Com han evolucionat els col·lectius de cultura popular als Països Catalans en les darreres dècades? Quins són els models festius que imperen actualment? Com es pot garantir la qualitat de les actuacions que les entitats de base porten a les places i a carrers? Són només unes quantes de les preguntes plantejades per Xavier Orriols en la conferència ‘La cultura popular als Països Catalans’, celebrada el 22 d’agost a Prada en el marc de la 51a Universitat Catalana d’Estiu.
 
Organitzant aquesta xerrada, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català ha volgut conèixer l’opinió d’un dels màxims entesos en patrimoni immaterial de tota la nació. Josep Maria Porta, vocal de la confederació cultural i amic íntim del conferenciant, n’ha recordat la trajectòria com a professor de l’Aula de Música Tradicional i Popular de la Generalitat i membre del Consell de la Cultura Popular i Tradicional durant quinze anys. “Una enciclopèdia vivent sobre cultura popular”, ha resumit el també vicepresident de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya.

Per contextualitzar l’actual panorama festiu, Orriols ha començat la seva intervenció fent una triple mirada històrica: acadèmica, institucional i associativa. L’efervescència dels col·lectius de cultura popular, palpable des del tardofranquisme i accentuada amb l’eclosió de la democràcia, va suposar una important sacsejada en cadascuna d’aquestes tres esferes.

Des de la celebració del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional de Catalunya (1981) estem vivint una discussió acadèmica sobre el concepte “cultura popular”. En la mesura que “és molt difícil agermanar les definicions proposades pels festers i els antropòlegs”, Orriols ha augurat que aquest debat seria un motiu de polèmica recorrent. En el terreny institucional, l’etnògraf ha fet una lectura ambivalent d’aquests darrers 40 anys. El Principat va ser pioner en el tractament de la cultura popular des d’una òptica patrimonial, ha recordat, però en canvi s’ha mostrat incapaç de crear un Institut de Cultura Popular, reclamat des de principis dels anys 80, que assumís les responsabilitats que actualment ostenten les administracions públiques.

Dos processos paral·lels - deliberació acadèmica i consolidació de les institucions- que es produeixen en un context de forta transformació del model associatiu. Al mateix temps que els col·lectius de cultura popular guanyen prestigi i presència als carrers, es viu la dissolució de moltes “entitats paraigües: foments, casinos, societats i en menor mesura ateneus”. En aquest nou escenari, ha destacat Orriols, les persones s’associen a les entitats per a satisfer aficions més específiques: teatre, esbarts, corals, etcètera.

Sense constatar aquest procés de disgregació associativa, no es pot entendre la hibridació dels grans models festius dels Països Catalans. Tradicionalment, les celebracions es podien enquadrar en dos eixos: festes rurals, espontànies, de caràcter transgressor i descontrolat, en el qual s’invertien els rols socials, i que tenien en el Carnaval la seva màxima expressió; i festes urbanes, altament regulades, creades i concebudes com a eina propagandística, que tenien la cercavila del Corpus Christi com a paradigma.

Una mirada atenta, ha apuntat Orriols, demostra que aquests models s’estan invertint: els Carnavals s’han convertit en desfilades controlades que tenen en l’exhibicionisme la seva raó de ser; paral·lelament, les festes urbanes viuen un progressiu procés de desregulació, marcat per “un apoderament excessiu dels festers” i un oblit de l’essència de les cercaviles. Això significa: “espectacles itinerants que requereixen del compliment d’unes normes de ritme i musicalitat per a garantir l’èxit de l’actuació”.

Propostes per a retornar l'espectacularitat a les festes
Quines accions es poden prendre per a garantir la preservació dels models festius? Orriols ha esmentat un reguitzell de mesures que es podrien executar. Entre altres, impulsar les realitzacions audiovisuals de qualitat per evitar les massificacions; fomentar les pràctiques rituals com a trets identificadors imprescindibles de qualsevol festa; cuidar especialment les pràctiques etnopoètiques; ser molt meticulós en els detalls que aporten els trets genuïns de la celebració; o garantir-ne la transversalitat, permetent que cada generació la pugui viure de la seva manera.
Més enllà de qualsevol mesura concreta, els festers han de prendre consciència que participen d’un espectacle. O el que és el mateix: que han de lluitar contra la banalització de les festes. Per Orriols, aquest combat es juga des de diferents camps de batalla. Uns són estrictament personals, tal com ha il·lustrat l’estudiós vilanoví amb l’exemple de l’auto sacramental: el diable que se submergeix completament en la interpretació hi contribueix més que un altre que simplement es disfressa i mira l’escena fumant-se una cigarreta. I d'altra banda, ha afegit,  s'ha de repensar la gestió del patrimoni col·lectiu. En aquest cas, Orriols ha fet referència als gegants per a donar força al seu argumentari. “Si una parella participa en desenes trobades anuals, no s’està difuminant el caràcter extraordinari que hauria de tenir la seva aparició?”, ha plantejat. Per l’etnògraf, la creació de Cases de la Festa que exposen diàriament la imatgeria festiva també contribueix a difuminar el caràcter excepcional i fascinant de les cercaviles.

Tancant la conferència, Orriols s’ha mostrat escèptic sobre la incidència que té la inscripció d’elements a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO en la preservació del patrimoni festiu. “No crec que influeixi en la manera com els festers viuen la festa”, ha opinat. Per garantir un salt de qualitat en els col·lectius de cultura popular, ha resumit, cal posar èmfasi en les produccions audiovisual, el compliment dels protocols festius, i la creació de nous formats que sàpiguen hibridar les pràctiques tradicionals i les avantguardistes.

Crònica de Guillem Carreras