Belén Funes, directora de ‘La hija de un ladrón’
Belén Funes: "No m’agrada parlar de cinema de dones, prefereixo parlar de dones fent cinema"
Altres entrevistats
26/03/2024
Uri Garcia: "La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van."
 
13/03/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Maria Teixidor: "El Barça femení ha estat una eina de transformació molt important"
 
22/02/2024
Nadine Romero: "El meu contingut agrada força perquè és en català"
 
05/02/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Ven’nus: "En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s'escau a tenir un bon missatge"
 
23/01/2024
Gerry i la Carla: "Lligar en català?"
 
09/01/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Entrevista a Ramon Grau, president de l’AMIC
 
Text: Joan Millaret Valls
24/01/2020

Entrevistem a la barcelonina Belén Funes, directora de ‘La hija de un ladrón’, qui ha debutat en el llargmetratge després de dos curts, ‘Sara a la fuga’ (2015) i ‘La inútil’ (2016). El ressò d’aquesta esplèndida pel·lícula va arrencar amb la seva estrena en el passat 67è Festival de Cinema de Sant Sebastià on va guanyar la Conquilla de Plata a la millor interpretació femenina per Greta Fernández. L’actriu catalana es fica en la pell de la Sara, una mare jove que lluita per sobreviure contra les adversitats i que alhora manté una tensa relació amb el seu pare, interpretat per Eduard Fernández. Un cop la pel·lícula ha arribat a les sales de cinema s’ha sabut que ha rebut dues nominacions importants als Goya: millor interpretació femenina i millor directora novella. La cirereta del país ha arribat fa pocs dies amb l’anunci de què la pel·lícula de Belén Funes obtenia tretze nominacions als Premis Gaudí del cinema català, convertint-se en la pel·lícula més nominada de la present edició 2020.

Ara mateix, deus estar molt contenta per l’èxit de la teva pel·lícula, ‘La hija de un ladrón’...
 
Més que contenta, estic molt agraïda, també. Per a la pel·lícula, el tema de les nominacions i els reconeixements és molt important perquè la gent sàpiga que seguim als cinemes, d’alguna forma.
 
Podríem dir que tot va començar amb el teu primer curtmetratge, ‘Sara a la fuga’, i ‘La hija de un ladrón’ sembla la versió llarga d’aquest curt?
 
Bé. Jo no ho sento tant com una versió llarga, sinó que el que sento és que és una pel·lícula agermanada amb el primer curt, que manté el mateix personatge central, la Sara. Aleshores jo la pel·lícula la vaig fer una mica com per a donar-li resposta a la pregunta “en quin tipus de dona s’ha convertit una nena que creix en un centre d’acollida, sense família, que se n’ha de sortir sola?” Aleshores, més que com una segona part, jo ho sento com una manera de seguir explorant al voltant del personatge d’aquesta dona.
 
Jo ho deia perquè les afinitats són molt clares. Les dues protagonistes es diuen igual i apareix Eduard Fernández com a figura del pare en tots dos treballs, encara que en el curt no aparegui mai en pantalla, present només a través de la veu.
 
La veu que sortia del telèfon en aquell curt era la de l’Eduard, i jo li vaig oferir el paper del pare en la pel·lícula. Primer, perquè em satisfeia molt treballar amb ell i crec que és un dels millors actors que hi ha en aquest país. Però també, perquè, d’alguna forma, donava continuïtat a aquella història que havíem començat.

 
Quan preparaves el llargmetratge ja tenies pensat ajuntar Eduard i Greta Fernández, pare i filla en la vida real, en els papers de pare i filla en la pel·lícula?
 
Jo primer vaig trucar a Greta. A mi m’agradava la idea que Greta interpretés el paper de Sara. I, d’alguna forma, la lògica portava al fet que s’havia d’escollir un actor perquè fes del seu pare i jo, evidentment, volia trucar a l’Eduard, perquè m’agrada molt com treballa. Però crec que no vaig ser massa original en aquest aspecte. És a dir, vaig trucar a l’Eduard perquè era com l’actor més obvi a qui trucar i que jo creia que podia funcionar millor a la pel·lícula.
 
L’eix de la pel·lícula reposa bàsicament sobre la relació de pare i filla, unes conflictives relacions paterno-filials?
 
Jo crec que parla sobre les relacions familiars. Però no es fa com des d’una posició de sentimentalisme, sinó que parla sobre el tòxic que poden arribar a ser aquestes relacions. Crec que, en realitat, la pel·lícula sí que tracta els temes de la família, el què significa la família, però també parla de què passa quan el millor que podria passar és que el teu pare es desvinculés de la teva vida.
 
