Josep Maria Alaña: "La plena igualtat només es pot assolir a partir de reconèixer la diferència"
Altres entrevistats
15/11/2021
Agustí Villaronga: "No parlava d'una època concreta, parlo d'un fet generalitzat"
 
04/11/2021
Margarita Oliva: “Encara no som conscients que hem de cuidar la nostra salut cognitiva per prevenir l’Alzheimer”
 
18/10/2021
Marc Giró: “Els pijos haurien de sentir vergonya, si en tinguessin, per haver mantingut el privilegi fent la gara-gara al franquisme”
 
06/09/2021
Joana Amat: “Si les empreses fan que tant dones com homes se sentin còmodes, seran més competitives que mai perquè atrauran talent”
 
29/07/2021
Judith Colell, “Hem de buscar la forma de que aquest talent el puguem finançar. I això és el que intentarem”
 
13/07/2021
Pau Llonch: “No ens calen més ‘brokers’ per afrontar els reptes que tenim davant dels morros”
 
Text: Text i vídeo: AMIC/ Social.cat
24/11/2021

 

"Als acondroplàstics ens agrada molt manar", etziba el Josep Maria Alaña, després de pocs minuts d'arrencar la conversa. Alaña és docent jubilat ja fa uns anys, però sembla que acaba de sortir de donar classe fa una estona. Arribem a la llibreria Obaga i ell ja ens espera. Assegut en una cadira, els seus peus estan a 30 centímetres de terra. Alaña té acondroplàsia, la principal causa de nanisme. Aquesta condició l'ha acompanyat i l'acompanya. "Has de gestionar les dues acceptacions, la de l'altre i la teva". En aquest camí cap a l'acceptació, ha après a acceptar la diferència, "ens girem a la diferència i és normal fer-ho, s'ha de donar temps a l'altra persona i acceptar que som diferents". Alaña ha estat escrit llibres, ha sigut cap d'estudis, ha conegut a la Pasionaria, ha fet família, ha voltat i quasi ha aconseguit sortir del mirall. "El mirall era el meu enemic. De fet, quan he arribat aquí una de les primeres coses que he fet ha estat mirar si n'hi havia, de miralls", explica, amb neguit.

Durant molt de temps ha fugit dels miralls. Ara, però, viu amb normalitat i orgull l'acondroplàsia. Com ha estat el seu procés d'adaptació i reconeixement?

Fins als 50 anys vaig estar fugint de mi mateix. Als 16 anys vaig anar a la universitat, vaig ser el primer nan que es va presentar a les oposicions a l'Estat espanyol, he sigut professor d'institut i d'universitat. Però jo no em reconeixia a mi mateix. Jo no podia veure a un altre nan, o aproximar-m'hi. Jo, al meu diferent, no el veia. Això és el que anomenem "ser en el mirall", i això és un procés personal que totes les persones que som diferents hem de fer per acceptar a l'altre, que també és igual de diferent que tu. És igual, però diferent. Tu et veus en ell. Tu dius, hòstia, jo sóc aquell. Si tu no els veus, no hi ets. En canvi, quan veus una persona igual, no la vols veure.

I com veia a les persones iguals que vostè?

Els nans teníem mala fama. Sempre que sortia un nan, sigui al circ o a les pel·lícules del 007, sempre era un tio dolent. No hi havia un nan bo, fins que no ve el Senyor dels anells, que els nans van amb els humans i es tracten d'iguals. Això ens salva, ens humanitza, ens posa en el mateix pla, i això ens dóna un orgull de ser i d'haver sigut. Costa molt acceptar-se, i és un exercici que ha de fer cadascú. Cadascú s'ha d'afrontar a això. Aquest trencament, acceptar l'altre i acceptar l'igual.

Vostè és activista. Quina importància té l'activisme per al seu col·lectiu?

Té un paper molt important. Fa molts anys que estic en el moviment reivindicatiu i ara hem creat l'Associació de Displàcies Esclàtiques amb Enanisme per ser lobby. És a dir, hi ha coses que s'han de lluitar. Oi que la ONCE ha lluitat, i s'ha muntat una estructura? Doncs nosaltres també. Ens mereixem un respecte i una ressituació d'un procés en què la gent, volgués o volgués, tenim uns drets i uns deures, les dues coses. I tenim uns drets de respecte.

