Menjar poc i anar al gimnàs. Aquest és el ritual de moltes persones que volen canviar el seu cos per respondre als canons socials. Però, és aquesta l’única manera de viure o n’hi ha una altra de més alliberadora? Júlia Barceló explora noves vies per fer front a la pressió estètica i ho fa a través de la Sol, la protagonista d’Operació Bikini, el seu primer llibre, que ha estat publicat amb l’editorial Flamboyant i traduït al danès, xinès i coreà.

Barceló és actriu, directora teatral, activista contra la pressió estètica i, ara també, escriptora. El llibre parla de com una adolescent amb un cos totalment normal, però allunyat dels cossos que ens venen en la publicitat i en les xarxes socials, pateix quan ha d’anar a una festa a la platja. L’autora ofereix una perspectiva fresca, propera i amb molt d’humor, on les il·lustracions de Camille Vannier fomenten aquest humor i s’entenen a la perfecció amb el text de Barceló.

El llibre està adreçat a adolescents i utilitza un llenguatge molt directe, amb molt d’humor i molt adaptat al seu codi. Com va ser l’experiència d’escriure aquest llibre posant-se a la pell d’una adolescent?
Precisament, va ser un dels punts més difícils: Trobar el to per dirigir-nos, no només al col·lectiu d’adolescents sinó també a tothom.

En quin moment vas decidir escriure el llibre?
El moment va venir sol perquè tinc aquesta manera de publicar a xarxes (a vegades sense pensar-ho massa) però de divulgar continguts que vaig llegint o que m’interessa comunicar. Llavors, a la Paula Esparraguera, que és l’editora d’aquest llibre, li va semblar que era un tema molt interessant i que es podria articular en un llibre enfocat cap a adolescents, que tindria encara molt més sentit. I també per adults, que fos molt inclusiu.

I vas fer el cop de cap.
En un primer moment em va fer impressió pensar a posar-ho per escrit, però, finalment, ha estat un gran aprenentatge. Perquè va fer que pogués prendre’m un temps per estudiar tot aquest tema i poder-lo posar en un llibre, que necessita un rigor i una experiència.

“Vivim en un món grassofòbic, i això és una opressió”

Vas aturar el ritme per fer aquest llibre?
Tant de bo els escriptors poguéssim fer-ho! Però, en el meu cas no va ser així. Vaig continuar les classes, els assajos, etc.

Les aventures de la Sol tindran una segona part?
M’agradaria molt!, quan estava escrivint el llibre hi havia tanta temàtica que molta d’aquesta no apareix perquè en algun moment has de triar. I dona per fer-ne un, dos i tres i quatre, de llibres. Perquè la pressió estètica té moltes branques i la pots enfocar des de llocs molt diferents. I també, la protagonista, quan creix, li passaran coses diferents al llarg de la vida que també l’afectaran de maneres molt diferents.

Creus que tots som víctimes de la pressió estètica?
Claríssimament, sí. Evidentment, hi ha col·lectius que reben més pressió que altres, perquè vivim en un món racista, patriarcal, etc. I també s’han de tenir en compte les realitats de cadascú, aquest fet també farà que la violència sigui una o una altra. Per exemple: la cultura de la dieta.

La cultura de la dieta és una opressió?
Sí, vivim en un món grassofòbic. Això és una opressió. No ho havíem etiquetat mai fins ara, però és així: les persones grasses patiran moltíssima més violència que les persones que no ho són tant. Una persona prima també pot sentir-se com que no és prou prima per aquest sistema horrible. No podem banalitzar la violència que reben les persones grasses o les persones que no són normatives en aquesta societat.

Per tant, s’hi ha de posar nom per detectar-ho i denunciar-ho?
Igual que el capacitisme: Hem de tenir molt clar que les persones que tenen algun tipus de diversitat funcional o discapacitat també reben molta pressió.

És important posar-hi nom. Com el #metoo, creus que ha ajudat a posar nom als abusos?
El moviment #metoo em costa relacionar-lo amb la pressió estètica, però crec que ens ha fet més conscients de certes actituds que són d’abús, que són violació, que són assetjament, etc. Però, el problema de la violència estètica és que, molts cops, és autoinfligida: ens han passat el missatge que era tan normatiu, i que la normativitat era una cosa que podíem aconseguir tots els cossos, que la gran majoria de persones ens ho creiem. Per tant, ens autoinfligim moltíssim la violència estètica. Per exemple, fer una dieta, que ens havien dit que era una cosa molt natural i no ho és tant.

“La neutralitat corporal diu que no cal que t’agradi estèticament el teu cos per respectar-lo”

És perjudicial fer dieta?
Els activistes contra les dietes estem dient que no es faci dieta restrictiva perquè és molt perjudicial contra la nostra salut mental i física. Com això, també depilar-nos i tantíssimes altres coses, com operacions d’estètica que tenen molt més risc del que sabem, etc. tot això, sembla que no és violència perquè no ens ho fa una tercera persona, però sí que ho és, perquè està introduïda pel sistema.