La família és un motiu argumental universal en el cinema, un camp de batalla propici per les difícils relacions dels personatges?
 
Sí. Històricament en el cinema crec que ha estat un dels temes al voltant dels quals ha rebotat molta producció de molts cineastes i que seguirà essent-ho. El tema de la família no s’acaba mai si t’hi poses a pensar.


 
La relació entre Sara i el seu pare és molt estranya i complexa, és una relació d’amor i d’odi, d’apropament i de rebuig. Una enrevessada relació de dependència, ja que Sara necessita el seu pare però alhora mira d’apartar-se’n, no?
 
La relació neix d’ella, que és un personatge que no ha tingut mai família, que no ha tingut mai pare, en el sentit de tenir-lo, quan pel significat de tenir-lo entenem que hi ha un compromís amb els teus fills. I crec que, de sobte, sí que tenen aquesta relació que està basada en l’amor i l’odi, com dos pols que s’atrauen i es repel·leixen a la vegada. I que a ella li faria falta que la figura del seu pare estigués a prop, però entén que la figura del pare és, possiblement, el pitjor que li ha passat en la vida.

 
 ‘La hija de un ladrón’ és una pel·lícula d’absències doloroses: la del mateix pare, de la mare no en sabem res, el seu germanet viu en una casa d’acollida, o el xicot d’ella - interpretat per l’Àlex Munner -, i pare de la criatura, que tampoc vol estar lligat a la Sara, no?
 
Sí. De desafectes, sobretot. Ella és un personatge incapaç de tenir una relació afectiva normal amb cap dels homes que estan en la seva vida, ni amb el pare ni amb el seu exnuvi, ni tan sols amb el seu bebè, o amb el seu germanet petit. La pel·lícula parla d’això: de com heretem des de dalt, des de les generacions prèvies, tots els mecanismes emocionals que després utilitzem i que segurament utilitzem de forma errònia.
 
La pel·lícula no és un drama però sí que és una pel·lícula trista. És la història d’una persona sola, i conscient de la seva soledat, oi?
 
Sí. Quan vaig començar a escriure la pel·lícula sabia que volia fer una pel·lícula sobre un personatge que estava com aïllat del món i, malgrat ser molt jove i viure en aquesta època de la ultracomunicació, ella no té a ningú que la truqui, no té a ningú amb qui comunicar-se, tampoc tenia a ningú a qui explicar com se sentia. Llavors, la soledat era un paper important en la pel·lícula. Però a mi el que em semblava més important, més enllà d’això, era què fa el personatge d’ella per deixar de sentir-se sola? Jo crec que el drama apareix, no quan estàs sola, si no quan comences a fer coses per no sentir-te així i quins mecanismes utilitzes.
 
La Sara ha de lluitar contra aquestes absències i també ha de lluitar per la subsistència diària, ja que és una mare jove amb nen petit, sense un sostre fix, amb una feina de baixa qualificació. Ella porta una existència de gran vulnerabilitat. Podem dir que Sara és una heroïna?
 
A mi aquest terme d’heroïna no m’acaba d’agradar gaire perquè em porta a la cosa èpica, com en aquelles pel·lícules americanes on els protagonistes poden amb tot. Jo, més aviat, la definiria com un soldat, no? És algú que ha de complir una sèrie d’expectatives i que s’ha de cuidar d’ella mateixa, sola, i que faria qualsevol per no haver d’estar sola. En aquesta vida tan complexa que té, doncs segurament la meitat de tots nosaltres naufragaríem molt abans que ella si haguéssim d’arribar a aconseguir tots els objectius que ella es proposa.
 
La Sara ens recorda força a les abnegades i patidores lluitadores de les pel·lícules dels germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, no?
 
Sí. Està superinspirat en el cinema dels germans Dardenne, sobretot pel que fa al personatge de ‘Rosetta’ (1999), que era la història d’una nena que vivia en un càmping i que lluitava per tenir un treball. I jo m’inspirava molt en ells i, de fet, la pel·lícula està plena de detalls que són com homenatges a les seves pel·lícules. I estic orgullosa d’això.

 
A part de la semblança temàtica amb el cinema dels Dardenne, hi ha també una semblança estètica, de posada en escena, també? Ens referim a una càmera nerviosa, sempre en moviment, una càmera enganxada a la Sara, com una marca de fàbrica dels Dardenne.
 
