El grup teralx recull el premi que l'acredita com a Premi Territorial de Lleida de Ficcions 2017

MEMÒRIES CREMADES


Capítol 1:  Visions extranyes

“Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons…”

-Eugeni! Eugeni!- cridà en Ferran Gómez

En aquell moment, la meva confusa ment tornà a la realitat, i llavors en Ferran entrà a l’habitació on em trobava immers en els records, no sabia ben bé el que havia pogut ocórrer però estava segur que no seria l’última vegada en veure-ho. Els pèls de punta se m’havien posat en veure una figura familiar en aquella cambra, on les flames s’apoderaven de cada racó deixant un cadàver i tot de cendres repartides.

-Eugeni què collons et passa! Estàs sord o què? Fa estona que t’estic cridant, afanyat que farem tard, i no precisament per culpa meva. -digué en Ferran una mica enfadat.

- Ostii! Ja ni me n’enrecordava que havíem d’ajudar a en Pep al bar!- vaig respondre en un to preocupat.

El meu cap donava voltes al que m’acabava de passar,  no m’ho podia creure. Vaig intentar encaixar totes les imatges que vaig poder observar en aquella extranya visió que m'havia deixat sense paraules. Tot fou tan ràpid que va ser com un malson. Però alguna cosa em deia que era tot tan real com jo em dic Eugeni Serra. O potser no. Potser estava desvariant i el que deia era només fruit del cansanci acumulat. Ja sabeu, res és el que sembla.

Mentre ens dirigíem al bar em mirava al Ferran, semblava trist i melancòlic, alguna cosa li devia passar, però no li vaig donar importància a causa que jo ja tenía prou problemes que em rondaven pel cap. En arribar al bar vam veure a en Pep assegut a la barra bevent vi. En Pep era un home gran i grassonet, era com el meu segon pare, perquè ens va ajudar molt a la meva família,després d'aquell fet que no goso recordar. La vida no l’havia tractat gens bé, poc temps després d’haver-se casat amb l’amor de la seva vida, la Carme, ella morí de càncer, era una jove bonica i molt intel.ligent, que feia tornar boig a en Pep. Va ser molt dur per ell veure com perdia a la persona que més estimava, però això no era tot, una setmana després de la tràgica notícia, un fiat 600 va xocar frontalment contra un camió de mercaderies, on hi va morir un noi jove de 24 anys, l’autòpsia va determinar que la víctima de l'accident automobilístic fou el seu fill, en Joan, que viatjava a 100km/h, quan sortia de la feina enfadat, a causa que l’havien despatxat. Les primeres setmanes van ser com un túnel fosc sense sortida per a aquell home de cabell blanc i dolç somriure, que et deixava bocabadat amb les seves anècdotes tan curioses de la seva infància. Ell ja no era el mateix, s’havia tornat un ésser menyspreable i tancat, no et mirava als ulls, ni et somreia, no era feliç, tampoc no parlava amb quasi ningú, només amb el repartidor de licor i prou.

-Bona tarda Pep- va dir en Ferran contemplant el desordre del bar.

-Ja us he dit mil vegades que no cal que vingueu a ajudar-me coi!- va contestà en Pep amb la mirada perduda en les gotes de vi que regalimaven per la copa.

Aquelles paraules es repetien dia rere dia, però nosaltres no li fèiem cas i ens dirigíem a salvar aquell bar que mica en mica s’ensorrava. En Pep sempre rebutjava la nostra ajuda, no volia ser ajuda’t per ningú. Segons ell podia carregar amb tot ell sol, quan en realitat era el qui més ajuda necessitava.

Cada glop de vi d'en Pep era una taula neta i cada renec una comanda servida, es podria dir que en Ferran i jo érem com àngels caiguts del cel, per molt que ell no acceptés la nostra ajuda, ell volia que algú li donés un cop de mà, per molt que les seves paraules fossin negatives nosaltres sabíem que en el fons s'amagava un raconet d'optimisme i alegria, podria ser molt petit, però hi era, nosaltres confiàvem plenament en el fet que encara hi quedava una part d'en Pep del passat.

