Okami, Premi Territorial del Maresme. Col·legi Sant Josep- Vedruna Escola de Tordera.
Premiats i finalistes
Ricard Porcel, de Tordera, guanya el Premi Territorial del Maresme al concurs literari Ficcions
 
13 alumnes del Maresme arriben a la final del concurs literari Ficcions
 
Autor: Ricard Porcel Rosell

Reise des Schicksals "El viatge del destí"

Capítol 1 Despertar

“Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.”

Els xiulets de les bales i les explosions; crits de dones atemorides i plors de nens; gemecs d’agonia de joves que eren disparats per alguna tropa enemiga… era el que jo sentia des de la caseta on estava refugiat, aïllat del que estava passant a fora però alhora dins l’ull de l’huracà, mentre feia l’activitat que més m’ajudava en aquells temps de guerra: llegir. M’alliberava. Em portava a un altre món, on m’identificava amb els codis d’honor i els valors que influïen aquests. Sempre portava alguna novel·la cavalleresca a sobre que llegia quan tenia temps.

Aquella petita ciutat pacífica de Somàlia, Gaalkacyo si no recordo malament, estava patint un atac d’una amenaça desconeguda pels seus habitants: Alemanya, una paraula que no coneixien els residents de la zona, però molt odiada pels països en guerra.

La porta de la caseta es va obrir, vaig desenfundar amb un moviment veloç la meva Colt M1911 i vaig apuntar a la porta. El meu braç estava tensat, però no tremolós, era una posició serena i avantatjosa per un enfrontament cara a cara. Era un nen. Un infant d’uns sis anys, vestit amb una samarreta de tirants blanca i uns pantalons caquis trencats. Els ulls eren plens de llàgrimes, però al veure l’arma es va frenar en sec i es va quedar congelat davant meu. No va dir res ni es va moure, però els seus ulls parlaven per si mateix. Vaig tornar a enfundar la pistola, però el nen no es va moure d’on era. Vaig tancar la porta darrere seu amb tranquil·litat per no espantar-lo, ell seguia amb la por als ulls. Tenia una ferida de bala al braç que li sagnava. Em vaig ajupir i li vaig posar una bena a la zona afectada per fer-la parar de sagnar. El vailet va veure que podia confiar en mi i la mirada li va canviar. Parlava en francès, llengua que no s’acostuma a parlar a Somàlia. Vaig poder entendre’m amb ell. Em va explicar que una explosió els havia destrossat la casa on vivien la seva mare i ell, i que espantats van sortir corrent cercant refugi. Havia perdut a la seva mare mentre corrien pels carrers, ensordits per la tempesta de bales, atemorits per la pluja de bombes…

Aquella era una decisió moral. Fer esperar la missió per poder trobar la mare d’un nen possiblement morta, o abandonar el marrec i que es busqués ell sol la seva mare per així no interferir en el meu objectiu. El noi estava més que perdut, ja no li quedava res; però sempre hi ha esperança.

Vaig penjar-me el rifle a l’esquena i vaig agafar tot el meu material. La casa va quedar tal i com estava quan jo havia arribat.

El noi va aixecar el braç, demanant-me amb la mirada que l’agafés de la mà. Tenia por. És normal, era la primera vegada que els seus innocents ulls veien els efectes d’una guerra. Jo li vaig agafar, i junts vam sortir a buscar la seva mare…

Em va estar conduint entre els carrers per on ell havia passat abans de trobar-me, la majoria estaven bloquejats per runes i els havíem de rodejar o escalar. A mesura que avançàvem, el noi augmentava la seva velocitat, obligant-me a mi a fer-ho també ja que si no, el perdia. Els carrers es convertien en carrerons, i el noi no parava, com si es conegués el camí de memòria. Començava a fer mala espina tot això… El noi va girar de cop en una cantonada, jo el seguia. L’últim que recordo era la culata d’una arma fent-me caure alhora que perdia el sentit.