Com a resposta a aquesta violència fas servir el terme body neutral?
Sí, la neutralitat corporal. Per mi ha estat molt important fer-lo servir. És una variació del positivisme corporal o del body positive, però que li suma una mica més d’inclusió. I és que moltes persones, per molt que els diguis que siguin positives cap al seu cos no ho podran ser mai. El gran lema que defensa la neutralitat corporal és que no cal que t’agradi estèticament el teu cos per respectar-lo i que el pots tractar bé encara que no t’agradi i no et sembli atractiu.

Se t’etiqueta com a activista contra la pressió estètica, t’identifiques amb aquesta etiqueta? En quin moment vas decidir moure’t cap a aquest tipus d’activisme?
M’agrada, sí. És el que soc (riu). El feminisme et porta per llocs molt diferents i és veritat que, en algun moment, com a persona que, a sobre, em dedico a la funció i això vol dir que he d’exposar molt més el meu cos i que, alhora, rebo molt més judici. Per aquest motiu, vaig necessitar protegir-me de tot això. És un món molt violent cap a les corporalitats que no són normatives i, fins i tot, cap a les normatives.

“Me’n vaig adonar que no podia fer dieta sempre ni continuar odiant el meu cos”

O sigui que la pressió estètica no només actua sobre els cossos que no responen a la norma?
Exacte. Jo soc una persona normativa, a mi no m’insulten pel carrer. Però, així i tot, et trobes amb un judici tan alt que et comences a maltractar: jo vaig fer moltíssima dieta, vaig tenir una relació molt compulsiva amb el menjar i amb l’esport. Aquí vaig intentar articular aquest rebuig cap al feminisme i la teoria sobre l’alliberament corporal. I ho vaig fer perquè em vaig adonar que no podia seguir vivint d’aquesta manera ni fer dieta tota la meva vida, ni odiant el meu cos.

Hi ha cada cop més persones que posen el focus a l’alliberament corporal?
Moltes menys de les que m’agradarien, crec que és un tema que encara està molt pendent i que tot just comença a aparèixer molta més literatura, però sí, va guanyant pes gradualment.

Què hi pot fer cadascú, a títol individual, per lluitar contra aquesta pressió estètica?
A mi, allò que em va fer moure la fitxa va ser l’ideal estètic. Ens han posat al cap que hem de creure en l’ideal estètic. Això ho han aconseguit a través de molts missatges socials, com el sector audiovisual, que és un gran generador de contingut i d’imaginari. Ens han fet creure que aquest ideal estètic és possible. Jo crec que això és una cosa que hem de trencar.

I com es trenca amb l’ideal estètic?
Ens hem de convèncer de veritat que aquest ideal no existeix, que no el podrem assolir mai i, per tant, tot el que fem per aconseguir-ho, en el fons ens està fent mal, d’alguna manera o d’una altra. Això no vol dir que la gent que vulgui lluitar per tenir-lo ho faci. Per això la llibertat corporal és aquesta; respectar qui vulgui intentar apropar-se a l’ideal i qui no. Però que no sembli un fracàs no voler intentar-ho. Perquè no estàs obligat a ser prim, no estàs obligat a tenir un cos perfecte, etc. moltes vegades ens han dit aquell missatge de “si vols pots”. I aquest és un missatge terriblement neoliberal i horrible. Per tant, el primer de tot és acceptar que no, que ni li dec la bellesa a ningú, ni estic obligat a fer-ho.

“L’ideal de bellesa no existeix. Per molt que intentem arribar-hi, no podem”

La resposta és l’alliberament corporal?
Això és acceptar que l’ideal de bellesa no existeix. Per molt que intentem arribar-hi, no podem. A part, no és que no podem, sinó que deixarem moltíssimes persones fora. Potser jo podré ser-hi, però les meves companyes no. I llavors, de què em serveix?

No és una via inclusiva, precisament.
Crec que és acceptar la diversitat corporal i, sobretot, per mi, significa sortir d’un mateix. Entendre que això “no va de mi”, no va de tenir un cos concret o un altre sinó que hem de conviure amb totes les corporalitats possibles. Per tant, si jo respecto les altres corporalitats, he de respectar la meva.

Aquest és un missatge clarament anticapitalista.
Totalment. És atacar una base molt forta del sistema.