Com fan valdre els seus drets des de l'associacionisme?
Per exemple, sembla una tonteria, però fem incís en el llenguatge. Per exemple, el llenguatge periodístic: 'A fulano de tal le crecen los enanos'. Què vol dir això? 'Sus enanos van al colegio'. Aviam, a mi potser la paraula 'enano' no em provoca cap problema. De fet, en el sindicat, amb la meva gent, s'emprenyen amb mi perquè jo no estic estigmatitzat, jo aquest estigma no el tinc, perquè jo el que vull és respecte. També estem lluitant contra les comiats de solter amb nans, etc. És una lluita que hem de reivindicar, i per això hem creat aquesta associació, per incidir políticament.

De fet, vostè ha estat involucrat en política durant molts anys.

Sí, he estat involucrat en política des dels 16 anys. Vaig entrar als 13 anys a l'Institut Balmes, de petit anava als escolapis. Va haver-hi un moment en la meva trajectòria estudiantil que vaig decidir associar-me amb els gamberros, i ho vaig fer per una raó molt senzilla: em protegien. I això és important, perquè un nan pelacolzes no dura ni deu dies. Et fan bullying directament. Així que vaig apostar per deixar-me cada any una o dues assignatures pel setembre.

I quan va arribar a la universitat...?

A la universitat ja va ser una altra història. A la facultat va passar una cosa molt greu: vaig conèixer les dones! (riu) Fins als 16 anys havia anat a un col·legi i institut de nois, i per mi les noies eren l'enemic desconegut. Als 16 anys arribes allà, les veus i penses "aquestes ties no s'enamoraran de tu". I això és molt dur. En aquell moment vaig estar fins i tot a punt de fer-me capellà. Vaig demanar l'entrada als Jesuïtes, vaig pensar "em faré missioner i aniré a les Amèriques, seré revolucionari com el Camilo Torres i moriré per la pau". Però els Jesuïtes em van dir que no, que acabés la carrera i després tornés. I no vaig tornar.

Quin camí va seguir a partir d'aquest moment?

Vaig entrar en política, i això em va salvar. El fet de participar d'una cosa en comú, on no importa qui ets, com ets, ni de quin color ets. La política, a mi, em va salvar, però com pot salvar a algú un equip de futbol, un equip d'escacs, o una coral. Com pot salvar a algú que és diferent estar inclòs en un grup divers fent alguna cosa en comú, i que aquest comú no tingui res a veure amb l'experiència física, l'experiència mental o l'experiència personal de cadascú.

Així, va entrar en política com podria haver entrat en una coral, o a un grup d'escacs.

Exacte. Vaig entrar en política perquè era un espai on t'acceptaven tal com eres, pel que eres. No et preguntaven res més. I, evidentment, a mi la política m'ha donat tota la vida. Un lloc en el qual et crees i entres a la clandestinitat... Un tio com jo! Com puc estar en la clandestinitat? A més, em van detenir perquè em van confondre amb un tipus que també era nan, i que estava en búsqueda i captura, l'Ángel Rozas, fundador de Comissions Obreres. Al final de la carrera, quan ja vaig decidir que em dedicaria a l'ensenyament, i que salvaríem la pàtria --Espanya, el socialisme-- a partir de l'ensenyament, em vaig fer de Bandera Roja i allà hi vaig estar fins que es va trencar i vam entrar al PSUC. A Suïssa vaig conèixer el Carrillo, la Pasionaria, i tota aquesta gent. Encara no entenc com Bandera Roja va poder acceptar-me a mi, perquè jo era el menys clandestí que hi podia haver! (riu)

Ja formava part d'un conjunt.

Sí, això em feia sensació de comunitat. No vaig ser capellà, però vaig ser del partit que, d'alguna manera, era el mateix. Era una entrega total i, fins que no van arribar les eleccions generals, allò era la meva església. El que passa és que la meva església va petar, i quan va petar em vaig tornar a quedar sol.

I llavors, què?

Tornar-te a reconstruir. La vida sempre és això. Pujar, baixar, reconstruir i tornar a pujar. No hi ha més històries. Quan vaig entrar a la Zona Franca, de profe a Can Tunis, estava infladíssim políticament i desinfladíssim d'amors, perquè tothom em deia que no.

