Joan Turu: "És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”
Altres entrevistats
04/10/2022
M’heu demanat que faci una cançó sobre la paròdia musical, a l’estil de Julen Gerrikabeitia
 
26/08/2022
María Díez Juan: “El repte més gran de l’autisme és el social”
 
09/05/2022
Salwa El Gharbi: “Calen polítiques d’inclusió social i de participació real per acabar amb els prejudicis envers les persones migrants”
 
27/04/2022
Eduard Estivill: “Se’n van els Falsterbo, però ‘Paf, el drag màgic’ no marxa de la vida de la gent”
 
12/04/2022
Joan Fortuny: “Els cinquanta anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música”
 
04/04/2022
Ousman Umar:“Les ONG l’únic que fan és fer l’Àfrica encara més pobre”
 
Text: Social.cat
20/07/2022

Quan el Joan Turu va obrir els ulls al món ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé... Tan petit i tan espavilat!, però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari, aquest entusiasta de 38 anys s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions, les quals tenen una molt bona acollida, no només a casa nostra sinó també en l’àmbit internacional. Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por són només alguns dels títols dels seus llibres que han estat traduïts a l’anglès i portuguès. L’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra Els homes plorem , però, en realitat, passem una estona al seu bonic taller de Sallent parlant de la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Sempre t'han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t'agradaria que anessin les coses. Te n'has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l'esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d'acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l'equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d'on em ve aquesta responsabilitat social?

Creus que l'educació actual és efectiva?
Crec que una part de l'educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d'informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Actualment, però, amb les fake news aquesta via s'està complicant. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L'educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l'autoestima, etc. vénen d'aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l'esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l'educació emocional s'està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l'educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l'educació a l'escola. I, en part, ho entenc perquè potser hi ha certs infants que no treballaran tots els temes a casa, depèn de la situació de cadascun, i l'escola és una bona oportunitat per fer-ho, perquè tothom hi passa.

Tornant a l'actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics actius al món com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d'una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”... amb els casos d'assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s'ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d'un dia. En els tallers extraescolars que faig, hi va haver un dia que els vaig explicar dos contes que tracten sobre el conflicte, la guerra i la pau. Després havien de fer una obra, la que volguessin, amb els materials que triessin, però que tractessin el tema. Una nena va fer una plantilla amb unes gotes vermelles i gotes blaves. I va posar: “No pau”. Ella em va dir que estava en guerra amb el seu germà, perquè la molesta molt. Això em va fer veure que és molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa. Jo he anat escoles on les mestres no es parlen amb les seves paral·leles. És aquí on hem d'actuar.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau. Ghandi deia que un canvi social promogut des de la violència només es pot mantenir amb violència. Per mi aquest no és un canvi real. Per mi, un canvi real és un canvi profund.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? Formem part del sistema, que és un sistema capitalista. Arcadi Oliveres deia que tots podíem caure en contradiccions amb aquest tema, perquè tenim els diners en una banca que inverteix en armes, però podem intentar minimitzar les contradiccions a través de les nostres accions.

Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

La manera d’utilitzar els diners també.
Crec que els diners en si no són cap problema. És un mitjà d'intercanvi boníssim. Durant un temps vaig estar implicat amb una ecoxarxa: l'intercanvi directe és fantàstic! Jo t’arreglo l'aspiradora i tu vens a fer un mural a l'habitació del meu fill. Però clar, quan no és un intercanvi directe, quan tu m'estàs oferint alguna cosa que jo no necessito, llavors hem de buscar una altra via, com són els diners. Per tant, no és mala opció. El problema és quan s'especula amb els diners. La reflexió que fèiem a l'ecoxarxa és que jo no puc transferir els meus diners als meus fills. Perquè si no puc passar a ningú els diners, estem generant un sistema més equitatiu i més just.

Com l'habitatge cooperatiu, que tampoc es pot traspassar de pares a fills.
Hi ha moltes iniciatives que idealitzem i que, a vegades, com és el cas de l'habitatge cooperatiu, acaba com el rosari de l'aurora. Es diu així? (riu)

Per exemple?
Per exemple el tema de la criança: és un tema que ens apassiona i que ens està removent molt a casa meva. Abans la criança era un afer compartit amb la família, i els infants es pujaven entre tots, i ara ens ho mengem els dos progenitors. Però jo estic bé vivint a casa meva amb la meva parella i els dos fills. A canvi, no tenim tantes mans.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells? Els anem capant? Els anem passant filtres perquè encaixin a la societat? Precisament, el protagonista entra en contradicció quan no és ell mateix.
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l'expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te'l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d'infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l'expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se't permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Perquè no s’emportin la patacada.
A vegades em pinto les ungles. Una vegada vaig anar a passar la ITV amb les ungles pintades i em van mirar fatal. La sensació que vaig tenir va ser forta. Jo ho faig com un joc, només perquè em ve de gust, però les persones que ho fan per expressió de gènere s'ho passen realment malament. La meva expressió de gènere sí que es correspon amb el mandat social. Però les persones que no, per mi són herois i heroïnes... Ha de ser molt dur. Em plantejo: quantes coses seria diferent si la societat fos diferent? A mi m'agrada anar amb bossa de mà, amb sarró. I recordo amb 12 anys mirar-me al mirall i ser incapaç de sortir al carrer amb aquest objecte. Si hagués nascut en una societat on el meu cap no hagués pensat que allò era un problema, ara com em vestiria? Potser estaria super alliberat, no en tinc ni idea.

