La participació de l’actor Miquel Sitjar (Barcelona, 1974) a l’obra de teatre Pecats imperdonables, adaptació d’una obra original de Benjamín Cohen, està íntimament lligada a la pandèmia. L’estrena de l’obra, actualment a la programació de l’Aquitània Teatre de Barcelona, estava prevista el dia en què es va declarar l’estat d’alarma, però es va acabar estrenant el novembre del 2021, més d’un any i mig després. Pecats imperdonables és, segons el seu director, Edu Pericas, “la primera comèdia interactiva que es fa a l’Estat”, ja que el públic interactua a través del telèfon mòbil durant el desenvolupament de l’obra. “Va suposar un repte, ja que hi ha tres finals diferents i el públic decideix sobre l’obra vuit cops”, explica Miquel Sitjar, que es mostra crític amb la gestió institucional de la pandèmia vers el sector cultural.

Pregunta (P). Què va ser el primer que va pensar quan li va arribar la proposta d'una obra interactiva, en aquest cas Pecats Imperdonables?

Resposta (R). El primer que vaig pensar va ser: “Bé, feina!”, perquè tal com va això, ara mateix, és complicat tenir feina en aquesta professió. Som molts i hi ha pocs espais. I llavors, de cop: “Bé, Pecats imperdonables! Què serà? Com serà?”. Llavors em van enviar el text, sabia que encara s’havia de fer tota una adaptació perquè era una versió antiga i jo a l’Edu Pericas el conec força i m’encanta com treballa. Vaig pensar: “Que bé: tornaré a treballar amb el meu amic Francesc Ferrer, amb en Peter Vives... Que bé, que bé! I, a més, de riure: la gent riurà, jo m’ho passaré bé... Què més vols?” (riu).

P. I com es va prendre la qüestió de la interactivitat?

R. Vaig pensar: “Home, genial!”. Sí que em plantejava que com ho faríem, que no hauríem de preparar una obra sinó no sé quantes obres amb no sé quantes opcions, i, a més, amb un públic que interaccionaria amb el mòbil, que xerrarien entre ells... No ho havia viscut mai, però és com tot a la vida: el què no has viscut et fa una mica de respecte, però després penses que ja ens en sortirem. I quan vam veure el resultat que tenia, vam dir: “¡Olé, la han clavado!”.

P. El director de l’obra, Edu Pericas, ha afirmat que l'obra és, amb permís de Pels pèls, "la primera comèdia interactiva que es fa a l'Estat". Quins esforços li ha suposat com a actor enfrontar-te a un repte així?

R. Va suposar un repte, sí, ja que hi ha tres finals diferents i el públic decideix sobre l’obra vuit vegades. Al principi sí que em preguntava si divertiria al públic, però el primer cop que ens vam posar davant del públic i vam veure com s’ho passaven escollint el què passava a l’escenari, jo ja vaig pensar: “Això, si ho fem bé, funcionarà”. Perquè és divertit: tu decideix què passarà a l’escenari, i això trobo que és entretingut, divertit i simpàtic.

P. Fins a quin punt creu que pot ser disruptiva la interactivitat per al desenvolupament artístic al teatre?

R. No és disruptiva perquè té sentit! És una pàtina col·locada a sobre d’un espectacle que et permet, d’alguna manera, fer més gran aquest intercanvi entre públic i escenari. Jo sempre dic que aquesta comunicació que existeix entre públic i escenari fa que cada funció sigui diferent. Això passa a qualsevol espectacle del món, però en aquest encara més, perquè el públic realment forma part de l’escenari; estem fent un joc junts, ells i nosaltres, en què hem de seguir el què ells proposen. I això està molt bé, perquè es genera una complicitat molt gran entre el públic i nosaltres dalt de l’escenari i ens ho passem de conya, tant ells com nosaltres.

P. I el format teatral és molt més adient que el televisiu, per exemple, a l’hora de fomentar aquesta interactivitat.

R. Bé, no sé com es faria a la tele. Jo recordo, de quan era petit, uns llibres que es deien Elige tu propia aventura, i aquests llibres eren molt guais perquè anaves escollint i podies llegir el llibre no sé quantes vegades perquè escollies diferents combinacions per veure cap a on avançaria. I convertir això en una obra de teatre em sembla que és una idea brillant.

P. En alguna entrevista ha dit que va començar en la interpretació en un moment de la seva vida en què tenia "necessitat d'aprovació". Com a actor, de quina manera percep que això determina l'ús de les xarxes per part dels intèrprets actualment?