Mentre estàvem netejant aquell antre, en Ferran no parava de xiuxiuejar, fart d’aquesta tensió que es podia tallar amb ganivet vaig decidir que era necessari tenir una bona conversa amb el pesat d’en Ferran. Ell no em parava de dir que en Pep no podia seguir així, i que alguna cosa havíem de fer si volíem que tornés aquell home que explicava històries divertides i ens feia riure fent de les seves. Us prometo que durant una estona el vaig estar escoltant atentament, però vaig acabar perdent-me entre els dubtes i les milers de preguntes que no paraven de passar-me per la meva recargolada ment, dubtes que s’havíen creat a partir d’aquell fet tan caòtic, qui era aquell pobre home de l’habitació en flames? Quina relació tenía amb mi?......

Entre taula i taula i client i client, vam marxar del bar passades les 12. Estàvem morts, les cames no ens aguantaven i suplicaven un descans, de tot allò hi va haver una cosa bona, i era que havíem aportat el nostre granet de sorra ajudant en Pep, però també hi havia una mala notícia, que encara quedava molt camí fins a casa i estàvem baldats. Així que l’unic que podia fer era pensar que demà seria un nou dia.


Capítol 2:  Tot va començar....

Hivern 16 d’abril de 1984.

Surt fum de la fàbrica, sento crits i veig gent corrent desesperadament, l’alarma comença a sonar, què està passant? Aparto la meva mirada de la pilota de futbol que llisca pel camp i em pessigo per comprovar que tot això no forma part d’un somni. Algú em crida, és en Pep. El millor amic i soci del meu pare, venia esbufegant  intentant pronunciar alguna paraula, portava la roba bruta i la pell tacada de la negror del fum. Finalment, va aconseguir  articular les paraules necessàries per assabentar-me que alguna cosa anava malament. Només em vaig quedar amb tres paraules: pare, despatx i foc. El cor em bategava molt fort, massa, tot el cos em va començar a tremolar. Les meves cames van començar a córrer, tenia por, molta por. Vaig arribar a la fàbrica, hi havia molta gent, molt foc i molta desesperació. En Pep em va agafar pel braç, intentant apartar-me del perill. Hi havia multitud de gent, però vaig aconseguir entrar-hi. Però no vaig poder anar molt lluny, perquè van aparèixer els bombers i la policia i entre crits i espentes, van fer-me fora. Quan vaig sortir, estava marejat, necessitava aire pur, vaig començar a tossir forçadament, les meves cames no s’aguantaven dretes, havia inhalat massa fum, vaig recolzar-me en el cotxe del policia que estava aparcat davant la fàbrica. Estava a punt de desmaiar-me quan una veu greu que provenia de dins del vehicle em va fer reaccionar.

-Agent 696, hi ha un home atrapat en una cambra, no hi podem entrar, la porta està encallada, estem intentant tirar la porta a terra, però res.

Em van venir més ganes de tossir i de plorar, no sentia els batecs del cor, m’ofegava, els meus ulls es van començar a tancar i una foscor profunda em va invair.  Em vaig despertar en una sala blanca, freda i esgarrifant. A la meva dreta, vaig poder observar-hi una tauleta plena de medicaments, vaig girar el meu cap a la direcció contrària i hi vaig observar una noia jove i bonica, que entrava i sortia de la sala.

-Bon dia, Eugeni, ja t’has despertat?- digué la infermera.

-Sí, però… On sóc? Què ha passat?-vaig preguntar a la jove.

-Ets en un hospital, has inhalat molt fum a cause de l’incendi,com et trobes petit?-va respondre en un to molt tendre.

-Un incendi? No entenc res, què està passant, qui sóc, on sóc, per què sóc aquí!!- vaig cridar confós.

Vaig veure com entraven dos homes a l’habitació, em van agafar amb força, mentre la dolça noia sostenia una xeringa de la tauleta de medicaments, poc a poc, vaig començar a dormir-me, ja no em quedaven forces per deslliurar-me d’aquells homes, ni de parl…..

-Doctor, doctor, el noi s’ha despertat, sembla que no recorda res de l’incendi a la fàbrica, està molt desorientat, ara l’hem sedat, però la dosi és molt baixa i no aguantarà molt més.

-Això sembla un cas d’amnèsia dissociativa a causa d’un fort episodi d’estrès, en aquest cas l’accident a la fàbrica, però per assegurar-nos  farem unes proves, quan desperti, explica-li que ha tingut un accident, però no li diguis res de la possible amnèsia, ah, i sobretot, no pot saber el que li ha passat al seu pare.

