Joan Fortuny: “Els cinquanta anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música”
Altres entrevistats
26/03/2024
Uri Garcia: "La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van."
 
13/03/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Maria Teixidor: "El Barça femení ha estat una eina de transformació molt important"
 
22/02/2024
Nadine Romero: "El meu contingut agrada força perquè és en català"
 
05/02/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Ven’nus: "En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s'escau a tenir un bon missatge"
 
23/01/2024
Gerry i la Carla: "Lligar en català?"
 
09/01/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Entrevista a Ramon Grau, president de l’AMIC
 
12/04/2022

“Com que ‘soc músic i no em fico en política’? Al contrari: ‘Soc músic i em fico en política!’”. Ho afirma Joan Fortuny (Barcelona, 1955), història viva de la música catalana i cara visible de la Companyia Elèctrica Dharma, grup de folk-rock català que aquest 2022, ‘Any Dharma’, celebra el seu 50è aniversari. En el context de la commemoració del mig segle de vida del grup, pel qual ha rebut recentment el Premi Enderrock a la Trajectòria, Fortuny fa balanç de la història –musical, però també política i social- de la Dharma, intensament marcada per la pèrdua dels seus germans Esteve i Josep, amb els quals va cofundar la banda. El 22 d’abril del 2023, el Palau Sant Jordi acollirà el gran concert de festa d’aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma. “No serà un comiat, de cap de les maneres”, adverteix Fortuny.

Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?

El fet d’haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la ‘Rock in Rio’, on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parlo de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l’aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?

Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc que vam fer, Diumenge (1974), encara estava molt influenciat per grups d’aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però pensàvem que no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc,  L’oucomballa (1976), on vam trobar realment el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l’adolescència, havíem d’anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes... Música popular de casa. L’oucomballa, que ja va tenir un segell propi, va ser una barreja d’aquesta música popular amb les nostres influències de rock i jazz.

Quin balanç en termes de llibertat d’expressió fan des del naixement del grup? Veuen algun paral·lelisme entre el moment actual i els anys setanta? En alguna entrevista parlen de “retrocés”.

Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho fèiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l’Estat. I sobre el tema del retrocés, hi estic totalment d’acord: quan després de la dictadura hi havia sensació d’haver-ho superat tot, després de la Transició, fins arribar on som ara... Ara tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d’artistes que, pel sol fet de dir el què pensen, estan a la presó. En comptes d’anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s’autocensura i això és el pitjor, el fet de l’autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Sempre hem estat a totes les causes i hem defensat el que crèiem que havíem de defensar. Això que diuen d’“ah, no, és que soc músic i no em fico en política”... Al contrari: “Soc músic i em fico en política”.

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.

Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l’has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

Seguint amb la política, també van tenir una trobada amb Vox, que els van agafar sense permís una cançó per a un míting.

Sí! Va ser una sorpresa per a nosaltres, que ens vam assabentar a través d’un tècnic de so, que, fent zàping, va veure que a Intereconomía estava sonant la nostra cançó Flamarada, el single del nostre últim disc, en un míting de Vox. De seguida vam contactar amb els de premsa i vam fer un comunicat exigint que la cançó s’havia de treure d’allà ja. I ho vam aconseguir, sí, ja que ho havien fet sense demanar permís, més enllà que no els l’haguéssim donat, evidentment.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. Decideixen tornar al Canet Rock i el 2015 reprenen la gira dels quaranta anys d’aniversari. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests cinquanta anys?

L’han marcat molt, molt, i cap a malament. Per exemple, quan va morir l’Esteve, estàvem en un moment molt dolç, gravant un disc que teníem molt apuntalat. Era l’any 86, i encara no havia sortit la fornada del 91: Sopa de Cabra, Salt, Sangtraït... Grups que després van marcar una època. I això ens va marcar. L’Esteve, a més a més, era el més músic del grup, qui tenia més facilitat per compondre. En el cas del Josep, que va morir el 2013, la darrera actuació que vam fer amb ell va ser el Concert per la Llibertat, al Camp Nou. Evidentment, la pèrdua ens va colpir igual que la de l’Esteve: els dos eren cofundadors del grup, l’havíem començat els tres de petits. Després de la mort d’en Josep, vam dir: “Bé, tu, pleguem”. Ja no ens veiem amb cor. I amb l’Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música... I vam plegar. I la manera que vam tornar a decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se’ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d’aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?”. A ell li hauria agradat molt, tornar als escenaris. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem la gira?”. Teníem el cuc de l’escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015. A partir d’allà, vam fer la gira sense cap ambició de futur, només pensant en el present. En acabar la gira, ens vam sentir tan bé que vam pensar a fer un disc i una cosa va venir rere l’altra. I aleshores, ja el 2019, va arribar Flamarada.

En quins grups de l'actualitat veuen representat el llegat de la Dharma?

És curiós, perquè jo aquest llegat el veig més representat ara, després de 50 anys, que no pas 20 o 30 anys enrere. Quan vam començar sempre érem una rara avis; en canvi, en aquestes últimes fornades sí que ens veiem representats. A mi sempre em costa dir noms concrets de grups i prefereixo parlar en global d’aquesta generació dels deu últims anys: hi ha grups molt i molt bons, molt ben preparats i creativament imaginatius i molt interessants. Jo sí que sé que hi ha grups que els hem influenciat; no veig cap grup que faci de Dharma, però sí que sé que la manera de fer d’alguns grups s’assembla a nosaltres més ara que no pas abans, anys enrere. Sobre quins grups concrets, no me’n puc quedar amb un; hi ha quatre o cinc que em semblen molt bons, sincerament.

Com viuen aquesta gira d’aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l’abril del 2023?

La celebració d’aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d’abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l’escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau sigui una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors... Volem que tot això entri al Palau Sant Jordi, i que es quedi petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quedi reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests cinquanta anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que sigui només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?

No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d’en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media