R. Tots, al llarg de la nostra vida, passem per moments en què no ens importa gaire el què els altres pugin opinar de nosaltres o en què necessitem més una necessitat d’aprovació. I jo crec que sí, que quan vaig començar en aquesta professió és probable que tingués necessitat d’aprovació, i a mida que he anat madurant i he anat creixent, cada cop ho he necessitat menys. I actualment m’és bastant igual el què pensi ben poca gent (riu). Però sí que m’agrada compartir amb el públic, portar alegria i transmetre emocions, coneixements, entreteniment o un espai de diversió, simplement, que també el necessitem perquè la nostra vida sigui sana. I jo crec que, en aquest sentit, sempre he tingut el desig de formar part del món de la cultura i, en aquest cas, del món de l’escenari. Quant a les xarxes socials, a mi no m’agraden. Ho dic de tot cor. Tinc una filla de tretze anys i estic fart que vagi tot el dia amb el mòbil, no ho suporto; crec que enganxen molt, de veritat. Jo, que soc professor d’actors, crec que cada vegada més hi ha una preocupació increïble, els xavals i les xavales estan molt tancats, amb molta por de dir, de fer, nosaltres creem programes de televisió dient: “Vostè va dir que... I ara diu que... ¡Maldita hemeroteca!”. I penses: “Què passa, que la gent no pot canviar d’opinió?”. A mi, el tema de la gent ensenyant la seva vida, que ja comprem que sabem que no és realment la seva vida sinó que és una mena de vida paral·lela que ells col·loquen perquè la publicitat els pagui diners per a... Uf! Tothom mostrant-se com li agradaria ser, no com és en realitat... No m’agraden les xarxes socials. M’agrada el tu a tu. M’agrada mirar els ulls a una persona, comunicar-me amb ella, m’agrada tocar la gent... M’agrada tenir contacte, respirar-nos, escoltar-nos. I el tema de les xarxes socials bàsicament m’emprenya, perquè crec que, en comptes de guanyant, estem perdent en comunicació.

P. Al seu Instagram ha anat compartint crítiques de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya sobre la gestió de la pandèmia vers el sector cultural. Personalment, com li ha afectat el context pandèmic?

R. Fatal. Jo crec que a la cultura se li ha donat una puntada de peu al cul. O sigui, trobo que fatal. Però bé, també trobo que a les institucions, en general, tot això els ha vingut molt gran i jo ho entenc, eh? No deu ser fàcil. Ningú s’espera un problema enorme rere l’altre i a veure què fas per gestionar-lo. Jo suposo que la gent ho ha fet tan bé com ha pogut i com ha sabut, tot i que sempre hi ha algú que no fa res (riu). Però hem de pensar que des de les institucions s’ha fet el què s’ha pogut. Ara, clar, hi ha sectors que han quedat una miqueta apartats. En el moment en què vaig veure que a la nostra professió ens quedàvem sense feina, que no teníem la possibilitat d’exercir-la i que ningú no ens aportava cap solució, això a mi em va emprenyar molt, perquè vaig pensar: “Que poc que valorem la cultura al nostre país, realment, no?”. No perquè nosaltres siguem la cultura, eh? La cultura és la veu del poble. I nosaltres el què fem és representar aquesta veu; representar sobre els escenaris les coses que importen a la gent o espais d’entreteniment i diversió, els quals també necessita la gent per sentir-se sana.

P. Vol dir que aquesta “puntada de peu” realment se li ha donat a la gent.

R. És una puntada de peu que se li està donant a la gent, és a dir, a nivell cultural estem traient importància a una cosa que realment la té, i molta. Perquè sembla que estiguem només pensant en el resultat de les coses que hem d’aconseguir, i no tenim la capacitat de valorar la importància que té per a una persona el seu propi espai, el seu propi enriquiment. I això és molt important en la vida d’una persona. I si això passa, si a la cultura no se li dona valor, és perquè culturalment no som madurs.

P. Més enllà de la feina, com li ha afectat personalment?

R. Doncs a mi m’ha afectat molt, personalment. Jo em vaig espantar molt. Vaig tenir molta por, a la primera fase del confinament. Vaig patir molt, vaig tenir molta ansietat, vaig tenir molts nervis... Ara, mica en mica, com amb tot: si es lluita, es va sortint. Tots plegats hem anat sortint d’aquest forat. Tot i que és cert que encara hi ha gent morint, he de dir que jo, quan el vaig passar [el virus], sí que vaig pensar que no era ni una tercera part de fort del què ha sigut alguna altra grip que he passat a la meva vida, això és cert.  

P. Quin repte il·lusionant li queda, encara, per fer al món de la interpretació?
R. Infinitat de coses. Hi ha mil personatges que tinc moltes ganes d’interpretar, m’ho passo molt bé dalt de l’escenari i m’ho passo molt bé davant de les càmeres. També m’agrada molt fer classes. Això m’ha portat a dirigir molts alumnes... Com que veig que, d’alguna manera, entenc una mica el mecanisme de l’actor, doncs tinc moltes ganes de dirigir, de produir, tinc ganes d’explicar històries. Jo em vaig dedicar a això perquè tenia ganes d’explicar històries.