’amic que diu se m’ha caigut”, “ei, quin és el teu insult preferit en català?”. I també aprenc un piló de paraules, de moltes variants i ric molt amb el feedback.  Jo a vegades flipo molt [es corregeix: “al·lucino”, riu], perquè clar, estem arribant a molta gent. I l’altre dia la Júlia, per exemple: vas a treballar i et trobes dues persones amb dues samarretes que has pensat tu, que has estampat tu, que has planxat tu. O amics que t’envien una foto a no sé on… de “mira una bossa”, “mira un pòster vostre” a una escola, o a un institut… i clar, si que en som conscients perquè fem els enviaments i veiem el volum que surt d’aquí però després quan ho veus fa molta il·lusió.
J: Clar, perquè toques una cosa que és el català, que si ets catalanoparlant t’arriba i et toca.
V: Si, vam aparèixer en un moment en que som molt conscients del que estem vivint tant lingüísticament com, diguem, políticament; i nosaltres també hem jugat amb això, amb humor, llengua i actualitat. Suposo que l’èxit és això: que la gent se senti identificada i que ho comparteixi.

 

 


-Com sorgeixen els vostres lemes i missatges?
J: Al principi érem nosaltres. O sigui el “tinc que”, des de la nostra profe d’insti fins a la nostra mare amb el “tinc que” fins que l’hem acabat odiant nosaltres. I ara al final ja és: “hem de fer un post, pensem una frase”. Però tot surt de com parla la gent al nostre voltant, de les coses que ens fan mal a les orelles…
V: Quan les pensem, sigui amb la Júlia, o sigui algú que et diu “ei, he pensat aquesta frase”, l’essència sempre és la mateixa: una paraula mal escrita, alguna cosa que ens faci molta ràbia... El que uneix totes les frases és l’humor, sempre. Incorrectes també ens dóna aquesta llicència, no? Tenim llicència per ser incorrectes, per passar-nos una mica si ens hem de passar. Hem acabat sent com una personalitat en el món de les xarxes socials amb caràcter, que contesta una mica quan vol i quan pot i amb aquest caràcter hater que ens defineix.
 
-Parlem prou bé el català? És un problema?
V: Jo crec que cada vegada el parlem pitjor. És un problema? Si, perquè llengua és identitat, identitat és cultura, i és una roda que pot ser gegant. Un dels problemes més grans que tenim, per exemple, és la substitució. Hi ha molts barbarismes integradíssims a la nostra llengua; o l’absència de pronoms febles. Clar, aquestes cosetes, acaben no sent cosetes;  acaben sent fets lingüístics prou importants com per estudiar-los. Acabaran sent un problema; no només en la qualitat de la llengua sinó també en la quantitat de catalanoparlants.
 
-No obstant, a les xarxes socials vau “perdonar” el cumpleanys a la Rosalia.
V: Sí, sí que li hem perdonat perquè aquest debat és metalingüístic ja, o meta-ortogràfic; va una mica més enllà de si cumpleanys és un barbarisme o no; el tema principal aquí és: cantem en català? I hi canta, la Rosalia! Doncs que digui cumpleanys. Els Amics de les Arts, Manel, Sau... a molts grups hi ha molts barbarismes o incorreccions i els els hem perdonat i els hem cantat també. Els nostres missatges no es poden agafar literalment; nosaltres agafem un barbarisme o algun error gramatical comú i en fem una frase perquè siguem conscients que allò està mal dit. Això no vol dir que a nosaltres, en la intimitat, no se’ns escapi un vale, o un bueno, o un pues;  però que en siguem conscients i que hi hagi tota aquesta gent que ens segueix, que ho comparteix i que, al final, riu amb nosaltres vol dir que hi ha gent preocupada per la salut i per la qüestió de la llengua a Catalunya.