Com portava els desenganys amorosos?

No està escrit, el que nosaltres serem. No està escrit, qui t'estimarà, ni si tu podràs estimar al diferent. Hi ha com una llegenda urbana que s'ha de ser alt, i jo no ho era. Jo, quan era petit, odiava els nanos normals. Perquè ells podien anar a qualsevol lloc a fer-se la roba, i jo no. A mi me l'havien de fer a part, i això s'havia de fer amb mirall, sobre una taula, havia de venir una modista i prendre't les mides... Era horrorós. Fins que va venir el prêt-à-porter i ho va canviar tot, perquè anaves allà, "talli'm per aquí, talli'm per allà", i ja està.

Va ser un alleujament.
Sí, el problema és que la gent es reprimeix molt a l'hora d'expressar sentiments. En el nostre col·lectiu, per exemple, sobretot els nois hem estat més reprimits que les noies.

Per què ho creu, això?
Perquè per a les noies els és més fàcil lligar. A una noia amb acondroplàsia, una persona diversa, li és més fàcil lligar. Si un noi divers vol lligar, segurament no lligarà. El problema és que fins que no t'adones d'això, que hi ha tipus de metre 80 que tampoc lliguen perquè són borinots, potser tens 40 anys. Aquest és el problema. I quan trenques i dius "a mi ja m'és igual perquè em trobo bé, m'agrado", potser en tens 50. Però jo prefereixo ser el què he sigut que no pas un tio de metro 80. Així i tot són lluites molt més difícils d'aconseguir, porten més història i tens més temps d'acomodar, de tenir paciència.

En quin sentit?
La gent que som diferents, hem de fugir del llenguatge de primeres i terceres persones. Del singular i del plural. És a dir, no és el mateix dir: jo i tu (farem una cosa) que jo i ella, perquè l'ell o ella és quasi sempre l'adversari. Jo i l'administració, jo i la política, jo i l'escola... O nosaltres i ells. No és el mateix que parlar de nosaltres i vosaltres. Un és exclusiu. Quan parlem de jo i ell, les coses no aniran bé, perquè és com un cert enfrontament. En canvi, jo i tu convida més a fer coses junts. O nosaltres i vosaltres.

Creu que és important el llenguatge, la manera com ens referim a les persones, per tal d'aconseguir conscienciació social?

Totalment. Com ens referim a l'altre, com ens parlem. Hi ha una violència en el llenguatge. Per exemple, ara hi ha nens i nenes que, quan em veuen, diuen: "mira, mama, un avi acabat de néixer!". Això no és lleig, no és dolent. És una percepció, i això tu no ho pots entendre com un insult. Però hi ha gent del meu sindicat que això ho pot prendre com un insult. I jo dic: "Però, si no t'han vist mai!". És com el primer negre que va venir a Espanya. Jo sempre dic que el pitjor que pot ser un acondroplàstic és que sigui negre, homosexual i nan. Això ja deu ser l'hòstia! Però, al final, aquesta persona té tres històries, no és més que això. Per això crec que és tan important no només com veiem, sinó com entenem l'altre.

El "queer creep", l'orgull de l'esguerrat, cada cop pren més força.

Sí, aquest és un fet molt rellevant. Hem passat de la desgràcia que ens deien subnormal, als anys 60 o 70, després minusvàlid, després discapacitat, ara ja som una mica més finolis i diem diversitat funcional –que no molesta tant. Però crec que aquest terme durarà molt poc, perquè no indica res. El subjecte de crítica és un altre.

Quin és el subjecte de crítica?

Considero que hem de fugir del model economicista, del model mèdic, és a dir, el model que diu que totes les persones diferents, que no poden caminar, que no hi veuen, que són baixets... la societat els arregla (els hi posa una cadira de rodes, els hi posa unes llums...) perquè puguin treballar, perquè puguin ser productius i que mantinguin el que en diríem la 'diversitat sexual', és a dir, que siguin heterosexuals. Se'ls prohibeix, evidentment, que es reprodueixin, que puguin crear famílies, però que treballin. Que tinguin capacitat, però que visquin en l'heteronormativitat. Això és el model mèdic, el model espanyol.