Despertar en una habitació fosca, sense noció de res ni roba és un “privilegi” que no et pots permetre gaudir cada dia… Vaig riure pensant en aquesta frase, així va ser el meu despertar. Dues bufetades a cada galta i el cop de puny directe a l’abdomen que vaig rebre van fer sacsejar la cadira on tenia lligades mans i peus. Entre la foscor vaig poder identificar la fesomia de la persona que m’estava estomacant. Era un noi jove, d’uns vint anys; amb la cara prima i allargada amb cabell curt i ros. Els seus ulls ja em deien que intentava creure’s que no tenia por. És obvi que un noi tan jove tenia por, però ho dissimulava perquè no l’afectés. Jo no sabia alemany, només coneixia algunes paraules que s’aprenen al camp de batalla; i el noi tampoc crec que tingués la menor idea d’anglès. Em preguntava coses cridant, i quan veia que la meva resposta era el silenci, em pegava. La sang em regalimava des de la cara i relliscava per tot el cos, fent dibuixos semblants a arrels d’arbres. De tant en tant, entenia alguna paraula que deia com dummkopf que com a mínim sabia que volia dir estúpid o imbècil, finalment es va cansar i mirant-me fixament, mentre s’eixugava la sang de la cara i intentava reprendre l’al·lè després de tantes coces i crits, em va dir nutzlos dumm, estúpid inútil si el meu malparlat alemany no em falla, i va marxar per una porta amagada entre les ombres.

Estava sol en una habitació o casa o magatzem fosc. No sabia ni on era. La sala era quadrada, d’uns sis o set metres quadrats. Parets, sostre i terra eren de pedra, l’ambient era humit. No hi havia res, només jo i la cadira on era lligat. Em costava respirar, possiblement tenia una o dues costelles trencades.

Dormir era l’única opció que tenia en aquell moment, no era ni el lloc ni la posició més còmode, però ho necessitava. Esperava despertar viu l’endemà i poder descobrir el que passava...


 

⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗


 

Per fi havia arribat l’hora de canvi de torn, estar tot el dia asseguda en una d’aquelles cadires de fusta tan incòmode et destrossava l’esquena. Totes les de l’oficina érem en fila. Ningú deia res. Una a una fitxàvem al registre per tornar a casa amb la família. Totes menys jo; a la meva casa de les afores de Berlín hi vivia sola. El meu pare era mort feia un any, la mare va marxar a fer de infermera a no sé on i hi vaig perdre el contacte. Estava sola. Sola en mig d’una guerra.

Per fi em va tocar. Li vaig dir el meu nom al registrador y vaig sortir per la porta, amb la mirada recta, sense distreure’m amb res.

El carrer era blanc. La neu cobria tot Berlín, ja era la segona setmana que nevava. Anava amb una gavardina grisa que em cobria de coll a genolls i una bufanda vermella tapant-me mitja cara. Tothom a qui veiés anava amb l’esquena recta i els ulls centrats en la direcció en què anava; a mi sempre m’havien desagradat aquests tipus de disciplines, però estava obligada a fer-ho o podria tenir problemes amb la ordnungspolizei.

Jo estava en contra del règim nazi i de les lleis que havien implantat, però estava obligada a seguir-les si volia sobreviure a la guerra. Treballava com a redactora de missatges, la meva feina era rebre trucades o codis secrets de les tropes aliades i escriure’ls amb la màquina d’escriure tan ràpid com pogués però sense cap error. Les que treballàvem en aquest àmbit ens assabentàvem de tot el que passava arreu del món.

Per fi vaig arribar a l’estació de tren, on tothom estava dempeus i quiet. Em vaig afegir a aquella concentració d’estàtues humanes i vaig esperar el tren, com cada dia. Vaig asseure’m al primer lloc que vaig trobar, el seient estava al costat de la finestra. Durant tot el trajecte les vistes de la finestra van ser la meva única distracció, en cap moment el noi que estava al meu costat em va creuar una sola paraula. És més, en tot el viatge ningú va dir res.

Per fi el tren va arribar després d’un llarg i silenciós trajecte a Großziethen, el petit poble on jo vivia a les afores de Berlín, a la comarca de Brandenburg. Des de la finestra podia veure la gent que esperava el tren; era la mateixa imatge que a l’altra estació. Els camps que es veien i l’aire que es respirava en sortir del tren em feien oblidar el fet que estàvem en guerra.

El camí de l’estació a casa era relativament curt, simplement estava a un turó d’allà, a uns seixanta metres a peu. La meva era una casa de fusta de pi d’una sola planta amb un sostre de pissarra. Estava tot nevat, i la imatge que donava la casa junt amb el paisatge era encisadora. Obrir la porta va ser una mica costós, la neu la bloquejava; però amb una mica de força es va obrir. A l’entrada, sobre l’estora, hi havia tres cartes que vaig recollir mentre em treia les sabates i penjava la gavardina. Dues cartes tenien el sobre blanc i l’altra el tenia groc. No era freqüent rebre una carta amb el sobre groc, normalment eren notícies importants. Mentre em posava les ulleres de lectura, vaig asseure’m al sofà per obrir la carta del sobre groc. Abans de llegir-la ja vaig veure el símbol de l’àliga amb l’esvàstica agafada amb les potes: em va esgarrifar. Amb les mans tremoloses vaig començar a llegir-la, amb por que el seu contingut no em portés a res de bo…

Kaiserliches Postamt,                                                     1942/2/20

Elisa-Gabi Müllmaier

Branderburg

Benvolguda Sra. Elisa-Gabi Müllmaier,

Hem de comunicar-li que la seva mare, després de treballar com a infermera a Krasnoyarsk durant dos mesos, ha mort aquest matí, dimarts 20 de febrer de 1942. Les nostres més profundes condolences a vostè.