I això és només la punta de l'iceberg.
Exacte, jo què sé quants esquemes tinc que se m'han imposat. Per aquest motiu, als meus fills els diré que facin el que vulguin, però tampoc els negaré les violències que es trobaran. No sé en quin moment rebran el primer input. Encara estem en bolquers amb aquest tema. Tot i que també crec que estem millor ara que fa uns anys o, almenys, això m'agrada creure.

Per quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em van encantar. La majoria d'aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m'encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m'agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M'ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l'essència. Jo intento no perdre l'essència. El procés creatiu és molt curiós: quan em ve una frase o un missatge molt de dins, hòstia, allò arriba. Encara que el miri i pensi: quina brossa de dibuix! Però a la gent li arriba. En canvi, un que estigui pensat i repensat... allò pesa tant, que no arriba a la gent.

Com és el procés creatiu?
Per mi l'espontaneïtat és la clau. Tot i que també s'ha de buscar equilibri. M'agradaria fer coses que les mirés d'aquí a deu anys i pogués estar content, perquè de vegades faig coses que... (riu). La meva autoestima com a creador és justeta. Ara que diversos països m'han comprat drets d'autor, ha estat un subidón perquè, que una editorial d'aquí confiï en mi, és més fàcil, quan tens determinat nombre de seguidors. Llavors no sé si compten amb mi perquè el que faig els agrada o perquè tinc determinat nombre de seguidors, i ja els surten els números. Però si una editorial de Lisboa o Grècia compren els drets d'un llibre meu, vol dir que allà el que té el pes és el llibre i no el nombre de seguidors que jo pugui tenir.

L'autoestima sempre s'ha de treballar.
En algunes coses en tinc més i en altres menys. El meu procés laboral no implica contactar editorials. Mai he anat a una editorial a portar el meu book. He fet dibuixos, alguns s'han venut més i altres menys. Però tinc molts seguidors i això pot ser una mica pervers.

Per què?
Perquè hi pot haver una persona que il·lustri molt bé en el nostre país que tingui molts seguidors i una altra persona que il·lustri molt bé i no tingui seguidors. Per exemple: els grups de música que sonen més a la ràdio vol dir que siguin els millors? No sé, és un debat.

Però poden parlar i visibilitzar un determinat tema.
A mi m'agrada tocar els temes d'una manera transversal. Per exemple: en el llibre La princesa, el drac i el cavaller dels armats, per mi està tocant la qüestió de la masculinitat però no tan evident. Per això, que hi hagi un home que resolgui un conflicte sense l'espasa, per mi està visibilitzant una altra manera de ser home i no només de ser home, sinó també de resoldre els conflictes. Tenia necessitat de fer un llibre que posés el tema de la masculinitat sobre la taula d'una manera clara i directa. I qüestionar com estem socialitzant els nens i amb quins valors.

Anem millorant, almenys?
Disney s'està actualitzant. Però a nivell de gordofòbia, per exemple, l'Úrsula i la reina de l'Alícia en el País de les Meravelles, o l’Homer Simpson, etc. La grassor està associada als personatges graciosos. És un missatge que et menges amb patates, perquè de petit no tens la mirada crítica. I et va calant: una persona grassa és igual a ximple.

I encara continua passant.
Totalment. L'altre dia vaig anar al circ amb els meus fills i no diré el nom del circ, però tenia un missatge gordofòbic total. La dona que no tenia un cos normatiu feia un paper de despistada, de ximple. Canviem això, si us plau! Ja sé que costa molt, a mi també em costa com a autor. M'adono que tenim uns esquemes al cap i unes creences molt integrades en el nostre disc dur i en el dia a dia.

Ens hem de revisar de dalt a baix?
Sí, però també hem de calmar-nos. L'altre dia vaig quedar amb un col·lega i ho estava passant fatal perquè el seu nadó havia passat una mica de gana amb el biberó, perquè no li havia preparat la quantitat adequada de biberó, etc. i li vaig dir: “Calma, que és la primera de moltes. Ets el millor pare del món”.

Ens hem de fer suport.
Exacte. Quan veiem com ho van fer els nostres pares amb nosaltres, hem de tirar una mica més enrere i ens hem de preguntar, com ho van fer els seus pares amb ells? D'acord, jo la cago, però, com a mínim, li demano perdó a la meva filla. I només això, per mi, ja és revolucionari, perquè li estic dient: “Eh, me n'estic adonant que l'estic cagant”. I això t'humanitza. I fa que els meus fills agafin certes coses meves i altres no. També hi ha molt adultocentrisme en això i costa disculpar-se amb els infants. Amb això no vull dir que ens hàgim de passar a l'altra banda i pensar que els infants sempre tenen raó.

Hem de tendir a no tirar als extrems.
És ensenyar-los que es poden expressar amb paraules i que així tot mola molt més. Els hi podem donar eines perquè les vagin agafant. Crec molt en el procés d'aprenentatge, però a vegades ens desconnectem de la manera pròpia d'aprendre i de les inquietuds que tenim i ho donem tot molt mastegat. Aquest també seria un debat. Jo estic aprenent molt dels meus fills. Tots aprenem de tots.

 

 

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media