Des que fa poc més d'un mes s'implantà l'Estat d'alarma, qui més qui menys ja es va témer que la pandèmia del coronavirus desembocaria en una crisi econòmica. A diferència de crisis passades -des del crac del 29 fins a la crisi financera del 2008 passant per la del petroli del 1973-, aquesta vegada es tracta, doncs, d'una crisi anunciada. Totes les crisis són diferents, però aquesta ho és una mica més perquè el detonant ha estat una pandèmia a escala mundial. O, per a ser més exactes, una pandèmia que afecta en primer lloc i, de moment, amb més intensitat el món industrialitzat

"Totes les crisis són diferents, però aquesta ho és una mica més perquè el detonant ha estat una pandèmia a nivell mundial"

Avantatge temporal a no tornar a desaprofitar

No deixa de ser un avantatge la capacitat per prevenir la crisi per endavant, tot i que també suposadament ho era el fet que el coronavirus s'originés a la Xina i s'estengués inicialment per Àsia. Però, Madrid no va saber aprofitar aquestes setmanes d'avantatge i ara la pandèmia ja és més intensa a Espanya del que ho havia estat en el lloc d'origen.

 Dèiem que tothom veia a venir la recessió, però han estat precisament les previsions publicades per l'FMI aquesta setmana les que ens han alarmat de debò, tant per la intensitat dels mals pronòstics, com perquè Espanya, juntament amb Itàlia, en resulta àmpliament la més mal parada. Potser no és casualitat que dins la zona euro, aquests dos siguin els estats que reben pitjor valoració dels organismes internacionals independents a l'hora de com s'enfronten a la pandèmia.

Estructura econòmica i endeutament condicionen els pronòstics

Hem de pensar que, a banda de l'actuació governamental davant la pandèmia, els experts de l'FMI han tingut bàsicament en compte tres elements addicionals a l'hora de fer pronòstics. Primer, la durada i la intensitat de la mateixa pandèmia. Les hipòtesis més esteses parlen d'una important afectació almenys fins a l'estiu, amb risc de rebrots immediats si el desconfinament no es fa prou bé i un any o dos de restriccions en determinades activitats -turisme, oci- fins que no es disposi d'una vacuna o d'un tractament efectiu. Per tant, si algun d'aquests escenaris s'avança o s'endarrereix, l'impacte econòmic pot ser més lleu o més intens i durador.

"Es parla d'una important afectació fins a l'estiu, amb risc de rebrots immediats si el desconfinament no es fa prou bé i un any o dos de restriccions en activitats com turisme o oci"

El segon element que hauran valorat els experts haurà estat l'estructura econòmica de cada país i la seva exposició a les distorsions derivades de la pandèmia i els seus efectes col·laterals. Sembla evident que la temporada turística estival es veurà fortament condicionada per la situació sanitària i la confiança al respecte percebuda des de l'exterior. I no cal recordar que nosaltres depenem intensament del turisme. L'altre element rellevant és com la pandèmia afectarà la demanda dels nostres socis comercials i, per tant, les nostres exportacions. Aquest és un punt que clarament hem millorat des de la crisi anterior però, al mateix temps, ens fa més dependents dels mercats exteriors. Tot i que, evidentment, per a Catalunya és molt millor tenir les nostres vendes repartides arreu d'Europa i del món que no pas concentrades a Espanya com fins no fa gaire.

En tercer lloc, els tècnics hauran considerat la situació financera de cada estat i el seu marge de maniobra per actuar davant una crisi d'aquesta mena. Una crisi bàsicament determinada per una aturada sobtada de l'activitat econòmica que, encara que inicialment afecta més uns sectors econòmics i de població que altres, acaba perjudicant tothom si l'engranatge s'atura o perd part de la seva roda dentada. Les limitades possibilitats financeres de l'Estat espanyol, amb un dèficit i , sobretot, un endeutament molt elevat i que no ha millorat de forma significativa durant els darrers anys de recuperació econòmica, segur que condicionen els pronòstics a la baixa.