També tenim notícies sobre el seu pare, vam trobar la clau adjunta amb la carta dins la seva oficina amb una nota que deia que era per a vostè.

Atentament:

Departament de missatgeria privada Alemany

Heil Hitler

La carta era escrita del 20 de febrer de 1942, el dia en que jo la vaig llegir era 3 de gener de 1943. Havia passat gairebé un any des de que l’havien escrit. El fet que la meva mare fos morta no em va afectar gaire, ja portava molt de temps sense tenir contacte amb ella. També s’ha de dir que estar en guerra, treballar en les condicions en les que treballàvem i viure en un entorn com el que vivia; et fa tornar una persona freda.

Els dubtes m’acaparaven, massa informació en pocs minuts que havia d’assimilar. El fet que el pare demanés que m’entreguessin la clau volia dir alguna cosa important. Ell no havia estat una gran persona, però era el meu pare; i si aquesta clau tenia algun significat, l’havia de desxifrar. Aquesta mesurava uns dotze centímetres, era de plom si no vaig errada, i tenia forma piramidal, allargada, amb un petit mànec d’espasa, com si es tractés d’un punyal en miniatura.

Aquella nit els meus somnis no em paraven de fer pensar en la carta, en la mare i el pare i en com podia haver passat tant de temps des de que va ser escrita. Se'm va fer llarga la nit, per adormir-me vaig haver de creuar tot un laberint de records i preguntes que poc a poc em van acabar cansant a mi mateixa fent-me dormir; deixant per l’endemà dubtes i enigmes…

 

Capítol 2 Llum

Els dolors que em produïen les costelles em van fer despertar. Possiblement havia dormit unes cinc o sis hores, em sentia millor que abans però els dolors seguien allà. Com a mínim estava sol, no tenia a ningú que em volgués apallissar; així també tenia temps per intentar trobar un mètode per fugir.

Sabia que els que m’havien raptat no tenien molts recursos, ja que la corda que em tenia subjectat no era molt llarga i també sabia que qui m’hagués lligat no tenia molts coneixements sobre nusos. Alliberar-se podia ser fàcil si forcejava les cordes. Em vaig moure d’esquerra a dreta fins que vaig caure de costat junt amb la cadira. A terra vaig seguir movent-me, com si d’un peix fora de l’aigua es tractés. Després d’uns quants minuts de moviments bruscos, que de tant en tant em recordaven que tenia ferides internes, vaig poder alliberar-me de la cadira que em tenia pres. Em vaig posar dempeus i, mentres pensava en la situació, vaig trencar les potes de la cadira per poder tenir algun objecte amb el que defensar-me. Del que no em podia defensar era del fred. Durant uns instants trobava a faltar el meu uniforme.

Em vaig apropar a la porta, que era tancada des de fora, i vaig decidir esperar a que algú entrés. Tant el terra com les parets tenien molta humitat, tenia els peus congelats.

No se quanta estona havia passat des de que estava esperant, però ja no tenia sensibilitat alguna als peus. Els tremolors que feien les meves extremitats feien que fos una feina dificultosa estar dret.

La porta per fi es va obrir, i va tancar-se rere el jove d’ahir. En qüestió de segons es va girar, adonant-se de que jo no era a la cadira, i jo m’hi vaig llençar a sobre amb la pota de fusta agafada amb les dues mans. Amb un moviment ràpid va poder parar el meu atac. Aquesta vegada sí que es podia veure la por al seu rostre. Em va donar un cop de genoll a l’abdomen, fent-me recular mig ajupit. De sobte em vaig posar dret fent un petit salt mentres aixecava el braç diagonalment, deixant inconscient al noi d’un cop amb el garrot improvisat a la galta.

