Carlos Marqués-Marcet: "Busquem que al set de rodatge pugui aparèixer la màgia, allò inesperat"

 

Altres entrevistats
10/10/2019
Najat El Hachmi: "Un moviment que em demana que em tapi no és feminista"
 
02/10/2019
Torna el Saló Internacional del Caravaning a la Fira de Barcelona
 
12/09/2019
La Incorrecta: “Li hem perdonat el ‘cumpleanys’ a la Rosalía, nosaltres també diem ‘hasta’”
 
22/07/2019
Jordi Basté: “La ràdio és un antidepressiu”
 
17/06/2019
Lildami: “Em van fer obrir els ulls i dir: ‘però la música que jo escolto per què no s’està fent en català?’”
 
07/06/2019
Joan Gonzàlez: "El documental ha arribat a la majoria d’edat però pateix molt pel finançament"
 
Text: Joan Millaret Valls (AMIC)
Fotos: Clack
02/07/2019

El cinema català està d'enhorabona, ja que el director barceloní Carlos Marqués-Marcet estrena aquests dies la seva darrera i esperada pel·lícula, 'Els dies que vindran', un emotiu i preciós film que reflexiona sobre la maternitat i la paternitat a partir de l'embaràs d'una parella, la Vir i el Lluís, Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer, parella embarassada també en la vida real. El film de Carlos Marqués-Marcet arriba precedit del seu triomf en el Festival de Cinema Espanyol de Màlaga - premis a la millor pel·lícula, millor director i millor interpretació femenina -, igualant l'èxit del palmarès de la seva primera pel·lícula, '10.000 quilòmetres' (2014). D'altra banda, l'estrena de 'Els dies que vindran' ha coincidit amb l'anunci del rodatge el mes de novembre d'enguany del proper projecte del director barceloní, 'La mort del Guillem', una tv movie coproduïda per À punt i TV3 sobre l'assassinat del militant de l'esquerra independentista Guillem Agulló l'11 d'abril de 1993. Un telefilm de contingut marcadament polític que entroncaria amb un altre film seu precedent, '13 dies d'octubre' (2015), sobre l'afusellament del president Lluís Companys.

- Deus estar molt satisfet de l'èxit de la teva nova pel·lícula al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga on ha assolit un nombre de premis equiparable també al de la teva primera pel·lícula '10.000 quilòmetres'?

Home, sí. Fa il·lusió veure com la gent reacciona. Els premis van bé perquè, en realitat, ajuden a preparar la següent pel·lícula. Però, no sé, sempre hi ha un moment, quan has acabat una pel·lícula, en què sents que ja no et pertany i llavors penses en la següent. Hi ha com una mica una sensació estranya, de que és quelcom part teu però que alhora ja és passat. Amb aquesta pel·lícula, per vàries raons, és el primer cop que s'ha acabat la pel·lícula i encara m'emociono veient-la. Quan acabes una pel·lícula, portes molt de temps treballant-la, muntant-la i tot, i hi ha un punt en què ja n'estàs fart. I en aquest cas és com, ostres!, que bonic tornar a emocionar a la gent i, sobretot, veure la reacció de la gent tan forta. És igual si vols ser mare o no vols ser mare, o pares, gent que no sap el perquè però que s'emociona molt veient la pel·lícula, i que els hi costa molt posar-ho en paraules. I, ostres, alguna cosa hem fet bé aquí. Això suposo que és el que més emoció et fa, més que els premis.

- La peli és també la radiografia de l'embaràs real de Maria Rodríguez Soto, parella de David Verdaguer en la vida real. Té alguna cosa d'experiment fílmic aquest procés de seguiment de l'embaràs de la Maria i el David recreat com si fos un film de ficció?