Sí, és una mica com la marca dels germans Dardenne. Jo crec que el meu coneixement cinematogràfic no és massa vast però és un estil que d’alguna manera l’inauguren ells. El recullen molts cineastes que tenen a veure amb tota una tradició europea del cinema i que, d’alguna manera, li proposen al públic allò que jo tenia interès en presentar al públic. Jo volia que la gent l’entengués una mica com un documental, que l’entengués com quelcom que estava succeint allí, i sense massa construcció cinematogràfica. Ja sé que el naturalisme significa construir, però m’agradava que la pel·lícula tingués aquesta part confusa al voltant de la realitat, que és una mica com ja l’entenc.
 
El treball de la Greta Fernández és extraordinari. No expressa els seus sentiments, el seu dolor, però allò que li manca es fa evident a través dels silencis, d’allò que calla, del que no diu, oi?
 
És que la Greta és superbona actriu, és molt bona actriu. Jo crec que el que ella va saber fer era interpretar una Sara que no li feina pena. Nosaltres intentàvem tota l’estona acostar-nos al treball d’ella des de l’admiració i no des de la pena d“Ai, pobreta, que tot li surt malament”. En el fons és una tia que té moltes coses en contra però té moltes coses a favor i té una força que és indòmita i insospitada en una persona de la seva edat. Aleshores crec que Greta va saber ficar-se en la pell del personatge sense ser condescendent amb el personatge, sinó tenint un compromís que és ètic i moral amb ell.


 
Sara resulta un personatge increïble. S’hi dóna una barreja de vulnerabilitat i de duresa, oi?
 
Sí, és com una barreja entre una nena i una dona que ha tingut tres vides i que està de tornada de tot. Aquest va ser un dels desafiaments per rodar la pel·lícula i que perquè ella la pogués interpretar. Com es balancegen aquests dos signes contraposats, la fragilitat i la violència que té per enfrontar-se a la vida.
 
Tot i que la Greta Fernández és una gran actriu, com a directora també et deus sentir satisfeta de la feina feta al dirigir-la.
 
Clar. Perquè ella ho interpretés, jo li vaig haver d’escriure el paper. I la vaig haver de dirigir. És un treball molt col·lectiu el que hem fet i estic molt contenta per això. És una pel·lícula que vàrem assajar durant quasi cinc mesos, on hi ha una barreja d’actors professionals i actors que no són professionals. Aleshores, Greta, i els actors professionals – l’Àlex, l’Eduard - van haver d’atendre a conviure amb els actors que no ho eren per poder estar tots en el mateix to i trobar un tipus d’actuació que fos homogènia. I això va ser també complicat.
 
Recordem que a part de la multinominada i premiada ‘La hija de un ladrón’, enguany Greta Fernández ha coprotagonitzat també la pel·lícula d’Isabel Coixet, ‘ Elisa y Marcela’. Podríem dir que aquest any és l’any de la Greta?
 
Sí, és el seu any. És la festa de Greta. L’altre dia vaig llegir un titular que deia “La festa de Greta”, doncs mira, sí.
 
La pel·lícula té un altre element destacat. Em refereixo al fet de prendre la temperatura als anomenats barris perifèrics de Barcelona, copsant el seu ambient, donant protagonisme a les seves classes populars i treballadores. ‘La hija de un ladrón’ és una molt bona mostra de cinema social.
 
Jo vaig rodar en llocs que tenen molt a veure amb mi i la meva família. De fet, des del lloc on rodàvem, jo veia el meu barri, a l’altre costat de l’autopista. Jo vinc d’un ambient que va ser preciós amb mi, on vaig poder créixer d’una forma molt lliure, on hi havia gent molt humil, on vaig anar al col·legi i amb la gent que em vaig criar. Jo no he hagut d’inventar massa sobre aquest ambient perquè ja era el que jo havia viscut. I en aquest sentit no em vaig haver de posar massa creativa, el que jo havia de fer era abocar el que jo havia vist a casa meva. I com et deia, el que em fa molt feliç de la pel·lícula és que hàgim aconseguit que, de sobte, arribis tu i em preguntis per això. I que hàgim pogut fer una espècie d’homenatge, també, a la Barcelona que va més enllà del Passeig de Gràcia i del Barri Gòtic, perquè Barcelona continua. I hi ha moltes realitats més enllà de la que sempre ens intenten vendre.
 
Cal subratllar l’excepcionalitat de la teva pel·lícula en subratllar aquest aspecte.
 
I és curiós que sigui excepcional quan la majoria de nosaltres no vivim en aquesta Barcelona moderna, cosmopolita, que ens diuen que és l’única que existeix, no? És curiós que això sigui excepcional.
 