Me’l vaig mirar mentres recuperava l’alè; ell ni cap altre persona mereixia el que estava passant al món per culpa d’uns quants polítics, amagats rere escriptoris mentres els seus compatriotes morien al camp de batalla. Després de mirar-lo a ell, vaig mirar la seva roba. Sense dubtar-ho, el vaig despullar, deixant-lo només amb la roba interior. Em va costar molt posar-me-la, a part de que les costelles no em deixaven, tenia un parell de talles més petites que la meva. Quan ja era vestit amb aquell uniforme negre, vaig venerar el fet de portar botes; el que no venerava tant era no poder-me moure lliurement amb aquella indumentària.

Per fi podia sortir d’aquella sala infernal, però vaig sentir compassió pel noi, i li vaig deixar la porta mig oberta. Rere la porta només hi havia unes escales de fusta que pujaven al que semblava ser una casa. Pujar va ser tota una aventura, no podia flexionar gaire les cames, i cada esglaó que escalava era una possibilitat més de que el botó del pantaló sortís disparat.

Estava equivocat, no estava sota una casa, on em vaig trobar va ser dins d'una fàbrica tèxtil convertida en una base d'operacions provisional. Des d'on era podia veure uns vint homes, tots d'uniforme d'oficina i no de combat. També es podien veure piles i piles de caixes de fusta, totes de diferents mesures. Cada una d’elles tenia una destinació impresa sobre la tapa, i al costat hi havia un símbol estrany imprès també. Tot i això, el símbol em resultava familiar, era com una espècie de clau piramidal amb mànec de punyal. Me’l vaig estar mirant una estona, l’havia vist a algun altre lloc, però no em venia al cap…

Els meus pensaments es van interrompre de cop quan unes passes que corrien sonaven a les escales per les que havia pujat. Era el noi, necessitava amagar-me i marxar d’aquell lloc. Una caixa propera era mig oberta, i sense dubtar-ho hi vaig entrar. Una veu va començar a cridar “Der amerikaner!” una i altra vegada, mentres altres anaven dient coses impossibles d’entendre per a mi. Sabien que era a prop seu, però no sabien on.

La meva caixa va ser segellada a cop de martell, cosa que em va espantar. Les dimensions d’aquesta no és que fossin per estirar-s’hi i passar l’estona; estava en posició fetal, i sota meu tenia objectes metàl·lics que m’esclafaven les costelles contra la fusta. Es va inclinar durant uns instants, intuïa que em carregaven a algun vehicle, i de cop em van tornar a deixar com al principi. Va sonar un motor i es va començar a moure tot. Pel so i la inclinació vaig saber que em trobava a un avió de càrrega.

A la foscor de la caixa no hi tenia noció del temps, potser havien passat minuts o havien passat hores. La única opció que tenia era esperar…


 

⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗


 

Els dos dies següents de rebre la carta van ser una tortura. La rutina se’m feia més pesada, i el meu cap només tenia lloc per pensar en la carta i la clau. Al tercer dia, després de finalitzar el meu torn, em vaig dirigir a la biblioteca de la capital, on hi treballava la meva bona amiga Maylien Müller.

Aquell edifici era gegant, i si no trobava res sobre la clau allà, no ho trobaria enlloc. Com de costum, la Maylien estava asseguda a la seva taula, llegint un llibre. Va veure que m’hi acostava, i amb un petit somriure em va saludar. Ens vam abraçar, en aquells moments era la única persona en qui podia confiar. De dins la meva gavardina vaig treure la clau, que estava embolicada en paper de diari, i les meves preguntes van sortir disparades de la meva boca, per veure si ella en sabia alguna cosa.

La va observar una estona, amb uns ulls molt dubtosos, i finalment va decidir dir-me que no sabia d’on sortia aquella espècie de clau. El que si que em va dir és que busqués a uns llibres que em va deixar que parlaven de relíquies antigues i objectes de sectes.

Vaig estar llegint una bona estona, buscant respostes entre aquelles antigues pàgines, però ja era fosca nit i la millor opció era seguir a casa. La Maylien em va fer un gran favor deixant-me emportar aquells llibres a casa, semblava tant neguitosa com jo per saber l’origen d’aquell objecte.

El carrer seguia blanc. La neu seguia envaint Berlín. El camí fins a l’estació va ser com sempre, blanc i ple de gent amb la mirada perduda.  El mateix trajecte en tren de sempre, asseguda a la finestra contemplant el viatge a casa…

Tanta fredor em començava a cansar. Necessitava descobrir l’orígen de la clau i poder viatjar, evadir la rutina que em cansa cada dia més.

Un cop a casa, vaig començar a llegir un dels llibres que m’havia deixat la Maylien. Pàgina rere pàgina, amulet rere amulet, tot el que hi havia allà escrit no em va servir de res. Sense donar-me ni compte ja havia finalitzat el llibre i ja eren tres quarts de deu de la nit. Quan et perds entre paraules, el temps passa com si no existís…

L’endemà seria un altre dia.

