Joan Galo: “M’interessa travestir-me fora dels ‘espais segurs’ perquè m’estimula veure com li explota el cervell a la gent”
Altres entrevistats
26/03/2024
Uri Garcia: "La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van."
 
13/03/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Maria Teixidor: "El Barça femení ha estat una eina de transformació molt important"
 
22/02/2024
Nadine Romero: "El meu contingut agrada força perquè és en català"
 
05/02/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Ven’nus: "En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s'escau a tenir un bon missatge"
 
23/01/2024
Gerry i la Carla: "Lligar en català?"
 
09/01/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Entrevista a Ramon Grau, president de l’AMIC
 
Text: Text: Manuel Arenas / Clack | Vídeo: Marina Rodríguez / Clack
06/07/2021

En tornar de viure a París l'any 2011, Joan Galo va començar a sentir ganes de travestir-se tota l'estona. Sempre havia tingut la necessitat d'expressar la seva feminitat, i va ser arran de l'estada francesa quan es va donar el "permís" per fer-ho de manera continuada, procés que l'ha portat a identificar-se com a persona no binària. Al principi, investigant-se i explorant-se a sí mateix a través d'un alter ego, la Marina, que només apareixia com a crossdresser en el seu àmbit privat. Després, quan la Marina va passar a ser un personatge artístic com a 'drag queen', també en públic. "Al 'drag' porto la meva creativitat al límit i faig tot allò que no puc fer darrere la càmera: quasi et diria que faig 'drag' perquè no puc fer cine", explica aquest creador i director audiovisual a qui li motiva "trencar amb el qual la gent espera". Tot i això, reconeix, no sempre és fàcil: "Per més queer i trencador que sembli, a l'entorn 'drag' encara hi ha moltes persones, especialment homes homosexuals, que no respecten la identitat no binària: les persones més homòfobes i trànsfobes es troben dins del propi col·lectiu", afirma en to autocrític cap a la comunitat LGTBI, a la qual reclama consens i protecció per a les persones trans en el marc de les reivindicacions de l'Orgull 2021.

Has dit que "les ganes de travestir-te, l'energia femenina" ha estat allà des de fa molts anys. De quina manera et vas començar a adonar d'"aquesta energia femenina"?

Em vaig adonar a través del desig; de com em volia sentir desitjada jo. Aquest és un dels elements clau que m'han fet adonar que l'energia femenina era quelcom més que simplement voler posar-me uns talons. Sempre havia sentit que hi havia aquesta necessitat d'expressar-me des de la feminitat i el procés ha acabat sent de descobrir-me com a persona no binària. Ha sigut un procés molt orgànic i gradual, tot i que el fet d'haver anat a viure a París l'any 2011, el fet d'anar a explorar un lloc nou on no et coneix ningú, penso que va fomentar que jo em donés aquest permís a mi mateixa per investigar, ja que, quan vaig tornar, tenia moltes ganes de travestir-me tota l'estona.

Vas començar a travestir-te al teu espai privat. Com van ser els inicis de fer-ho també en públic?

Al principi anava provant a l'espai privat perquè em feia molta vergonya sortir al carrer amb una faldilla o uns talons. Sempre sentia que, quan jo em posava el que entenem com a 'roba de dona', hi havia quelcom dintre de mi que em pertorbava, que em tocava. Per això no entenia molt bé què passava, qui era... Va ser un procés relativament llarg i dur, perquè no és fàcil aquesta 'crisi d'identitat', per posar-li un nom. Avui dia, forma part de la meva realitat, de qui sóc jo.

En quin tipus d'entorns et sents més còmode travestin-te com a Marina?

Tot el que siguin 'espais segurs'. Per sort, comptem a la ciutat amb espais queer o espais on la gent ja ha entès que està tot bé. Però clar, una cosa és on em sento més segur i una altra és on sento que em pot interessar més fer-ho. Òbviament, als espais segurs em sento còmoda, perquè forma part de la meva realitat, però m'interessa portar-ho a espais on no se suposa que jo puc estar ben vista o integrada. Crec que és més interessant.

Que potser no són espais segurs.

Exacte. Que no tenen per què ser espais perillosos, però ho poden ser; poden ser espais on es pot donar la violència, encara que sigui verbal, que ja és una manera de violència... T'estic parlant des de... Sala Apolo! No té per què ser una església. Com a artista, allò que em motiva per seguir fent el que faig és precisament sortir dels 'espais segurs' i existir fora d'ells, perquè, al final, et pots travestir amb amigues i és el més divertit, però no deixes d'existir precisament per trencar amb el qual la gent espera. A mi és el que més m'interessa. Un exemple: recordo un cop que vaig anar com a públic travestit a l'Apolo, i quan vaig veure la reacció de la gent, i et parlo de gent jove, vaig quedar-me bastant al·lucinat, pensant: "Uau! Genero això simplement per anar com vaig?". Hi ha alguna cosa en la mirada de l'altre que és superinteressant, perquè veus que li està explotant una mica el cervell, i això m'estimula.

En quins contextos concrets t'has trobat més dificultats o problemes a l'hora de desenvolupar-te com a persona no binària o com a 'drag'?

Sense anar més lluny, a l'entorn 'drag', per més queer i trencador que sembli, encara hi ha molta cisnorma, i hi ha moltes persones, especialment homes homosexuals, que no han entès encara que hi ha tot un espectre i tota una sèrie de possibles maneres de viure, i, per tant, no les respecten. Això és una realitat i és una problemàtica que tenim perquè les persones més homòfobes i més trànsfobes es troben dins del mateix col·lectiu. Es pot ser homosexual i tenir el mateix tipus de pensament que pot tenir un home cis-hetero.