-D’acord doctor, això és el que faré, ja l’aniré informant.

Varen passar els minuts, i l'Eugeni es va despertar, semblava que estava més tranquil, però seguia sense recordar res. Com que aquest fet estava preocupant els doctors, van decidir sortir de dubtes i saber si era per fi un cas d'amnèsia.

M'ha vingut a buscar la mateixa noia jove d'abans, em diu que l'acompanyi, em parla amb un vocabulari que no puc arribar a entendre, però em deixo portar per la seva dolça aroma que desprèn, i sense adonar-me'n estic estirat en una llitera a punt d'entrar en una mena de tub que ells anomenen TAC. Estic espantat, però ella em tranquil·litza, em diu que no em mogui i que tot anirà bé, em sento com un desconegut, no em reconec ni tampoc comprenc res, així que simplement tanco els ulls.

Obro els ulls, la veig allà plantada, em somriu tot dient-me que ja s’ha acabat, tot ha anat bé, em diu que d’aquí poc seré a casa, però jo no paro de formular-me la mateixa pregunta:

-Qui sóc? D’on vinc?...

Arribo a l’habitació, hi ha una dona de mitjana edat, sembla que m’espera, sembla trista. M’agradaria consolar-la si no fos que no l’havia vist mai. Amb lleugera timidesa, m’estiro al llit, mentre la dona de mitjana edat em saluda i pregunta pel meu estat.

-Hola Eugeni, com estàs estimat?- em preguntà afectuós.

-Perdona’m però no recordo res.-Li vaig respondre.

Vaig notar com unes llàgrimes li regalimaven pel seu rostre, amarat de dolor.

En aquell estrany moment entrà el metge acompanyat de la infermera, però no era la mateixa jove bonica d’abans. Van demanar-li a la trista dona que l’acompanyés a fora. Jo vaig intuir que alguna cosa no anava bé.

“Han passat 8 anys des que el metge va confirmar l’amnèsia dissociativa de l’Eugeni, el meu petitó, porto vuit anys sense ell, sense aquell nen que somreia per qualsevol cosa, aquell nen tan innocent, que es pensava que les guerres i la fam acabarien algun dia, tinc l’esperança que algun dia tornarà, i m’abraçarà tan fort que em farà oblidar tot el dolor que porto carregant des d’aquell 16 d’abril.”


Capítol 3:  El final d'un llarg viatge

Tardor 26 d'Octubre de 1992.


La llenya cremava en aquella nit freda de tardor, la mare jeia a la butaca, mentre escoltava la ràdio, i jo tot encuriosit vaig dirigir-me al despatx, on vaig tenir aquella estranya visió que m'impedia pensar en altra cosa que no fos allò, en fi, vaig pujar les escales que portaven a aquell vell despatx, ple de mobles tapats amb mantes blanques i pols. La porta estava entreoberta, deixant passar la brisa del vent d'una de les finestres obertes d'aquella sala tan tènebre. Vaig entrar-hi i vaig deixar-me portar per les primeres sensacions que van invair-me quan vaig veure aquelles imatges tan terribles la primera vegada. Vaig començar a explorar aquells pocs metres quadrats d'habitació, i vaig tancar-hi la finestra que produïa aquell fred intens que feia posar-me la pell de gallina, vaig treure les mantes plenes de pols, que cobrien aquells mobles de fusta de roure, gastats pel pas del temps, tots em van semblar vells i atrotinats, menys un, un de marbre, amb tocs daurats i platejats que destacava entre els altres, vaig passar els palmells de les meves mans sobre el llis marbre, i vaig notar una sensació agradable, de familiaritat. També hi havia uns calaixos, vaig intentar obrir-los per saber el que hi havia, però era necessari una clau per poder obrir-los, i res va servir-me d'ajuda. Així que ja no hi podia fer res més enllà, vaig girar cua i me'n vaig anar... Quan ja anava a sortir d'aquella sala a la qual m'havien prohibit l'entrada, l'impacte d'un objecte de metall contra el terra em fa reaccionar i em va fer girar per saber que havia caigut. Una clau d'or una mica desgastada, em va cridar l'atenció, estava a terra, havia caigut d'aquell vell moble de tonalitats platejades i daurades que m'havia agradat tant. Era aquella la clau per obrir aquells calaixos de fusta? Era la resposta a aquell misteri que em feia tornar boig? No m'ho vaig pensar dos cops i vaig posar la clau per obrir el primer calaix, res. Vaig intentar-ho amb el segon calaix i aquell va ser el correcte. Papers i més papers, vaig sentir un soroll, i després passes, era ella, així que vaig agafar tots els papers que vaig poder i ràpidament em vaig amagar sota les velles mantes plenes de pols que cobrien aquells antics mobles.