Has comentat que la forma en què fas servir les xarxes socials t’ha ajudat a poder tirar endavant el procés del llibre. Com veus els efectes que tenen aquestes xarxes socials a fomentar els ideals de cossos normatius? Com pot afectar les noves generacions?
A les xarxes sempre intento tenir un missatge una mica optimista. No m’agrada culpar directament les xarxes de la pressió estètica perquè crec que aquesta ha existit sempre. Les dones anaven amb corsé fins fa pocs segles i es desmaiaven pel carrer a conseqüència d’això. Crec que les xarxes ens donen una immediatesa, una exposició i un valor sobre aquesta exposició que pot ser molt contraproduent, evidentment, perquè et sents més obligat a exposar la teva corporalitat i, alhora, a aproximar-te a aquesta normativitat, que saps que és la que et donarà aquest valor social.

Aquesta normativitat també la vivim al carrer.
Exacte, al carrer i a les xarxes. Però, alhora, les xarxes generen un espai que, si lluites una mica contra l’algoritme (que és veritat que existeix) també tenen un punt de llibertat. Internet ha fet que ara es visibilitzi un tipus de corporalitat que abans, quan només hi havia tres productores que deien quins tipus d’actor havien de ser, tu només veies un cos concret o una revista o una publicitat.

“El problema és que s’ha tractat la pressió estètica com un problema de les dones i no és així”

Les xarxes proporcionen un accés més directe a la diversitat?
Almenys pots veure moltes corporalitats i moltes persones activistes d’aquest alliberament corporal, que abans era molt difícil d’accedir. A mi, més que dir: “No utilitzis les xarxes”, m’agrada ensenyar a utilitzar-les. Ens hem de preguntar quins tipus de perfils ens senten bé i quins no. No estem obligats a seguir certes persones que ens generen frustració corporal. Per què no seguim altres perfils?

Moltes vegades, a les xarxes et trobes amb respostes molt enfurismades, majoritàriament d’homes, davant del que tu estàs plantejant. Creus que és important fer entendre aquests homes que la pressió estètica també els afecta?
És curiós perquè, la gran majoria de vegades, jo no parlo de dones, parlo de persones perquè, realment, crec que la pressió estètica afecta totes les corporalitats, per molt que hi hagi diferents graus de violència. I, a vegades, el problema és que s’ha tractat la pressió estètica com un problema de les dones, que han triat les dones, perquè sembla que som éssers superficials que només ens importa l’aparença, que estem obsessionades amb aquest tema i ens hem fet una trampa a nosaltres mateixes i ja ens arreglarem amb el nostre problema. Doncs no, des de l’alliberament corporal es diu que aquest és un missatge clarament social, que l’estructura social ens ha portat fins aquí. I en aquesta estructura hi som tots.
 

Consideres que les persones grans també es veuen perjudicades per aquesta estructura social?
I tant, la gerontofòbia és terrible. A mi sempre m’agrada enfocar-ho cap a tots els cossos perquè cada cop més penso que les persones llegides com a homes en aquesta societat tindran més violència estètica, perquè el que vol el capital és fer diners. No només hi ha l’eix patriarcal sinó també el capital: si  les dones ja estan prou preocupades, perquè no fem ara que els homes s’obsessionin per anar al gimnàs i tenir un cos que no podran tenir? però, això sí, hauran de comprar molts productes per aconseguir-lo i passar per moltes operacions. Per això, intento sempre fer una pedagogia àmplia, sense banalitzar els graus de violència que evidentment pateix cada persona.

“La diversitat corporal és molt important per la dignitat personal i per l’imaginari col·lectiu”

La teva aproximació a través del teatre t’ha permès mirar des d’un altre prisma la pressió estètica i potser ha estat un espai privilegiat per poder identificar-la, perquè tu, a part de ser actriu també ets professora. De quina manera creus que et pot haver facilitat aquesta mirada el fet de treballar en una escola de teatre?
Moltes vegades penso: “Quantes persones s’han quedat a les portes de ser actor o actriu només perquè pensen que el seu cos no és digne de ser actor o actriu?” per mi, això és el més greu. Perquè ja no és que tinguis un cos i no tinguis feina, però ho has intentat, sinó que moltíssima gent, ni tan sols arribarà a intentar-ho perquè creu que el seu cos no pot ser model de res. És com si realment haguéssim de ser models d’alguna cosa, quan realment és al contrari: els actors i les actrius hauríem de representar la diversitat corporal que existeix a tot el món.
 

I s’està fent?
Crec que sí, però molt lentament. Perquè el fet que aparegui algú amb una cadira de rodes, no vol dir que s’estigui fent prou feina en aquest sentit. Tot el que és trencar amb aquesta normativitat i amb aquest sistema que ens pensem que no es pot qüestionar generarà violència. Però la diversitat corporal és molt important per la dignitat personal i per l’imaginari col·lectiu. Malauradament, com a alumna he rebut molts comentaris, i les meves companyes també. I no hauria de ser així. Jo crec que en el poder de la convenció teatral. I crec que qualsevol cos pot fer qualsevol personatge, aquí està la màgia teatral. Tot és possible.