Coneix algun altre model?
Els anglesos denuncien el defecte. No assenyalen i l'anomenen cec, sinó que es plantegen què cal fer perquè aquestes persones puguin veure-hi, o puguin ser. I aquest és un concepte nou, que és molt revolucionari i que molta gent, fins i tot del nostre col·lectiu, encara no entén. Jo crec que hem d'anar cap aquí, cap a un discurs molt més positiu. Hem d'anar cap a l'orgull. Perquè si jo no m'estimo a mi mateix, no m'estimarà ningú. L'orgull de l'esguerrat és bàsic. I en això ens va ajudar l'orgull gai. I què està passant, que tot aquest tema de l'heteronormativitat s'està desmuntant.

Perquè, al final, què és la normalitat?

Hi ha uns tòpics, unes històries, i és veritat que la teva normalitat i la meva són diferents, i a mi m'afecta. M'afecta perquè les taules són massa altes, les cadires són diferents, les adaptacions, etc. Però jo també ho he d'acceptar, que això sigui així. És a dir, no puc estar tot el dia pensant que em deuen alguna cosa. A mi ningú em deu res.

Si mira enrere, quina vida ha tingut vostè?

Jo he viscut una vida de puta mare, parlant sincerament. Soc biòleg, soc pedagog, he donat classes a universitats i a instituts, he sigut jefesillo a la Generalitat, he estimat i m'han estimat, tinc amics de tots els colors i de totes les talles i de tots els mides, perquè el pitjor és quedar-te en un grup. I m'agradaria que tothom pogués fer això. Jo, per exemple, he estat al Raval, perquè hi ha una part de la meva història que és tornar un deute, perquè jo crec que hi ha molta gent que ha de tornar un deute social. Jo vaig poder anar a la universitat perquè era molt barata. Si hagués estat més cara, possiblement no hi hagués pogut anar. I gràcies a tota la gent els fills de la qual no van poder anar a la universitat, però que amb els seus impostos van pagar perquè la universitat fos més barata... Jo podia treballar als estius fent coses raríssimes, i em vaig poder pagar la universitat. I jo aquest deute l'he tornat o, de fet, ara mateix l'estic tornant.

Com ha tornat el seu deute social?

L'he tornat en el Raval. He estat molt anys treballant allà. I quan estava fent projectes de transició al treball amb subsaharians, jo els hi deia a aquests nois de dos metres: "Aviam, quina diferència hi ha entre vosaltres i jo? que tu ets un puto negre, i jo un puto enano. Així, en què ens assemblem? En que som putos". I els hi preguntava: "jo podria viure en el teu país?" i em deien que no, que m'haguessin matat. Però jo crec que s'ha d'arribar a això, hem d'acceptar la diferència, perquè si no sempre la veiem com que el que és diferent "pobret, pobret", però el que és diferent també pot ser un malparit.

Com s'accepta la diferència?

Això és un exercici personal, hi ha gent que pot fer-ho, i gent que no. Com deia la meva mare quan jo em queixava: "Aviam, tens cames? Sí. Tens braços? Sí. Tens ulls? Sí. Tens orelles? Sí. Parles? Sí. Tens cervell? Sí. Doncs fes-lo servir". Perquè en el que tu i jo som iguals és la massa cerebral que tenim, que és la mateixa. I si puc guanyar-te, et guanyaré. Si no, a què juguem? A la pena? a la misericòrdia?

L'acceptació de la diversitat ha millorat amb el temps. Hi ha motiu per l'esperança?

Crec que sí. En aquest país, els diferents, els que en un determinat moment eren anomenats subnormals, anormals, mongòlics, etc, els ingressaven als manicomis. Quan l'any 78/79 van obrir els manicomis a Espanya, en van sortir nans. Que no en tenien res, de bojos, però els seus pares no sabien què fer amb ells i els van enviar allà. I es van trastocar, evidentment que es van trastocar.

Actualment, doncs, la societat ha obert i ampliat la mirada cap a la diversitat. Ara, segons Alaña, toca construir "una societat de diferents". "Perquè la plena igualtat només es pot assolir a partir de la diferència, de reconèixer la diferència". Les diferències econòmiques, però, Alaña té clar que cal combatre-les. "No és el mateix un nan que neix en una casa bona que un que neix en una casa pobra. Què hem de fer com a societat? Doncs aconseguir que els que han nascut a casa pobra tinguin les mateixes condicions que els de casa rica". Així, el docent i activista reivindica unes condicions mínimes perquè tothom pugui tenir accés a una vida el més independent possible.