 
- Quin paper creieu que tenen les xarxes socials i l’argot juvenil en la salut de la llengua?
V: Hem de mirar què consumeixen els joves catalanoparlants a la xarxa: Youtube, Instagram… Instagram no podem fer-lo servir en català, per exemple. O el Trip Advisor; per què no podem fer una ressenya en català? Tenim drets lingüístics; doncs demanem-los, no? És a dir, al final necessitem normalització lingüística; que ens pensem que la tenim però jo crec que encara ens queda... jo crec que el tenim, un complex d’inferioritat. Ens estem justificant sempre per parlar en català o per demanar aquestes petites coses quotidianes (o no tan petites) en català. O els famosos influencers; ostres, per què sempre opten per el castellà? O per què moltes de les noves marques catalanes o estudis de disseny o el que sigui sempre la llengua de comunicació ha de ser el castellà? Doncs perquè tenim aquesta falsa percepció que si ho fem en castellà tindrem molta més repercussió. És veritat que pots arribar a més gent, sí, però escolta; fes-ho en català i després ja ho traduiràs en castellà i en anglès. I en francès si vols. Jo penso que fent aquestes petites coses ja milloraríem molt la visibilització del català; el català a la xarxa seria un altaveu per la llengua.
 
-Trobeu a faltar els accents diacrítics? On es troba el límit de l’adaptació a l’ús de la llengua?
V: Home, nosaltres si que els enyorem.
J: Jo, els poso igual.
V: Jo també els poso igual; és que els hem integrat tant la nostra generació... Jo crec és un fet positiu que la gent es manifestés, diguéssim, a favor dels accents diacrítics perquè vol dir que una mica si que ens interessa la llengua, i una mica si que tenim el sentiment aquest que ens toquen una cosa molt nostra. Jo crec que la llengua és una cosa viva; per tant, igual que acceptem neologismes, o adaptem mots (manlleus, etc.) també hem de ser capaços de dir, “mira, els diacrítics ara ja no hi són; molt bé, ens adaptem”. Sempre en certa mesura, és a dir, no podem acceptar-ho tot, no podem abolir-ho tot. Jo crec que en aquest sentit si que hem de ser prudents perquè la nostra llengua, diguem, no anem sobrats, per tant, que siguem cautelosos i la protegim està bé però també hem de ser força oberts perquè sinó, si normativament som tan rígids, tampoc guanyarem nous parlants precisament per això: perquè no ens adaptarem al llenguatge d’ara. Llavors, hauríem de trobar l’equilibri.
 
-Creieu que per les circumstàncies del país parlar en català porta implícita una posició política?
V: Si i no… És que ara ja no és que ho porti implícit però és que la gent ho pressuposa tot. Nosaltres, per exemple, políticament ens hem posicionat; darrera de La Incorrecta hi ha dues persones, catalanes, amb idees polítiques i amb un compromís i una responsabilitat de gestionar unes xarxes socials que a mi em sembla que són una eina molt important per fer difusió del meu missatge però també dels missatges que m’identifiquen i que formen part de la nostra identitat i de la Identitat de La incorrecta. A nosaltres mateixes se’ns ha assenyalat des d’alguns mitjans de comunicació com a indepes; nosaltres no ens hem amagat de la nostra postura política tot i que hem estat molt lights, o sigui sempre defensant la llibertat d’expressió, la dignitat, la justícia, el judici just… Si per això hem de ser “titllades de” ja ens va bé, ho assumim, no passa res. Hi ha moltes empreses i projectes de Catalunya que no es mullen; precisament per això, perquè no els passi el que ens ha passat a nosaltres; ho assumim, ho afrontem. Allò de “ho tornaríem a fer”, doncs, nosaltres ho tornarem a fer.

 
- Confesseu: quin barbarisme no podeu evitar?
V: És que el que dic jo és molt fort, eh… Jo dic hasta. I ho dic conscientment i m’agrada dir-ho. I això és un problema perquè clar, amb els amics i això: “Has dit hasta!”. Ja… culpable. Si, hasta... I “bueno” també ho dic bastant. Tu [li diu a la Júlia] el pues, el pos, el bueno i el vale. Sí, sí, ho fem, ho fem [riuen].

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media