Et va costar molt aixecar aquest primer llargmetratge després dels teus dos curtmetratges?
 
Doncs, no. De veritat. El que em va costar molt, molt, és escriure el guió. Jo escric amb un guionista que és Marçal Cebrián i som bastant lents escrivint, però perquè ens agrada molt pensar i documentar-nos sobre els llocs on succeeixen les pel·lícules i al voltant de les circumstàncies que envolten els personatges. Per exemple, la seqüència del judici està calcada d’un judici de família reial. Em va costar molt escriure el guió però em vaig posar a aixecar el finançament i, de seguida, vam trobar molts socis que es van enfilar al carro i que ens van ajudar a fer la pel·lícula. Aleshores no he tingut una relació tortuosa. Sí que tinc molts amics cineastes que tarden molt de temps en aixecar els seus projectes.  Potser em passarà en el meu segon llarg. No ho sé. Espero que no.


 
Ara que esmentes l’escena de judici crec que es tracta d’una escena clau en la pel·lícula, una mica la culminació dramàtica. Una escena que reflecteix molt bé aquesta pugna interna de la Sara envers el seu pare, que el necessita i alhora és capaç de portar-lo a judici per tenir la custòdia del seu germanet, no?
 
Jo crec que resumeix el conflicte entre ells dos. No farem spoilers de què succeeix al final. Però estic contenta perquè és una seqüència que abraça tot el que hem vist des de fa 104 minuts.
 
Hem parlat d’un film sobre conflictives relacions patern-filials, també d’un film social, però crec important valorar un altre aspecte. A ‘La hija de un ladrón’ tenim una directora, una actriu i un personatge femení. És un film amb una mirada de dona, un film femení, o feminista, fins i tot?
 
No crec que sigui cinema femení perquè no sé ben bé què vol dir aquesta etiqueta. A mi ja no m’agrada parlar de cinema de dones, prefereixo parlar de dones fent cinema. Em sembla que ens fa més justícia. Això del cinema de dones... No sé, aquesta és la meva teoria, evidentment, i podria estar equivocada, però això ha servit perquè durant molts anys les dones tinguin pressupostos baixos. Es diu, “les dones fan cinema intimista”, i qui ha decidit que una dona no vulgui fer una pel·lícula d’acció, un thriller o una de terror, no? En aquest sentit m’agrada més pensar que, en realitat, el que jo he fet ha sigut dirigit una pel·lícula que ha parlat d’una dona, que l’ha posada en el centre del relat, que no depenia de l’home sinó que ella prenia les seves pròpies decisions.
 
I després m’agrada pensar, d’una forma absolutament involuntària, perquè no hi havia un càlcul en això, que sí que hem fet un equip en què moltes responsables són dones: la directora de fotografia, la directora d’art, la directora de producció. O sigui, hem aconseguit que hi hagi moltes dones en càrrecs importants. D’altra banda, també és una pel·lícula molt feminista perquè té un personatge que és molt feminista, sense que ni tan sols ella tingui en el seu lèxic la paraula feminista. Si li preguntes a Sara què és el feminisme, doncs no sabrà què respondre. Però sí que és cert que és una dona que porta a terme un procés d’emancipació i que aconsegueix tancar capítols de totes aquelles relacions que tenen a veure amb els homes, i que fan que ella no pugui estar bé, que no pugui ser feliç, no? Aleshores crec que al final és una pel·lícula on ensenyem una dona que és molt forta però que també pren decisions equivocades, i que no és perfecta.
 
Ara que estàs en aquesta cresta de l’onada, igual no és el moment de comentar-ho, però estàs pensant en un nou projecte? Estàs treballant en un nou llargmetratge?
 
Doncs estic pensant a fer una pel·lícula just després d’aquesta, sobre la qual hi he pogut pensar molt poc, perquè tot això ha estat terrible, i molt bonic i hem tingut poc temps per asseure’ns a pensar. Però sí que m’agradaria fer una altra pel·lícula de la qual encara no sé massa ni sobre que va, ni què passa, però amb la que m’hi posaré ben aviat a escriure-la.
 
Segueixes escrivint amb el Marçal?
 
Doncs, sí. Primer, perquè és la meva parella. I després perquè m’entenc molt bé amb ell, compartim sensibilitats que són molt semblants, compartim idees al voltant del món molt semblants. Aleshores per a mi és molt natural que ens asseiem junts a escriure de nou.
 
Tornaràs a pensar en l’Eduard o la Greta Fernández?
 
Doncs això sí que no ho sé.
 

 

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media