Aquest rebuig que comentes fa referència a la identitat no binària o al 'drag' com a performance?

A les dues, perquè les dues estan connectades. A la identitat perquè hi ha moltíssima fòbia a la feminitat i a la pluma: l'home gai encara té molts prejudicis i ha de trencar. I al 'drag' també, tot i que això és una conseqüència del pensament que hi ha darrere d'aquestes persones i m'és més igual, perquè el 'drag' és un àmbit show business, per dir-ho així, i si algú no sap llegir que tu fas tal cosa, és el seu problema.

Què trobes creativament en el transformisme com a 'drag' que fora d'ell no tenies?

Al principi, el punt de partida del 'drag' sí que era gairebé terapèutic, perquè estava explorant aquesta part de mi i el 'drag' era una mica l'excusa. Jo mai vaig tenir l'ambició de fer 'drag'... Era una cosa que sentia una mica lluny i fora de mi, però sí que m'ha donat moltes coses bones i hi puc posar molta creativitat perquè veig que és un mitjà que es pot explotar de moltes maneres. Avui ja no faig 'drag' per seguir investigant, sinó que ara és una feina; un lloc on porto la meva creativitat al límit i faig totes les coses que no puc fer darrere la càmera. Quasi et diria que faig 'drag' perquè no puc fer cine. Jo vaig estudiar Comunicació Audiovisual i la meva ambició i allò que m'ha agradat sempre ha sigut el cinema. De fet, segueixo treballant com a director en l'àmbit de la publicitat; per exemple, vaig dirigir el darrer videoclip de la Maria Arnal i Marcel Bagés i sí que hi ha una connexió, perquè ara sé qui soc i què vull dir, entre el que faig en el món 'drag' i allà on puc tenir una llibertat artística.

Com a 'drag', tens un espectacle concret o vas canviant l'actuació?

Soc molt de canviar perquè, en general, m'avorreixo de seguida de fer sempre el mateix, i també perquè penso que el públic mereix coses noves. El què m'agrada del 'drag' és el punt sorprenent, els looks, estar constantment actiu i creant coses noves, però per una qüestió pràctica i econòmica tinc diversos xous muntats que sé que funcionen. El què intento fer amb la meva figura 'drag' Marina, des de l'àmbit artístic, és treballar-ho cuidant molt tots els elements que conformen el 'drag'. Per mi no és posar-se una perruca, un body i fer un lip sync com a tal, sinó que la meva ambició amb el 'drag' és intentar portar-lo sempre a un altre nivell.

Per concretar, a quin local de Barcelona per exemple se't pot anar a veure actuar?

Per exemple al Candy Darling, un bar al costat de plaça Universitat, que va confiar en mi des del principi, quan jo feia un any i poc que feia 'drag'. Vaig començar a treballar allà com a resident i va ser el local on vaig aprendre l'ofici; allà vaig trencar la barrera del públic, vaig començar a fer coses de manera activa i regular, i sens dubte és la meva casa, el bar que m'ha vist créixer i m'ha format.

Tot i que reconeixes que és molt difícil guanyar-se la vida, viure a Barcelona ajuda a desenvolupar-se artísticament com a 'drag'?

Sí i no: si vius només del qual et dona el 'drag', per molt que visquis a Barcelona, és malviure, però a la vegada viure a Barcelona et permet compatibilitzar horaris de vida i feina amb els horaris 'drag'. Aquest no és un país fàcil per dedicar-se a això, però és el què hi ha. Tot i que el més important és que hi hagi feina, més enllà dels horaris, que cada cop s'estan obrint més.

A un post d'Instagram del juny del 2019 afirmaves que la comunitat LGTBI està dividida a causa de l'apropiació per part del "comportament hetero". Ho segueixes pensant en l'actualitat?

Completament. Hi hauria d'haver més consens, més comunitat. Estem vivint un moment molt contradictori: cada cop les persones són més lliures, les generacions d'ara han entès que el gènere no és tan important, la qual cosa em sorprèn molt perquè a mi m'ha costat deu anys entendre-ho, i a la vegada segueix havent-hi molta part de la població amb molta ignorància sobre el tema i, si no tens informació, allà és on es crea la violència i la intolerància. Veiem com, a una ciutat com Barcelona, hi ha agressions homòfobes i trànsfobes constantment. Hi ha molta feina a fer, però jo tinc molta esperança en les noves generacions i en les xarxes com a eina per visibilitzar realitats, sobretot la de les persones trans. Hi ha molta feina a fer sobretot al carrer, que sempre és l'espai no segur. Jo encara avui em sento incòmode, perquè tot i tenir la seguretat amb mi mateix de sortir com vull al carrer, és espectacular com la gent et mira subtilment amb aquesta necessitat de saber qui hi ha darrere d'aquesta persona, la qual cosa ens ve imposada pel sistema de poder en què vivim i on interessa tenir-nos en categories. Això és el què nosaltres, com a col·lectiu, hem d'entendre en conjunt. I crec que les dones són les grans aliades. Feminisme i LGTBIQ+ han d'anar de la mà sempre, especialment quan veiem com les TERF [de l'anglès Trans Excluyent Radical Feminist] tracten les persones trans.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media