Així va ser: com cada dia; tot era igual. Vestir-se, el cafè, posar-se la gavardina i cap a l’estació. El trajecte en tren anava més lent del que acostuma a ser, però igualment vam parar a l’estació de Berlín. Tothom va baixar del tren, però uns homes que esperaven a la sortida no m’ho van permetre. Em van fer seure al mateix lloc. La por em feia suar, però intentava mantenir una mirada serena. Els dos homes van entrar al vagó i van tancar les portes rere seu. Durant tot el viatge no van dir res, només es van dedicar a observar-me. Les estacions anaven passant, ningú entrava al vagó i ningú en sortia. Cada cop que paràvem a una estació ens allunyàvem més de la capital. Wolfsburg, Hannover, Northem, Kassel, Fulda, Mannheim, Karlsruhe… Knittlingen. Quan vam arribar a aquesta última, un dels meus segrestadors es va acostar i em va agafar del braç. Portava una pistola sota la jaqueta, resistir-se no era una bona idea.

Mirava per tot arreu, buscant algú que em pogués ajudar… no hi havia ningú.


 

⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗


 

Després del que a mi em van semblar hores volant dins la foscor d’una caixa plena d’objectes que em van acabar de destrossar, l’avió va començar a descendir. Va ser en aquest moment quan vaig recordar que tot allò m’estava passant per seguir el que em deia el cor i haver ajudat a aquell nen.

Ser franctirador sembla fàcil, però només uns pocs poden aguantar la pressió que requereix aquest ofici; els que encara tenim sentiments, per molt petits que siguin, sempre acabem fent algun error per pensar en el que és correcte i no en el que t’han demanat.

L’avió per fi havia aterrat. Va passar una estona fins que algú va decidir estirar el recipient on em trobava cap a fora del vehicle. Com que era segellada amb claus, des de dins no es podia obrir. El primer que se’m va passar pel cap era començar a cridar “Hilfe!”, ajuda en alemany. La persona que era a fora es va adonar de que tenia un compatriota tancat dins la caixa, i la va obrir amb una palanca metàl·lica. Per fi podia veure la llum i respirar aire fresc. No se què em va dir l’home mentres m’ajudava a sortir de dins aquella presó de fusta, però el vaig deixar atordit i amagat dins la caixa. La gorra i la cartera amb un bitllet de vint Reichsmarks que portava a sobre em podien ser de molta utilitat.

La claror del sol em va impactar a la cara fora l’avió, sort de la gorra que em va poder protegir la vista. Estava a un aeroport gegant, va ser fàcil identificar on era. Aquell era l’aeroport de Stuttgart, recentment construït; unes instal·lacions molt avançades per l’època i el context social.

Durant uns segons em vaig enfonsar: havia viatjat milers de quilòmetres tancat dins una caixa; era impossible completar la missió que tenia encomanada. No hi podia fer res, no es pot canviar el passat. Però el futur sí. Si jo en aquells moments era a Stuttgart era per algun motiu, i aquell motiu era escrit al lateral de la caixa que m’havia fet arribar allà: Knittlingen. Necessitava trobar un medi de transport per poder arribar-hi.

Un cop fora l’aeroport només em podia guiar pels signes que hi havia als cartells del carrer. Buscava una estació de tren, però els cartells no em van ajudar. Com si d’un miracle es tractés, va aparèixer un cotxe amb la paraula Taxi escrita a la porta. El conductor va veure el senyal que li vaig fer i va parar a escassos metres de mi. Dins el vehicle tot el que vaig dir va ser Bahnhof (estació), i l’home es va posar en marxa.

El trajecte no va ser gaire llarg, però estar assegut a un seient de pell després de tot el que m’havia passat em va reconfortar. El cotxe s’aturà, i quan el pilot es girà per fer-me pagar, els seus ulls es van obrir i va fer una reverència, com disculpant-se. Sense entendre-ho vaig marxar.

El tren va trigar una estona en arribar, i durant aquest temps ningú em va mirar tot i l’estrafolaria pinta que feia. El revisor del tren feia pagar a tots els passatgers abans d’entrar, però quan em va veure em va fer passar mentres tenia el braç alçat. No recordava que portava un uniforme nazi.

El tren es posà en marxa; el viatge cap al meu destí just havia començat.

 

Capítol 3 Penombra

El viatge en tren va durar un parell d’hores, el temps suficient que tenia per poder descarregar tot el mal del trajecte en avió. Alguna costella encara em feia mal.