No hi ha res de nou i en el cinema ja està tot inventat. Suposo que al final és una combinació de maneres de fer de diferents llocs, aplicades d'una manera més o menys diferent, però intentant ser específics pel que volíem tractar. La pel·lícula és en realitat una pel·lícula de ficció narrativa i una manera de fer-la era construir allò més únic en la manera d'apropar-nos al tema. S'han fet moltes pel·lícules sobre embarassos però, per nosaltres, el fet que ens marcava era l'experiència d'aquests dos actors, que estaven en un embaràs real. I, a la vegada, nosaltres, fent com aquest món paral·lel de ficció, aquest altre embaràs amb personatges diferents que no eren ells, i que tenen un conflicte dramàtic completament diferent. Això em permetia a mi parlar de moltes coses que volia parlar. També anava fent que la pel·lícula es construís sobre la marxa, que no tinguéssim un guió per començar, sinó que nosaltres anàvem fent els guions segons el que anàvem a rodar. Llavors, a mesura que la pel·lícula s'anava fent, nosaltres anàvem decidint cap a on anava. I això ens fa estar molt oberts al que hagi de venir. En una pel·lícula escrius un guió, aquell guió es tanca, hi ha un pla de rodatge i molts cops s'acaba convertint el procés de rodatge en una execució gairebé militar del que s'ha planejat abans. I a mi m'agrada molt intentar pensar l'espai, tant dels assajos com del rodatge, com a espais de creació, espais de troballa, espai de llençar-nos al buit sense saber què trobarem. Sí, amb un guió, perquè el guió d'alguna manera t'ajuda a que els actors no hagin d'estar improvisant i a ser més precís, però a la vegada aquest guió es pot interpretar de trenta mil cops diferents. Ens plantegem el text com una ajuda i sempre busquem que al set de rodatge pugui aparèixer la màgia, quelcom inesperat, que no sabem el que anem a trobar.

No hi ha res de nou i en el cinema ja està tot inventat.

- Tot i el control evident en la direcció, el film conserva però aquesta sensació de work in progress, de filmar sobre la marxa, oberts a l'imprevist o a l'atzar?

A mi interessa molt intentar aconseguir la màxima precisió absoluta, que la càmera estigui en el millor lloc, de tenir un bon so, que hi hagi un bon disseny de so, que tu tinguis la sensació que, per una banda, tingui aquesta frescor, aquesta sensació de que les coses estan passant al davant teu, però, a la vegada, no com en les pel·lícules improvisades, que se'n van cap allí, cap allà, que fan perdre una miqueta l'emoció, la tensió. Estem robant un temps a l'espectador, jo tinc molt de respecte per l'espectador, és la nostra responsabilitat que cada segon de la pel·lícula estigui carregat d'alguna cosa. Que un silenci, que pot haver-hi una pausa, però que aquella pausa t'emocioni, t'arribi, tingui càrrega emocional. Estic molt obsessionat amb la construcció. Molta gent pot dir "sembla que ara no passa res", però cada moment està pensat, cada plànol està pensat, cada tall està pensat. I tot, a la vegada, construint-ho d'una manera que tu no te n'adonis, que ho puguis veure i sembli que es desenvolupa com la vida mateixa.

- El tractament d'aquest embaràs entre el real i la representació crea una espècie d'híbrid fílmic en què es difuminen els límits entre ficció i documental?

Sí. La veritat és que jo no crec en els límits del documental i la ficció. Per exemple, tots els documentals són ficció i les ficcions són documentals dels seus actors, també. Al final és com t'apropes tu a aquella veritat, al que estàs representant i el pacte que fas tu amb l'espectador. En el documental tu esperes certa informació del món que tu acceptaràs com a veritat i a partir d'aquí tu construiràs les teves opinions sobre el món. Però en el fons és la mateixa feina. Sí que hi ha diferències, no et dic que no hi hagi diferències. Suposo que allò que hi ha de documental no és tant la història dels personatges, sinó la manera de treballar, l'aproximació al procés que dèiem, del treball sobre la marxa. I, per altra banda, sí que és cert que m'he envoltat d'aquests personatges, de tot un entorn de gent que s'està representant a si mateix. Evidentment, quan poses la càmera, doncs has de fer un treball, però hi ha una veritat quan tens personatges que fan la seva pròpia feina. Quan tens un periodista que està parlant de la seva feina sempre sonarà més veritat que si ho fa un actor, o els metges fent la seva feina, els advocats fent d'advocats, o una peixatera fent de si mateixa. És molt difícil que cap actor faci de si mateix i, òbviament, hi ha un procés de reconstrucció, de representació, però, a la vegada, intentant que sorgeixi, que broti la veritat que ells tenen fent la seva feina.