Vostè explica com de difícil va ser aconseguir la seva independència (a tots els nivells, a part del mental).

Sí. Primer pensava que ningú m'estimaria, després t'estimen, després això s'acaba, i apareix una altra història, te'n vas a viure a una altra casa –una casa que no estava adaptada–, amb un company, però al final te'n vas a dinar cada dia a casa dels teus pares. Això no és alliberar-te. Com, per exemple, no és el mateix néixer nan a un poble de la província de Teruel, que quan tingui 18 anys els seus pares no s'atreviran a què pugui anar a Saragossa sol, i l'obligaran a quedar-se a casa. Això no és el mateix que haver nascut a Barcelona, on pots anar a la universitat caminant i tornar a casa. Inclús en això hi ha les grans diferències. Ja he dit abans que els acondroplàstics tenim mala llet, però també som llestos i bona gent. Jo tinc molts amics acondroplàstics que són advocats, metges, arquitectes, etc. Perquè podem fer-ho tot, perquè tenim un segon currículum.

Què vol dir, que tenen un segon currículum?

Penso que tothom té dos currículums: l'oficial i l'intern. L'oficial seria el que un ha estudiat, però el currículum intern és un altre. Jo he fet orientació escolar i això serveix molt. Perquè la gent pot prendre la idea de ser o no ser cap, de manar o no manar, ser pràctic. I si tenim en compte el segon currículum, podem orientar i entendre molt millor les persones.

És més fàcil empatitzar.

Exacte. Perquè, a vegades, és molt fàcil fer mal, és molt fàcil l'insult. Però també has d'entendre a qui t'insulta, per què t'insulta. Per això sempre dic que és important l'acomodació, donar temps als altres perquè et vegin. Tinc amics de fa 55 anys. Amics de l'institut, dels gamberros, i ens estimem. I tinc amigues, també, des de fa milions d'anys. Per què? Doncs perquè crec en l'amistat.

Creu que un nan pot ser conseller o director general?

No ho crec, gairebé no n'hi ha cap. A l'Estat espanyol hi ha tres o quatre diputades nans, de Castella i algun altre lloc, a Andalusia, i prou. L'únic és que una vegada et coneixen ja no veuen com ets, llavors pots fer més feina, com jo, que he fet moltes feines perquè em coneixien els caps. Per exemple, vaig poder anar al Perú com a representant de la Comunitat Europea.

Vostè que has estat tants anys professor, com creu que ha canviat l'acceptació de la diversitat funcional en l'àmbit de l'ensenyament des que va començar a exercir fins que s'ha jubilat?

Hi ha una acceptació més global del diferent, i en això ens ha ajudat la migració. Que en una classe hi hagi la Fontanelles, la Valls, les Mendoza i les Habib, o els cognoms que sigui. Les diferents cultures, les diferents modalitats de persones, de volums, en els quals la gent s'està enfrontant, jo crec que és un factor important. A les persones amb acondroplàsia molts sud-americans ens toquen. Jo vaig a l'autobús i, a vegades, em toquen, perquè es veu que donem sort. Nosaltres, pels maies i les cultures iberoamericanes, vam ser Déus. Qui no ens va fer cap favor va ser Aristòtil, Plató i tots aquests amb el seu culte a la perfecció de la bellesa. Els Egipcis, que eren consanguinis durant tres mil anys, de tant en tant en sortien uns quants, de nans, i havien de tenir fills perquè eren faraons. Per tant, hi ha déus faraons que són nans. Els que de veritat ens van perjudicar van ser Aristòtil i la resta de personatges de la cultura grega, que permetia l'assassinat dels fills esguerrats, perquè buscaven la perfecció.
A més, penseu que nosaltres som una mutació que, si tot va bé, afecta un de cada 35.000 (quan és una mutació, no quan és per aparellament, que aleshores la possibilitat és del 50%, ja que és dominant). Ara ja es pot avortar a la novena setmana, de manera que molta reproducció d'acondroplàstics no hi haurà. Però a Sud-amèrica i en el món islàmic sí, que n'hi ha i n'hi haurà.