Només per la caiguda del PIB, el quocient per mesurar el grau d'endeutament que s'empra habitualment -deute viu en relació amb el PIB-  augmenta considerablement, encara que el numerador, l'endeutament, es mantingués estable, que tampoc no ho farà. D'aquí la demanda fins ara frustrada dels coronabons, és a dir, d'aconseguir endeutar-se en bones condicions si l'endeutament venia avalat pel conjunt de la Unió Europea.

De fet, el retard en la resposta a la pandèmia, els anuncis de mesures econòmiques altisonants però de poc contingut o el maltractament d'autònoms i pimes tenen molt a veure, primer, amb la voluntat de negar un problema inesperat que ho trastocava tot i, després amb la migradesa dels recursos públics efectivament disponibles per afrontar els primers estralls econòmics de la pandèmia, les primeres dents de la roda que salten.

La qualitat de la política econòmica, l'intangible determinant

De fet, potser encara hauríem d'afegir un intangible rellevant a l'hora de fer pronòstics econòmics. Es tracta de la tradicional escassa qualitat de la política econòmica espanyola per establir prioritats adequades -inversió, regulació i despesa corrent,- per aconseguir un creixement sòlid i sostingut dels seus sectors més dinàmics i amb més futur.

"La tradicional escassa qualitat de la política econòmica espanyola per establir prioritats adequades -inversió, regulació i despesa corrent,- per aconseguir un creixement sòlid i sostingut"

Ara no repassarem el guirigall de mesures econòmiques anunciades aquestes setmanes darreres, mesures que fan tard i són insuficients -ajornaments d'impostos a autònoms i pimes-, que no es té capacitat d'implementar quan toca -els milions de treballadors afectats pels ERTO que encara no han cobrat la prestació del 70% del sou- o que són tan escandaloses com la ràpida subvenció als dos grans grups audiovisuals espanyols, no fos cas que deixessin d'informar de com de bé ho fa el govern espanyol.

En honor a la veritat, sembla que alguna cosa han fet bé pel que als avals de la banca a la liquiditat de les empreses, impedint substituir crèdit corrent concedit per nous préstecs coberts per l'estat. No podem perdre tota esperança.

Una oportunitat perduda?

Aquest dijous s'havia de presentar la nova renda mínima vital que impulsa el Govern espanyol, presentació que finalment no es va fer perquè sembla que encara no està prou consensuada, però que vol implantar-se a partir del maig com a mesura permanent. Sembla que arribarà a un milió de llars -amb tres milions de persones- en el conjunt de l'Estat espanyol. Recordem que a Catalunya ja és vigent una renda d'aquest tipus -seran compatibles?-, que no s'ha acabat d'implementar del tot perquè funcionàvem amb pressupostos prorrogats -i molt més escanyats- del 2017.

No entrarem ara a valorar el fons del tema, les experiències temporals -entre elles a Barcelona- i els riscos de perpetuar una població subsidiada a través de l'anomenada trampa de la pobresa. Ara, una injecció temporal però important de recursos públics a la població amb més dificultats econòmiques podria ser una mesura conceptualment potent i encertada per recompondre la demanda interior i la caiguda del consum, afeblits per aquest període sense activitat per la pandèmia.

"Recordem que a Catalunya ja és vigent una renda d'aquest tipus -seran compatibles?-, que no s'ha acabat d'implementar del tot perquè funcionàvem amb pressupostos prorrogats"

Tanmateix, tot fa pensar en una oportunitat perduda. Ni el volum d'afectats ni de recursos sembla que hagi de ser gaire significatiu. Si es centra exclusivament en la població més desafavorida, majoritàriament anirà a parar a productes de primera necessitat, els productors i comercialitzadors dels quals han estat els menys afectats per la caiguda de la demanada durant la pandèmia i l'efecte multiplicador serà mínim. Sembla, per  tant, que serà una nova oportunitat perduda per ajudar la roda de l'economia a tornar a agafar impuls i aconseguir que torni a agafar la velocitat adequada.

La qualitat de la política econòmica espanyola continua sent, malauradament, tan limitada i mediocre com sempre. Així que, malgrat que es tracti d'una crisi anunciada, tenim mala peça al teler.