- '10.000 quilòmetres', 'Terra ferma' (2017) i ara 'Els dies que vindran' són tres pel·lícules protagonitzades per joves que ronden la trentena. Es pot veure com una trilogia generacional?

Si, suposo que aquest cicle és una mena de trilogia, de tríptic. No crec que sigui generacional perquè em sento molt poc còmode en aquesta definició generacional meva. No sé quina és la meva generació, em considero zero millenial i zero modern, en aquest sentit. Les pel·lícules amb què he començat a fer cinema, suposo que per a mi era un moment d'aprenentatge, i necessitava parlar de les coses que tenia més properes. Però no tenia cap interès especial en dir "ai, mira com vivim la nostra generació", però sí que em servia d'alguna manera per mirar el que tinc més a prop, per intentar arribar a entendre més l'experiència de l'altre, des de l'univers dels afectes i de la parella veure aquesta distància que ens separa, sempre, gairebé ontològica. Pensar com podem entendre l'experiència de l'altre, perquè no tenim ni idea dels seus sentiments. Per exemple, ¿com sent la ràbia algú?, jo la puc sentir d'una forma molt concreta, i tinc una manera d'expressar aquest sentiment de ràbia que m'han ensenyat des de l'escola. I a aquella persona també li han ensenyat a l'escola que allò que sent és ràbia, però no tens cap mena de certitud de que el que tu i jo experimentem com això sigui el més mínim semblant. Llavors, aquesta impossibilitat de comunicació és, crec, el que més m'obsessiona. En el fons, parlo de la distància entre la gent, a '10.000 quilòmetres' d'una manera literal; la distància a 'Terra ferma' té a veure amb el desig de l'altre, entendre el cos de l'altre, d'una manera literal.

- Veiem així com el tema de les relacions de parella, els alts i baixos, la crisi de parella, esdevé un eix vertebrador en el teu cinema?

Sí. Una mica el que acabo d'explicar en aquest sentit. M'interessava perquè la parella i la família és l'espai on se suposa que s'està més pròxim a algú. La diferència és que la parella l'esculls i la família t'arriba. I per parlar de la distància entre l'experiència, doncs la parella és l'espai més brutal en aquest sentit, perquè estem tan a prop i a la vegada tan lluny.

- Aquest cinema teu sobre les relacions de parella i el que comentàvem que es pot veure els teus tres films amb David Verdaguer com una trilogia, recorda una mica el cinema de Richard Linklater amb la seva trilogia iniciada amb 'Antes del amanecer' (1995)?

Suposo, però en realitat són pel·lícules molt diferents. En el seu cas, per començar, eren sempre els mateixos personatges. A més jo tinc la sensació que ells continuaran, en aquest sentit, no crec que sigui una trilogia lo de Linklater. És una qüestió que va continuant, parteix molt dels mateixos actors, les mateixes situacions, la seva proposta és més conceptual d'alguna manera. Són pel·lícules que m'agraden molt però no crec que el paral·lelisme sigui exactament el mateix.

- El tema de la maternitat i la paternitat, present de forma perifèrica a '10.000 quilòmetres', s'aborda de ple a 'Terra ferma', i ara és una realitat absoluta a 'Els dies que vindran'. Aquesta preocupació personal teva suposo que té a veure amb una qüestió d'edat, no?

Sí, òbviament, hi ha un punt que et toca per edat. Als trenta anys és una cosa que et planteges. Però més enllà d'això, sí que crec que és una qüestió, una pregunta, que en el món en el que vivim, en les nostres vides en general, diríem que és bastant transversal en aquest sentit. Dins la societat occidental, evidentment, però si te'n vas a un altre país, aquesta pregunta és molt diferent, o inclús en altres cultures dins del nostre país. Jo crec que abans no es preguntaven si tenien fills o no, simplement els tenien i, avui en dia, és una decisió més pensada. Però sí que penso que en un món on hem trencat amb la majoria de rituals, on pots casar-te, et divorcies, te'n vas de casa i després tornes, hi ha pocs moments a la vida on et canvia radicalment la vida i no pots fer-te enrere. Si penses, ostres, ¿per què Shakespeare o les pel·lícules d'Ozu sempre parlen del casament? Perquè, a part del ritual, sí que hi havia aquell moment en la teva vida on la teva vida canviava radicalment, on anaves a viure a una altra família, on tot el teu entorn canviava, on el teu món quotidià estava en un procés de canvi brutal. I suposo que per això aquest tema m'interessava especialment. Pensàvem que era un tema molt significatiu, més enllà de que a mi m'afecti o no m'afecti.