La porta es va obrir i va entrar la mare. Es va seure en una de les cadires d'aquella sala fosca i tenebrosa, vaig començar a sentir gemecs i plors que van provocar-me un sentiment de pena i culpa, encara que no sabia la raó per la qual plorava.

- Joan, tant de bo fossis aquí, amb mi, amb ell, amb tots nosaltres, no hi ha hagut dia que no pensi en els teus ulls marrons i les teves mans acariciant la meva pell, et necessito, m'és molt difícil carregar amb tot jo sola, no em queden forces per continuar endavant.

Des que ens vas deixar en aquell incendi, tot ha canviat, jo tinc atacs d'ansietat, i el nostre petitó, L'Eugeni, està sotmès a un estrany cas d'amnèsia que rarament se’n sortirà. Et necessito, necessito aquell home que m'animava sempre i em feia costat. Per què vas haver de ser tu? T'ho explico a tu perquè ets l'única persona amb qui puc parlar i confiar, encara que ja no siguis aquí. Et porto sempre al cor, sempre t'hi he portat i sempre t'hi portaré.

Incendi?... No entenc res, estic tremolant, suant i el cor em va a mil.

La mare sempre m'ha dit que el pare va haver de marxar a la guerra quan jo vaig néixer.No sé què està passant, però el que sí sé, és que he estat vivint en una mentida tot aquest temps. Ja no puc estar més aquí, necessito fugir, córrer, anar lluny d'aquí i pensar, pensar molt. Així que surto corrents de les mantes que em tapaven a mi i als vells mobles, i vaig directe cap a la porta d'entrada, ja res em pot aturar. Sento a mesura que m'allunyo d'aquesta casa, els crits de la meva mare, com plora desconsoladament i com em demana que torni. Però, ja no hi ha marxa enrere, ara, ja és massa tard.

Busco refugi en l'única persona en què confio ara mateix, i em dirigeixo a casa d'en Pep, espero que ell em pugui donar respostes a totes les preguntes que em formulo, ell era el millor amic del meu pare, alguna cosa ha de saber.

Arribo en una casa antiga, hi ha llum a les finestres, i sento música dins d'aquella llar. Truco a la porta de fusta, i al cap de pocs segons sento passes que s'hi aproximen tot dient.

-Qui és?

-Sóc l'Eugeni, obre si us plau, és urgent.

Mentre repetia aquelles paraules vaig poder sentir des de l'altre costat de la porta la seva respiració lenta i pausada. Al final es va decidir i va obrir la porta, em va convidar a entrar i em va dir que seiés a la butaca. Semblava cansat, damunt la tauleta del menjador hi havia una copa amb una mena de licor, no em va sorprendre el desordre, ni la pudor d’alcohol.

-Què és tan urgent, Eugeni?

-Ho sé tot, l'incendi, la mort del pare...

-No sé de què em parles, noi.

-Vinga! Sou tots una colla d'hipòcrites i egoistes, que només penseu en vosaltres mateixos i no en els meus sentiments.

-Qui t'has pensat qui ets, per parlar-me així? Ets un mocós! Fora d'aquí i no tornis mai més!

-Així soluciones tu els problemes, ofegant les penes en alcohol. Que si no fos per mi i en tota la gent del barri que t'ajuda, ja estaries sentenciat, i el bar, aquell negoci que la teva dona va obrir amb tantes il·lusions, ja estaria tancat des de fa temps. Que no fas més que queixar-te i deixar-te arrossegar pels problemes. Clar que és difícil, la mort de dos estimats, però ells no estarien contents de veure tot el que estàs fent ara. Així que sigues valent i afronta la realitat tal i com és!

