Carles Porta, periodista, productor i escriptor
Carles Porta: “Un bon relat amb molta credibilitat et dóna tranquil·litat, no et fa por”
Altres entrevistats
26/03/2024
Uri Garcia: "La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van."
 
13/03/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Maria Teixidor: "El Barça femení ha estat una eina de transformació molt important"
 
22/02/2024
Nadine Romero: "El meu contingut agrada força perquè és en català"
 
05/02/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Ven’nus: "En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s'escau a tenir un bon missatge"
 
23/01/2024
Gerry i la Carla: "Lligar en català?"
 
09/01/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Entrevista a Ramon Grau, president de l’AMIC
 
Text: Text: Clack | Vídeo: Marina Rodríguez/Clack
20/04/2020

 
En aquests dies de confinament pel coronavirus, Carles Porta (Vila-sana, Pla d'Urgell, 1963) ha descobert una altra manera de compartir els seus relats negres. Des del seu estudi i a través del seu canal de Youtube, que ja té més de 2.500 subscriptors, el periodista actualitza les narracions dels casos que han generat més expectativa, com el crim de la Guàrdia Urbana. Aquesta ha sigut la fórmula per seguir en contacte amb la seva àmplia comunitat de seguidors amb set de true crime. La seva veu identificable, pausada i amb accent lleidatà fa temps que ens acosta la part més fosca de la societat i, com ell mateix diu, hi intenta posar llum. El seu programa de televisió, Crims (TV3), ha sigut un èxit d’audiència, sumant amants a les seves històries d’assassinats i investigacions, que ja compartia a Catalunya ràdio.
 
Pregunta (P). Quins ingredients ha de tenir una història de true crime per convertir-se en un cas de Crims?
 
Resposta (R). Perquè fem un capítol de Crims, la història sobretot ha de tenir molts girs de guió. També valorem que la història estigui resolta o, com a mínim, que faci molt de temps que va ser investigada. Que tinguem molts elements de testimonis i de prova. Si hi ha sentència, millor. Que puguem accedir al material visual, sonor, documental… I que puguem tenir entrevistats, en la major quantitat possible. Amb tot això configurem el guió d’una història de Crims.
 
P. En el salt de la ràdio a la televisió, què creus que perd i què guanya un cas dels vostres?
 
R. Són generes molt diferents. Jo no em plantejo si faig ràdio o televisió: en cada moment faig el relat que toca. Cada mitjà té els seus avantatges i inconvenients. La ràdio és més màgica, la gent pot imaginar més. La televisió t’ho dóna tot més fet. La veritat, aquest és un debat, una reflexió, que prefereixo que facin els espectadors, els oients o els especialistes en teoria de la comunicació i de l’audiovisual. Jo afronto cada relat amb la mateixa passió i el mateix plaer.


Curro Palacios Taberner


P. Un dels factors que més s’ha afalagat de Crims és la forma d’exposar cada cas. Com definiries la vostra fórmula? Quines són les línies vermelles?
 
R. El que m’agrada és intentar ser elegant, molt respectuós amb les víctimes i molt precís amb les descripcions. Tant amb paraules com amb imatges. Quan una imatge no és necessària per entendre el relat, no cal posar-la. Si aquella imatge és “més”, més dramàtica o més vermella, no cal. Hem d’anar amb un relat amb precisió, ben descrit. M’agrada pensar en com m’agradaria que tractessin un cas si jo hi estigués involucrat d’alguna manera. Això intentem, explicar-ho amb la menor destrossa possible.
 
P. Com reaccionen els familiars de les víctimes davant la proposta de produir un
capítol sobre el seu cas?
 
R. Hi ha de tot. La majoria de familiars que han tingut víctimes properes o tenen gent a la presó, no volen participar. Són casos que els fan mal. És normal que algú a qui li expliques una història que li fa mal no vulgui sortir a la televisió o a la ràdio. Nosaltres intentem parlar amb ells, amb molts hi parlem encara que després no vulguin aparèixer, i hem de respectar les seves ganes de silenci. En els casos en els que han volgut sortir en els nostres reportatges, mantenim la mateixa qüestió. No els tractem tant com a víctimes, sinó com a protagonistes, en aquest cas indirectes. Són testimonis que ho han viscut de manera molt directa. A les nostres històries busquem parlar amb els protagonistes, no amb experts o amb gent que parla d'oïda. Les famílies de les víctimes, per a nosaltres, són testimonis molt importants perquè poden parlar d’una experiència que no té ningú més. D’un dolor que no té ningú més, d’una perspectiva única. Un professional de la investigació investiga molts casos. Una víctima d’un crim no és víctima de quatre crims diferents. Aquesta gent, per tant, ha de rebre estima, respecte i rigorositat a l’hora de treballar. Hi ha víctimes o familiars que volen exculpar el seu familiar o culpar a altres. Hem de posar criteri i distància. Nosaltres no volem fer judicis, hem de ser el més freds possible.