- Un aspecte molt maco a 'Els dies que vindran' és que traces com una línia vital entre pares i fills, amb la presència de les imatges de vídeo dels pares de la Maria, amb el seu part inclòs. Planteges un joc de miralls de continuïtat genealògica entre passat, present i futur, no?

Sí, sí. Va passar que aquest vídeo no estava previst des del començament. És un vídeo que vam trobar a meitat de camí. Bé, la Maria sabia que existia, però s'ho va estar pensant, ja que pensava que el voldríem utilitzar. I quan m'ho va dir el vam veure i ens vam emocionar molt. Jo crec que va ser el moment en què vaig entendre una mica la pel·lícula que estàvem fent. Perquè, de sobte, com que tot quallava en un sentit gairebé metacinematogràfic, en què nosaltres, en el fons, estàvem fent testimoni d'un embaràs, estàvem fent un home movie també, potser ensenyant la cara B d'aquest espai que normalment no s'ensenya a les pel·lícules casolanes, les home movies, perquè ensenyes els casaments o l'aniversari del nebot. I aquí entràvem en aquelles discussions del moment d'intimitat que es queda fora i ho intentàvem fer amb el mateix esperit de proximitat.

- La inclusió d'aquestes imatges en VHS denota també una preocupació estètica a l'establir un diàleg entre formats i textures, del vídeo a la home movie i al cel·luloide?

Sí, de fet, al trobar aquest vídeo ens va donar una mica la clau del que nosaltres volíem fer amb el tractament de la imatge en aquesta pel·lícula, perquè, de fet, teníem clar que no volíem fer una imatge completament actual, però tampoc una imatge retro. I vam estar provant diferents maneres de com trobar un look per a la pel·lícula, i en aquest vídeo casolà hi havia barrejat supervuit, diferents formats, que al final no saps en quin format estar gravat. I nosaltres vam veure que havíem de seguir una mica per aquesta línia. Aleshores fem una combinació entre tecnologia digital i vídeo. Són pocs els directors que s'han posat realment a explorar aquesta nova eina que tenim gràcies a formats de gravació de 8k, de 6k, que són més grans i permeten explorar coses que normalment no has provat. I, per altra banda, vam fer tot un procés fotoquímic a l'antiga, de tornar a gravar en pel·lícula i tornar a escanejar la pel·lícula per intentar trobar un look que no sabessis bé en què estava gravat, que fos un punt mig.

- David Verdaguer, el protagonista de '10.000 quilòmetres', 'Terra ferma 'i 'Els dies que vindran', podria ser el teu alter ego?

No. Si hi havia un alter ego, que no n'hi havia en les dues primeres, '10.000 quilòmetres' i 'Terra ferma', era la Natalia Tena. No és ben bé un alter ego perquè seria la suma de molts, de guionistes, de molta gent que col·labora que hi posa molt en aquest personatge. I potser en aquesta pel·lícula és on jo estic més fora, no m'he posat amb un personatge. És una pel·lícula, en aquest sentit, més construïda des dels personatges. Jo crec que això a mi m'ha alliberat una miqueta, sense necessitat de trobar-te amb un mirall sinó de trobar-te amb un esperit, amb una sensació.

- Col·labores sovint amb la guionista Clara Roquet, tant a '10.000 quilòmetres' com a 'Els dies que vindran'. Podem dir que formeu una espècie de tàndem?

Tot i no participar en la segona, 'Terra ferma', Clara Roquet ha estat sempre present, tot i estar als Estats Units i no poder ajudar-me. Ara mateix està gravant la seva primera pel·lícula com a directora. I si, clar, amb la Clara tenim una col·laboració molt estreta, vull dir que és una persona amb la que, escrigui o no escrigui amb ella, sempre estem a la par, si tinc un problema la truco, ella em truca. Són col·laboracions creatives que et fan créixer, crec que tots dos hem crescut gairebé podent fer cinema junts. Hi ha una simbiosi molt forta.

