Quan la normalitat es retroba, deixem de percebre que portem quasi dos mesos confinats. Ens hem acostumat. Creguem que tot està a punt de passar. I no som conscients de l'esforç físic, laboral i sobretot psicològic que hem hagut d'afrontar. El millor d'açò és que els humans som capaços d'oblidar ràpidament allò que ens desagrada. Una part essencial de nosaltres per tal de mirar endavant sense haver de fer-ho enrere. Però, com totes les coses, hi ha una perversió entre tanta felicitat: la de llevar-li valor a allò aconseguit en eixe trànsit. Encara que haja hagut de ser traumàtic.

El país es prepara per a tornar als bars, sí, però per damunt de tot a les oficines. I tot per una raó molt senzilla: que el teletreball haja salvat (moltes) companyies i (gran part) de l'economia espanyola no és suficient. Perquè, tot i parlar de les seues excel·lències (i els molts problemes que suposa en estes circumstàncies), la realitat és que si el percentatge de remoters abans de parar-se tot era del 4%, eixa és la xifra real de creients. Tot i que un informe de Randstad assenyalava que més del 60% de la gent volia provar de teletreballar.

La perversió de l'informe IVIE

Si parlem de xifres, un de cada tres treballadors ha hagut de continuar la seua feina des del seu domicili particular. Però, com reflectíem abans, la majoria no ho han fet per convicció, sinò per força major. Tant és així que l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) és aclaridor amb la nova situació. "La incorporació d’aquesta modalitat de manera sobrevinguda i sense preparació prèvia impedeix que, de moment, aconseguisca els nivells d’eficàcia, eficiència i productivitat que podria abastar". Tot i això, assenyala un punt al qual no se li ha donat massa importància els darrers 60 dies: que gràcies a esta modalitat moltes empreses han pogut continuar la seua activitat i han contribuit a reduir els contagis.

Encara que ja ho sabíem, ara tenim números que ho certifiquen. Una quarta part del sector serveis pot acollir-se al teletreball. Una tercera part de l’Administració Pública. I, tot i que només es dóna un 4% a l’agricultura, posiblement vinga més de la no digitalització del sector que d'impediments reals. De fet, ja s’estudien maneres d’automatitzar els regs I controlar-los a distància.

Els autors de l’informe mantenen que per a aconseguir un rendiment òptim "ha d'estar ben dissenyat per l'empresa, suportat per tecnologies adequades i enteniment en recursos humans i les tasques de direcció hauran d’adaptar-se a les noves circumstàncies".

També la UPF School of Management ha publicat aquesta setmana un estudi sobre teletreball en què apunta xifra en un 55% els empleats que voldrien seguir treballant des de casa després del confinament. El mateix informe assegura que el 66% dels enquestats estan satisfets amb l’experiència i afirmen que la seva productivitat s’ha mantingut o, fins i tot, ha augmentat.

Podem confiar en polítics, sindicats i directius?

Però com podem confiar en una classe política que desconeix el que significa la paraula emprendre? Amb aquesta base, és impossible que es puga legislar res de trellat, perquè mai han sentit en les seues carns la calor interna que t'arribe un rebut d'autònom que no pugues pagar perquè no has cobrat el que et deuen des de fa dos mesos.

"Però com podem confiar en una classe política que desconeix el que significa la paraula emprendre?"

Possiblement per això han decidit que si un pare teletreballa, els xiquets no puguen anar a l'escola. Deu ser que hi ha diversos escalons en funció de si t'has de posar trage per anar al teu despatx o si pots fer la teua feina còmodament en casa. I que, per lo vist, els nens s'entrenen sols.

Curiosa és també la irrupció indignada dels sindicats en defensa de la regulació d'un col·lectiu (els freelance) a qui han fet de costat històricament. Però ara, com que els seus afiliats els apreten, de repent s'han adonat que cal regular el treball a distància. Que els horaris i les condicions no són les adequades. Si la meua generació ja no creia en ells, aquesta 'cobertura' de glòria segurament ha suposat la punteta definitiva.

Però, en realitat, qui no creu en el model són els empresaris. I no vull generalitzar ni demonitzar-los. Respecte molt a la gent que durant quaranta anys ha fundat empreses, pagat un sou a centenars o milers de persones i adaptat la seua oferta a crisi, guerres i revolucions tecnològiques. Però la seua generació és la de la desconfiança. La de què treballen amb por que si no els tiren al carrer. La de pensar que com paga, mana, sense donar marge al fet que ell (o ella) no és capaç de fer allò i per això deu contractar un perfil determinat. La d'haver sacrificat la família per l'empresa i voler que els altres ho facen també (el percentatge de grans empresaris separats, infeliços, que no han vist créixer els seus fills o les tres coses juntes és massa nombrós). I, per damunt de tot, la de fitxar gent en la qual no confia, perquè si ho fera, quin sentit tindria vigilar-los fent una feina en la qual són experts i que hui dia és medible? Per no parlar que la majoria dels caps no donen ordres clares als seus equips del que han de fer a curt, mitjà i llarg termini, el que desemboca en jornades llargues, infructuoses i cremadores.

Molts pensadors diuen que d'esta crisi eixirem més humans. Jo també ho crec. Però si parlem d'humanitat com d'aquella espècie que cau dues vegades amb la mateixa pedra. El món ha canviat, a tots els nivells, però només tornar a una 'nova normalitat' estem pensant com ho féiem dos mesos enrere. Quan, en realitat, ja no podrem tornar de cap manera a ser els que érem. Ni a treballar com treballàvem.

PD.- El Reial Decret de 2019 canvià l'article 34.8 de l'Estatut dels Treballadors, assenyalant que si un assalariat vol teletreballar i es donen les circumstàncies per a fer-ho, l'empresa deu facilitar-li eixa opció. Amb açò es busca evitar reduccions de jornada que no són necessàries amb la tecnologia disponible hui dia. Atenció perquè podem començar a assistir a nombroses demandes de gent que sí que vol continuar treballant des de casa.