Des de la finestra veia com deixava rere meu files i files d’arbres, i poc a poc se’m començaven a aclocar els ulls. Una profunda son es va apoderar de mi, no m’hi volia resistir, era molt temptadora. De sobte començava a veure imatges del passat: la família, els temps de pau, l’infant de Gaalkacyo, el jove que m’apallissà.... Després aparegué una noia, d’uns vint anys, amb uns brillants cabells rossos i vestida amb gavardina. La noia plorava. A poc a poc, el seu cap s’anava alçant fins que es va parar, amb la mirada fixada en mi, i de sobte va demanar-me ajuda.

D’un esglai em vaig despertar. El tren seguia fent camí, però els cartells ja anunciaven la imminent arribada a l’estació de Knittlingen. Així va ser, des de que m’havia despertat fins que vam arribar van passar aproximadament uns deu minuts.

Quan el tren ja s’havia aturat ningú es va aixecar, segurament només volia baixar-hi jo. Cap mirada es va fixar en mi, tots intentaven evitar mirar a una persona amb l’esvàstica al braç. Si el Tercer Reich el que volia era unir països i societats, no ho estava aconseguint, és més, els hi donava por. Veient el que m’estava mostrant la gent, em vaig arrencar l’esvàstica del braç i la vaig deixar caure a terra. Aquest cop si que em van mirar, i en alguns se’ls hi veia una càlida brillantor als ulls d’admiració que em va demostrar que a tots ens estaven fent mal.

L’estació estava situada sobre un petit turó, però no es podia veure del tot la petita ciutat de Knittlingen per culpa d’uns matolls que l’amagaven del meu camp visual. Unes escales de pedra em van conduir cap uns carrers buits, solitaris i humits. No hi havia ningú al carrer, només algun negoci obert amb poca llum. Em va cridar l'atenció una sastreria que hi havia al final del carrer, necessitava roba més còmode per moure'm lliurement per on fos.

Era un petit negoci, amb un finestral de vidre que protegia l'aparador, i al costat una porta també de vidre amb el cartell d’obert penjat. Unes petites campanes que penjaven del sostre van avisar al propietari que una persona estava entrant a la seva botiga. Era un home d’estatura baixa, amb quatre cabells als cap, amb una prominent papada que conjuntava amb el seu ventre. Quan em va veure, tot i portar uniforme i una gorra tapant el meu rostre, va poder esbrinar que no era alemany. Em va sobtar que em parlés en anglès, tot i que el seu accent era molt de la zona, tot i això el parlava fluïdament.

– Si vens a buscar problemes, aquest no és el teu lloc, foraster.

Aquestes van ser les paraules que van sortir de la seva boca mentre netejava una sabata de pell.

– Necessito roba nova, la que porto no és de la meva talla ni del meu gust.

– Si és això el que vols, llavors sí que et puc ajudar. Tens diners?

Sobre el mostrador vaig col·locar el bitllet de vint reishmarks. La seva mirada no em va agradar gaire, i vaig afegir que li podria oferir l’uniforme complet que portava posat.

– Amb aquest pressupost no et puc fer res a mida, tot i això tinc un parell de draps vells de la meva joventut guardats que segur que t’aniran millor que el que portes.

L’home va entrar per la porta de la que havia sortit i passada una estona va tornar amb un conjunt d’americana i pantalons de color marró. Em va senyalar amb el braç un emprovador que hi havia a la paret i em va donar la roba. Era molt més còmode que l'uniforme del noi, d’amplada m'anava molt millor, però els pantalons se'm quedaven una mica curts. No em podia queixar. Quan ja era llest per marxar, se'm va acudir preguntar-li a l'home si sabia alguna cosa del símbol estrany que m'havia portat a Knittlingen. La descripció que li vaig fer del símbol li va fer obrir els ulls. Em va agafar del braç i em va fer entrar per la porta rere el mostrador. Quan ja érem a dins em va preguntar com sabia jo aquestes coses Quan ja érem a dins em va preguntar com sabia jo res sobre aquell símbol, li vaig explicar tot el que m'havia passat i com havia arribat allà. Tot i haver entès la situació l'expressió de l'home no va canviar. Em va explicar que aquell símbol era part d'un grup d'homes amb cert poder militar que es dedicaven a l’assassinat polític i a planejar atemptats contra ciutats. Va afegir que ell va ser membre d'aquesta organització, però va voler abandonar el projecte ja que cada cop se'ls hi pujava més el poder al cap i volien arribar a nivells de terrorisme inimaginables.