Em va pegar una bufetada que em va deixar clar que aquell home no canviaria. Vaig seguir corrent, fins que vaig sortir d'aquella casa, que estava invaïda per la tristesa i l'alcohol. La sorpresa va ser quan vaig sentir les sirenes dels cotxes de policia, la mare els havia trucat per venir-me a buscar. Vaig córrer encara més, i em vaig endinsar al bosc, allí podria estar tranquil. Les meves cames ja no podien més, després de tots aquells sentiments acumulats, em vaig estirar a l'herba humida i vaig tancar els ulls, necessitava aire pur. Tenia fred, em vaig posar les mans a les butxaques per agafar calor, hi havia alguna cosa. Eren aquells papers que havia agafat al despatx feia unes hores. Encara que estava molt cansat, la curiositat em podia. Vaig començar a llegir-ho tot, hi havia moltes factures i molts contractes de negocis de la fàbrica. Quan pensava que res em podia ajudar, un sobre de color vermell em va cridar l'atenció, semblava una carta. Estava escrita pel pare, tal i com indicava la firma. Vaig començar a llegir-ho tot...

"Em persegueixen. M'han amenaçat de mort. Us escric aquesta carta perquè vull que sapigueu que us estimo molt, no us prengueu això com un comiat sinó fins una altra. He de marxar, per vosaltres, per la fàbrica, per tot. Això em costa molt de confessar-ho, perquè no és gens fàcil. Però, hi ha cops a la vida que per poder tirar endavant algunes coses, n'has de deixar enrere unes altres. Fa temps vaig cometre un crim, un delicte, vaig fer una cosa que no hauria d'haver fet i ara estic pagant les conseqüències. No va ser gens fàcil crear la nostra fàbrica, ja que per fer-ho, vaig haver de deixar enrere la meva dignitat i els meus drets. En aquella època encara érem pobres i els diners no queien especialment del cel, així que un dia, mentre servia aquell senyor tan ric que m'havia contractat per fer de servent, vaig agafar tots els diners i totes les relíquies que vaig trobar a cada habitació d'aquella gran mansió. I aquells diners robats van ser el començament, del que avui en dia coneixem com a Fàbrica Serra. Per això, en aquesta carta us demano perdó per les mentides i per tot el que pugui passar a partir d'ara. Finalment, dir-vos que sou i heu estat el més important per a mi.

El vostre estimat Joan."

Les llàgrimes em cauen dels ulls, ell, el meu pare, va ser molt valent explicant-ho.

Sento veus, és la policia. Corro, no puc quedar-me aquí.

Alguna cosa fa que m'aturi. És el soroll de les sirenes i la veu dels policies. De sobte, tot s'atura. El meu cos no es pot moure i jo no puc pensar en res. Veig foc, flames, fum, en Pep, policies, desesperació, i llavors ho recordo tot, m'apareixen totes les imatges al meu cap com si fos una pel·lícula projectada al cinema del meu poble. I de sobte torno a viure aquell fred d'hivern, d'aquell 16 d'abril de 1984, el dia en el qual tot va començar i a la vegada tot va marxar.

Em quedo quiet, allà, enmig del bosc i amb la policia al davant, a poc a poc tot desapareix, el fred, els arbres, les llums de les sirenes, tot, ho veig tot negre i fosc, no sé on sóc.

La foscor desapareix, i a poc a poc, començo a distingir mobles, i al fons veig aquell moble que tant m'havia cridat l'atenció, sembla que estic al despatx de la fàbrica, tot és estrany, però no em puc moure, així que observo amb tranquil·litat cada racó. Els mobles no estan tapats amb cap manta, i ja no sembla la mateixa sala fosca i tenebrosa, Perquè hi ha molta lluminositat, a la taula més gran hi observo papers, plomes al seu tinter i un telèfon. Em deixo portar per l'aroma i la tranquil·litat, de sobte, entra un home, porta corbata i va vestit molt elegant, tanca la porta i s'asseu a la butaca tot observant la pila de papers de damunt la taula, obre un calaixó i hi treu una ampolla amb un contingut taronjós a dins, també hi treu una copa i hi posa un dit de la beguda de l'ampolla i se'l veu amb força, sembla preocupat i desesperat. Passen uns minuts i entra un altre home, també amb corbata, saluda al primer home que ha entrat.

- Ets escòria, no saps qui sóc? Espera que et faig memòria, jo tenia un servent, un dia va desaparèixer, i no he tornat a saber mai més d'ell, just quan va desaparèixer vaig trobar a faltar una bona quantitat de diners, uns anys després m'arriben notícies que el meu servent ha aparegut, i ara té una fàbrica, per concretar, la millor fàbrica de teixits de tota Catalunya, casualitat? No crec.

-No entenc res, s'ha equivocat de persona, aquesta fàbrica l'he heredat del meu avi, i perdoni que li digui però jo mai he fet de servent.

- No em prenguis el pèl, tu et penses que sóc imbècil? Per culpa teva he perdut clients i inversions a la meva empresa, m'has arruïnat mentre tu tens èxit i més èxit gràcies a mi, però que sàpiguis que no ho penso permetre.

L'home surt fora, i quan torna a entrar porta alguna cosa a les mans, sembla una mena de bidó de color vermell, llavors comença a estendre el líquid de dintre el recipient per tot el terra i els mobles, a continuació treu una caixeta de la seva butxaca, són llumins! El meu pare està cridant, està espantat i no sap com actuar N'encén un, i el deixa caure, es produeix un efecte dominó, les flames del llumí es propaguen per tots els racons, l'home surt corrents de la sala i hi tanca la porta, tot encallant-la amb un bastó de fusta. No pot ser, començo a suar, a plorar, però no em puc moure començo a cridar i a cridar, però res…Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons... Sento cops que provenen de la porta, són policies, estan intentant tirar la porta a terra, però a causa del bastó no poden. Sento també la veu d'un nen petit, que crida al seu pare amb totes les seves forces, qui és ell? Que hi fa allà? La veu del nen em recorda a algú i també la cara d'aquell home, que a poc a poc, seria invaït per aquelles flames i després ja només quedarien les seves cendres. I de sobte, com si els meus ulls tornessin a veure, com si la meva memòria tornés a mi, m'adono que aquell home que s'ofega, és ell, en Joan, el meu pare, i jo estic amb ell, al seu costat, sentint-lo més a prop que mai, com feia temps que no el sentia. Em començo a ofegar, estic marejat, necessito aire pur, començo a tossir forçadament, les meves cames no s'aguanten dretes, he inhalat massa fum. Així que l'únic que puc fer és esperar a que les flames s'apoderin de pare i fill, però l'únic que em tranquil·litza és estar al seu costat...

Obro els ulls, on sóc? Estic al cel? Ràpidament me n'adono que no és així, em trobo un altre cop en aquella blanca i freda habitació d'hospital, estic estirat en un llit, entra un home vestit de blanc, és el doctor. Jo faig un bot del llit i començo a demanar ajuda desesperadament. El doctor em diu que em calmi, però no puc, necessito parlar amb la policia, ho he de fer, pel meu pare. El doctor em pregunta què ha passat, però no tinc temps d'explicar-ho tot, així que surto de l'habitació, i em trobo a la mare, sembla preocupada, m'abraça molt fort, però jo li començo a explicar tot el que ha passat, ella s'asseu a la cadira de la saleta d'espera i es posa molt pàl·lida. No diu res, simplement agafa el telèfon mòbil, i truca a la policia. Ja estan en camí, ara és hora de fer justícia.


Els policies han pres nota de tot, milions de preguntes m'han formulat, però m'han dit que les visions estranyes que vaig tenir no són proves suficients. Llavors, recordo la carta del sobre vermell, així que la vaig a buscar a l'habitació i els l’ensenyo. Em confirmen que això és una gran prova, i que obriran el cas per investigar-ho.


Ha passat una setmana de tot allò i per fi puc respirar de nou, per fi sóc lliure. Et sents tan bé, quan tornés a estar amb els teus, quan t'adones de tot el que tens i del que no t'agradaria perdre mai, es quan valores més les coses. La mare i en Ferran m'han ajudat molt aquesta setmana, m'han fet entendre, que junts som invencibles. Em sembla que aquí s'acaba tot amics, això pensava jo, però de sobte, truquen a la porta. Obro la porta, és en Pep, tot seguit, m'abraça i les seves llàgrimes llisquen per la meva samarreta, em demana perdó i em promet que ha tornat per quedar-se, per ajudar-nos a la mare i a mi. Ara sé que tot anirà bé, o almenys ho penso, estic orgullós de ser com sóc, el record del meu pare, seguirà intacte, ja que, estimats companys, una flama mai s'apaga.