 


Martí Petit


P. Heu acabat descartant algun cas, inicialment seleccionat?
 
R. Sí. Per exemple, vam començar a produir un cas sobre una assassina a Barcelona i, quan ja portàvem un parell de mesos treballant, vam percebre i saber que els pares de la víctima estaven amb una depressió important. Em va semblar que no havíem de fer més mal a aquella gent, que no havíem de furgar en el dolor. Una cosa és fer un llibre o un programa de ràdio, amb una repercussió més limitada. Una altra cosa és fer un programa per TV3, que s’ha demostrat que té una repercussió altíssima. Els havíem de deixar en pau.
 
P. Hi ha històries amb les que has tingut més vincle, com el cas evident de Tor. Però quin cas t’ha fet pensar o reflexionar més?
 
R. Cada cas et permet reflexionar molt sobre la part fosca de les persones, no hi ha un en particular. Per això, juguem amb el subtítol del programa “per què matem?”. En els nostres guions intentem que hi hagi lletra petita, que es pugui llegir entre línies. Si algú es torna a mirar els capítols des d’una perspectiva analítica, veurà que hi ha molts missatges que no són explícits. Com ordenem la informació i què destaquem… Tot això t’ha de permetre pensar. Per què aquella persona va cometre aquell crim i d’aquella manera? Per què aquells investigadors van actuar d’aquella manera? Per què la víctima va tenir la mala sort que va tenir? Per què estava en aquelles circumstàncies? Tot això et permet reflexionar i sempre acabes en la mateixa conclusió: la línia entre la llum i la foscor és molt fina.

"No es tracta de trobar els assassins ni donar detalls que no tingui ningú més, no tinc aquesta competició tan difícil que tenen els periodistes de successos"
 
P. Has vist una part fosca en les investigacions, també? El nexe entre el món periodístic i el món policial, té punts foscos?
 
R. El punt fosc que no m’agrada és que, massa vegades, molts periodistes de successos són massa amics de la Policia. També és veritat que és la principal font que tenen, o l’única font. En alguns casos, això es converteix, més que en periodisme, en propaganda de les accions i les investigacions policials. I això no és bo. El periodisme ha de fiscalitzar la Policia, les autoritats, els jutges, els fiscals, entre d’altres. La nostra societat viu un moment bastant patètic, a nivell informatiu i polític. Una de les raons és que el periodisme s’ha convertit més en propaganda que en periodisme. Depèn més de les subvencions i de les campanyes de publicitat dels governs que dels ingressos que generen els lectors. Això ens empobreix com a societat. Però també moltes vegades els periodistes fiscalitzen bé els policies i això els porta a descobrir investigacions brutes o lletges. Al final, els policies també són persones i les persones tenim una part fosca. Hi ha gent, policies o investigadors, que volen arribar abans d’hora als llocs, que agafen dreceres que no són adequades, que no acaben de complir correctament la llei, que s’agafen a alguns casos d’una manera personal que no és la correcta. Policies... o jutges, també. Hi ha per llogar cadires! La relació entre periodista i investigador no és fàcil. Si és massa propera, acaba sent dolenta. Si és massa distant, tampoc te n’assabentes del que passa. Jo tampoc faig periodisme de successos, faig periodisme de relat. L’inconvenient és que et costa molt més arribar a dins de la història, l’avantatge és que tens més perspectiva. No li deus res a ningú, pots explicar les coses amb la fredor i la distància necessàries. Això meu és un relat. No es tracta de trobar els assassins ni donar detalls que no tingui ningú més, no tinc aquesta competició tan difícil que tenen els periodistes de successos.


Curro Palacios Taberner
 
P. Als crèdits de cada capítol de Crims apareixen molts noms. Però tu n’ets la cara visible, la que s’exposa i la que resol dubtes dels espectadors. Això ho has sentit mai amb por?
 
R. Jo tota la vida he treballat sense por, no en tinc. Si tingués por, faria una altra cosa. El meu risc és la legalitat, és no ferir més del compte les persones de les quals parlo. És intentar ser molt creïble, fer bons guions. Que la gent cregui el que expliques, que no en dubti. Dediquem  moltes hores i molta investigació al darrera de cada xifra, cada dada i cada declaració. Si no som rigorosos, cau tot el relat. Tinc cert mal geni amb detalls petits de les investigacions perquè no suporto que ‘la caguem’. La nostra força és la nostra credibilitat. Un bon relat amb molta credibilitat et dóna tranquil·litat, no et fa por. Quan expliques alguna cosa dolenta d'algú, si és certa, aquella persona et pot dir que no li agrada que ho expliquis però, com a mínim, saps que dius la veritat.
 
P. El confinament ens ha permès veure un Carles Porta youtuber. Aquest canal ha sorgit de la necessitat de la gent de tenir més relats o de la teva per explicar-los?
 
R. El canal de Youtube va néixer perquè hi havia llibreries que volien fer presentacions online. Em va semblar que Youtube era una bona via. També volia experimentar si hi havia retorn i ha sigut sorprenent. M'havia d’espavilar i tenir un canal directe entre les meves històries i la gent que vol escoltar-les. No sé amb quina fidelitat continuaré, costa molt resumir en vint minuts les històries que explico. Segurament continuaré, és un món interessant que et dóna contacte directe amb la gent però no sé si es podrà monetitzar, si hi haurà retorn. Treballem per comprar una miqueta de menjar, també. És un experiment, veurem si creix i el podem mantenir.

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media