Va obrir una porta de fusta antiga que amagava rere seu unes escales, les quals vam baixar fins arribar a una petita habitació fosca. Allà baix l'home va encendre una bombeta que penjava del sostre que va il·luminar tota la cambra. La llum em va mostrar el que semblava un petit museu; l'habitació era plena de fotografies i documents penjats per les parets, estanteries amb objectes que no podia entendre i una vestimenta d'oficial militar penjada en una vitrina.

Tot d'una es va dirigir a mi dient-me que ell havia tingut contacte directe amb Adolf Hitler, i que en vàries reunions havien planejat diferents projectes que escapaven de la ment de qualsevol per poder guanyar la guerra i dominar el món. Va agafar una de les fotografies i me la va ensenyar, si podia veure la Terra dibuixada a mà i sobre seu una lupa gegant que il·luminava una petita part. Fins que el home no em va dir que allò era un invent per socarrimar ciutats no vaig poder entendre el dibuix. Tenia raó quan deia que arribaven a nivells inimaginables de terrorisme, i tenia el seus motius per abandonar el projecte.

– Si has vingut fins aquí per destruir aquesta organització, estic a favor teu.

Només em va caldre fer que sí amb el cap per respondre a la seva proposta. D'entre tots aquells objectes va treure una pistola Luger p08, un model alemany d’arma que va ser molt popular els inicis del segle XX, però que va caure en desús fa uns quants anys amb l'aparició dels nous models.

–Només hi ha vuit bales, però segur que et farà més servei que a mi.

Gràcies al venedor vaig marxar de la botiga amb roba més còmode, armat i amb la informació necessària per saber a què m'enfrontava. M'havia dit que si seguia muntanya amunt trobaria una petita caserna que em portaria cap a una base d'operacions.

Un cop al carrer vaig poder veure una parella d'homes vestits de negre que portaven una dona agafada pels braços. Aquella situació em va fer mal espina, i quan la dona es va girar vaig poder veure un rostre jove, un rostre que m’era conegut. Era la noia que m'havia paregut el somni en el tren, i quan em va veure va dir en silenci la paraula ajuda. El que havia somiat era una premonició i sé que aquella noia estava lligada amb el que necessitava fer jo allà.


 

⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗


 

Els dos homes m’estiraren carrer avall, apretant-me el braç amb una violenta força que no em permetia mostrar resistència alguna. La por que passava en aquells instants i el mal que em feia el braç van ser els causants de que les meves llàgrimes brollessin sense cessar per les meves galtes.

Rere meu van sonar una porta i unes campanes típiques de botiga local; durant un segon les meves llàgrimes van deixar de caure i els dos desconeguts van desaparèixer de la meva ment. El temps es va aturar. Tot es va tornar fosc, però uns petits fils de llum m’acaronaven el clatell i m’insinuaven que em girés. Així ho vaig fer, la llum de darrere  m’estava mirant, tant impactada com jo. Era un home, probablement deu anys més vell, vestit amb una americana marró i amb una mirada de sorpresa. Si ell no era la meva salvació, la meva llum, tornaria a caure en la foscor que feia uns instants em retenia. Els meus llavis li van demanar ajuda, però la boca no va dir res; les llàgrimes deien més que qualsevol paraula, i ell va entendre el que li estava demanant.

L’home va acostar-se al trot mentres cridava “Stop” als meus raptors, fent-los aturar i mirar-se’l amb posat de superioritat. Un d’ells el va engegar a dida responent-li amb un “Geh weg, verdammt amerikanisch”, però no crec que ell ho entengués ja que va seguir avançant fins arribar on érem nosaltres.

A partir del moment en que ell va arribar a on nosaltres ens trobàvem tot va passar molt ràpid. El que em tenia agafat del braç em va deixar anar per donar-li un cop al ventre, que no va servir de res ja que el va aturar, fent que ell respongués amb un atac directe a la cara que el va fer recular mentres agonitzava i li rajava la sang del nas. El seu company va trigar una mica en reaccionar, però va aconseguir encertar-li un revés al lateral de l’abdomen que va fer cridar de dolor a l'americà; possiblement estava ferit i aquell cop no li va sentar gaire bé. Va tornar a atacar-lo però aquest cop amb una puntada de peu lateral a la panxa, que el va fer caure a terra. Jo ho mirava tot des d’una distància prudencial, agenollada a terra i amb les llàgrimes tornant a brotar. Un tret va trencar el silenci dels carrers durant uns instants. Unes gotes de sang van caure sobre la meva mà, que m’estava protegit la cara. Tot seguit, va caure l’opressor com si d’un arbre talat es tractés. El meu salvador es va alçar amb un braç al pit i amb l’altre penjant, amb una pistola agafada. Em va mirar, respirant costosament per recuperar l’alè, però després es va dirigir al primer, que encara estava encorbat i queixant-se; li donà un cop de genoll a la mandíbula que el va fer romandre en silenci estirat al terra.