Acondroplàsia vol dir no naixement de cartílag.

'a' és sempre negació; 'condro' és cartílag i 'plàsia' és creixement. Els nostres ossos llargs no creixen. Ara estan sortint medicaments nous que, a nens acondroplàstics, en lloc d'operar-los i tallar-los els ossos, com feien abans, poden arribar a créixer fins a 15 o 20 cm en dos o tres anys. I això és molt important.

Què en pensa de les operacions?

Si soc sincer, llàstima que no me les van fer. Jo vaig néixer l'any 50 i aleshores no se'n feien, d'operacions. Als anys 70/80 es van començar a fer, i el boom va ser als anys 2000 i fins ara. Ara tornaran a baixar perquè hi haurà l'opció de medicaments. En part, estic molt content que no m'hagin tocat, però penso que si m'haguessin operat algunes coses les hagués tingut més fàcils. Simplement per això. Són operacions dures per a aquests nanos i aquestes noies, perquè els hi tallen l'adolescència. A cada operació et posen uns caragols a les cames i cada dia han d'estirar un mil·límetre, anar fent que l'os vagi creixent. Així que imagina't quant temps tarda aquest procés per aconseguir allargar les cames vint centímetres!

Malgrat la duresa d'aquest tipus d'operació, s'hi hauria sotmès?

Jo m'ho hauria fet pels braços. Però, què passa? Que, després de les operacions, aquests nois ara mesuren 1,50 m, però segueixen sent nans. Això sí, tenen millors condicions de vida, ja que arriben a més llocs, poden conduir un cotxe sense necessitat d'adaptar-lo... Jo sempre tinc una despesa més per a les adaptacions. Però, bé, com que jo no hi vaig ser a temps, i com que el meu diagnòstic estava equivocat (com la majoria dels nostres diagnòstics), perquè a mi em van dir que era nanisme hipofisiari. Jo sé que de tant en tant me n'anava amb els meus pares al País Basc i em posaven injeccions de tiroides d'animals, perquè encara no hi havia l'hormona que li van donar al Messi (que som com cosins-germans, l'únic és que a ell el van injectar i va anar bé, i a mi no, perquè no era el mateix). I és que hi ha mil displàsies òssies. Com jo, a Espanya en podem ser uns 3.000. I els que hi ha són més o menys de la meva edat, perquè els joves, tot i que alguns han sobreviscut, a molts els van avortar.

Què és el pitjor de ser nan?

Que no comptin amb tu. Quan era adolescent, tenia amics fins dissabte al matí, perquè en aquella època a l'institut hi anàvem també dissabte al matí, quan alçàvem les banderes. Però, durant el cap de setmana i fins dilluns al matí, estava sol, perquè els meus amics sortien. Anaven de festa amb nenes, i amb mi no hi comptaven. I això és el que més fot. Que no comptin amb tu, i que comptin per unes coses i no per unes altres.

Cal seguir lluitant contra l'exclusió.

Això és pel que sempre has de lluitar. El menysteniment. Que no dic menyspreu, eh, sinó menysteniment. Com quan jugàvem a futbol, que sempre era l'últim a ser escollit. Això ho podies entendre, acceptar. Però això altre no. Jo he sabut que hi ha hagut moltes lluites per mi, sobretot a l'administració, en el sentit que molta gent no estava d'acord que em donessin un càrrec pel què diran. I me l'han donat, però no sense lluites prèvies.

Malgrat tot, com a societat, podem dir que hem millorat?

Jo crec que estem guanyant molt. La migració, la societat mixta, ens ha ajudat molt. Per això jo soc molt partidari de l'orgull de l'esguerrat, perquè en el fons som una altra lletra del LGTBIQ. Una altra lletra, no sé quina, però no tant entenent-la com a sexe o orientació sexual, sinó com a gènere, com a forma, com a tipus de gent. Som una altra història. Hem de fugir de l'heteronormativitat i dels cànons i ideals de bellesa. Al final, com més diversos siguem, com més barrejats estem, com més sapiguem de l'altre i la seva cultura, millor. Perquè, al final, tampoc som tan diferents.

 

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media