- Hi ha com un substrat ideològic o polític en la pel·lícula, una reflexió social en la crònica de l'embaràs de la parella, sobretot pel que fa al personatge de Lluís, que interpreta David Verdaguer, ja que aquest es va acomodant, aburgesant, va a la recerca d'una millor estabilitat econòmica, un millor sou?

Si, si, és una cosa que vam fer des del començament, quan encara no sabíem cap on aniria la pel·lícula, com aniria tota la trama, com es desenvoluparia. Però sí que ens interessava d'alguna manera com el fet de necessitar una certa estructura dins la teva vida, entrar dins d'una estructura, et feia prendre decisions que potser t'arrastraven d'alguna manera a ser més conservador. ¿Per què la gent quan es fa gran es fa més conservadora? De quina manera això es pot repensar, intentar fer un anàlisi crític. És una cosa que a mi em fa por també. Si penses, estava molt relacionat amb aquest ambient polític amb el que vam començar a fer la pel·lícula, que era post 15M, pre 1 d'octubre, on de sobte, tots aquests amics militants estaven entrant a les institucions, amb tots els respectes, per fer una bona feina, jo crec, amb molts sentits. Però com d'alguna manera, en el moment que entraven en la institució, inevitablement, t'arrastren una mica a ser més conservador. Hi havia paral·lelismes, sempre, amb aquesta idea d'organització, planificació, que et porta a, per por, d'alguna manera al que vindrà, als dies que vindran, a prendre decisions menys arriscades.

- Una altra cosa preciosa que té la pel·lícula és la banda sonora a base d'unes cançons molt concretes: des del tema 'A la vida' d'Ovidi Montllor a la versió del mateix tema a càrrec de Maria Arnal, o el poema 'Em dius que el nostre amor' de Joan Vergés musicat i cantat per Toti Soler. Com vas fer aquesta tria?

Va ser, una mica, com la peli mateixa. Es va fer sobre la marxa. De fet, tot va començar quan havíem de gravar una escena amb la Maria posant música, que encara no sabíem quina música faríem servir per a la pel·lícula, fins on volíem arribar. La Maria Arnal i el Marcel Bagés són amics també de l'equip, amics íntims, de fet, pensa que el videoclip 'Tú que vienes a rondarme' està fet amb la mateixa càmera que estàvem rodant. Vull dir que tenim una relació molt íntima amb ells i vam pensar, ostres!, fem un producte de proximitat. De fet, quan vam posar 'A la vida' encara no havien tret el disc. Paral·lelament, ells estaven gravant el disc a la vegada que nosaltres estàvem gravant la pel·lícula. Era com un procés molt bonic. I aleshores vam utilitzar aquesta cançó quan vam veure el vídeo dels pares, i així s'havia de posar també la versió original de l'Ovidi, clar, i de l'Ovidi era molt fàcil passar al Toti Soler. Una cançó que, per molts motius, va tenir com molt de sentit. Forma part d'un univers de la cançó catalana que potser no és la que està a primera plana als mitjans, però que a la vegada crec que encarnava molt bé l'esperit de terra, també reivindicatiu, que d'alguna manera ens interessava per la pel·lícula. Aleshores quan van treure el disc vam escoltar el 'Tú que vienes a rondarme' i va ser automàtic pensar "doncs volem aquesta cançó pel final.

- Precisament el tema 'A la vida' podria ser el leit motiv de la pel·lícula, un cant a la vida, un cant a la vida plena, no?

Sí, sí. Suposo que també em preguntes què vol dir la vida plena. ¿Què significa? ¿Com podem viure plenament? ¿Com sentim els que no hi són? Suposo que pot ser una celebració i a la vegada un qüestionament, no?

- Seguiràs treballant amb David Verdaguer o ho faràs sense ell?

Jo ja he treballat sense ell, també. En algun moment tornarem a treballar amb el David, quan es doni el paper, la situació... No sé si en el següent projecte entrarà o no, però òbviament, som molt amics. I amb la Maria també m'agradaria tornar a treballar, ja havia treballat amb la Maria prèviament.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media