Estava impresionada: com una persona del bàndol contrari havia ajudat a una desconeguda en una situació que cap dels dos podien entendre?

Quan per fi es va dirigir a mi em va preguntar si entenia l’anglès, per sort s’havia topat amb una descodificadora i traductora de missatges amb més de dos anys d’experiència, llavors la meva resposta òbviament era sí.

Sense entendre el motiu, m’explicà com havia arribat fins a Knittlingen, i després em digué que m’havia vist en un somni i que necessitava preguntar-me qui era i a què hi feia allà.

Tot seguit de que ell acabés d’explicar i preguntar tot el que se li passava pel cap, va ser el meu torn d’explicar què hi feia allà i tota la peripècia del tren i els dos desconeguts.

Segons el que li havien dit, havíem d’anar muntanya amunt on trobaríem la resposta sobre la clau del pare, que resultava ser sobre una associació d’enginyers i inventors d’armes que escapaven de qualsevol ment humana.

Tots els camins del poble eren com els primers, sense rastre de vida però plens de cases amb les finestres tancades, com si fossin conscients del que estava passant prop seu i es volguessin amagar. Tot i ser estrany, ho podia entendre.

Per trencar el silenci va preguntar com em deia. No volia fer una presentació molt llarga, simplement li vaig dir nom i cognoms.

- Elisa Gabi Mulmaiyer. - vaig esperar uns segons i li vaig seguir el fil - i tu?

-Glenn Russell…


La conversa era bastant freda, però ens podia servir per evitar pensar en el camí que encara quedava fins a dalt de la muntanya. Com que després del seu nom no va continuar parlant, vaig ser jo la que vaig preguntar.

 

Abans m’has mencionat que estaves a Gaalkayo per completar una missió… Què havies de fer?

Matar a un home i recuperar uns documents, però segueix viu i els documents ja estaran a totes les oficines nazis donant ordres a oficials.


 



El to que va fer servir mentres responia a la meva pregunta era molt sec i amb una mica de ràbia, i de la manera en que m’ho va dir em va demostrar que tenia un odi profund a l’exèrcit alemany.

I la conversa va continuar, però igual de freda, amb preguntes i respostes curtes i senzilles.

Vam deixar el poble enrere i vam començar a entrar a un fosc i poblat bosc. Els arbres eren molt alts i pocs rajos de llum passaven entre les fulles. Tot i això, l’ambient que generava era molt pacífic i fins i tot, romàntic. Vaig baixar la mirada del cel i vaig mirar a en Glenn. L’home era atractiu, tenia un físic musculós i entrenat, i tenia una fesomia bastant ben feta, però teníem una diferència d’edat bastant notable.  

A uns dos-cents metres vam  poder veure una petita edificació de fusta amagada entre roques i plantes. Segons ell allà era on havíem d’anar i va ser per això que vàrem augmentar la velocitat per així descobrir què amagava la clau del meu pare i la del sastre de Knittlingen.

Des de fora vam notar una forta ferum, com si a dins hi hagués alguna cosa podrida. Un cop davant la porta la ferum es va intensificar i vaig estar obligada a tapar-me el nas.

La porta era mig oberta, ens va estranyar molt aquesta situació, en Glenn la va obrir a poc a poc i de dins van sortir volant centenars de mosques que marxaven de sobre el que feia tanta pudor. Eren cadàvers, i era tot el que hi havia dins la caseta de fusta. Cossos sense vida, en estat de putrefacció, no hi havia cap laboratori ni base, ni una simple taula amb quatre documents.

Va sonar un tret d’escopeta des de la porta, i en Glenn va caure a terra mentres li sagnava tota l’esquena. Jo vaig cridar, i per la porta va entrar un home baix, gras i armat amb un trabuc. Devia ser el sastre del que m’havia parlat en Glenn, encaixava perfectament amb la seva descripció.

M’estava apuntant a mi, tant amb l’arma com amb la mirada, però aquesta última feia més por que la pròpia escopeta. Em va demanar disculpes,i lentament va moure el dit fins que va sonar el tret i tot es va apagar.

 

 

 

Organitza:




Amb el suport de:
                        


Amb la col·laboració de: