Joan Gonzàlez: "El documental ha arribat a la majoria d’edat però pateix molt pel finançament"
Altres entrevistats
26/03/2024
Uri Garcia: "La televisió fins ara ha tingut un problema, en general, i és que les joves no hi van."
 
13/03/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Maria Teixidor: "El Barça femení ha estat una eina de transformació molt important"
 
22/02/2024
Nadine Romero: "El meu contingut agrada força perquè és en català"
 
05/02/2024
El Pòdcast de l’AMIC. Entrevista a Ven’nus: "En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s'escau a tenir un bon missatge"
 
23/01/2024
Gerry i la Carla: "Lligar en català?"
 
09/01/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Entrevista a Ramon Grau, president de l’AMIC
 
Text: Júlia Solé/Clack
Fotos: Pol Alfageme/Clack
07/06/2019

El DocsBarcelona, el festival de documental de la capital catalana, ha tancat amb èxit la seva 22a edició. Amb un creixement de públic que ha arribat als 12.500 espectadors en sales, el certamen ha comptat amb la projecció de 41 pel·lícules i amb la presència de 400 professionals que han participat en les diferents activitats destinades a fomentar la producció de projectes. A més, recentment se l’ha reconegut com a prescriptor per als European Film Awards, un qualificatiu que, a Espanya, només té el Festival de San Sebastián. Parlem amb Joan Gonzàlez, el seu director, de la salut i les tendències de la indústria del documental.  

- A qui es dirigeix el Docs Barcelona?

Ens dirigim a una comunitat que té mirades inquietes. Per un costat, als directors i directores que tenen inquietud per un tema i el volen conèixer i fer-ne un documental és com l’aprofundeixen i el transmeten al món. I per l’altre, als espectadors que tenen mirades inquietes i que el que volen és conèixer histories a través d’una pantalla de cinema. Un dels nostres objectius, sempre, és fer que la gent tingui la primera experiència de veure documentals en una sala cinematogràfica; sabem que els documentals són com les patates fregides: si proves, repeteixes. Doncs això és el que busquem.

- Quins són els temes que han estat més presents en les pel·lícules d’aquest any?

Aquest any hi ha hagut un factor diferencial que han estat pel·lícules que no tenien a persones com a protagonistes. És una cosa que ens ha sorprès, perquè sempre treballem amb pel·lícules que tenen persones com a protagonistes. Però aquest any hem tingut una cova, l’aigua, uns gossos, un bosc... i són obres extraordinàries. Això vol dir, també, que els directors i directores volen retratar aquest món i el nostre món no únicament està format per éssers humans. També hi ha hagut diverses pel·lícules que tenen a veure amb el món polític, tant local com internacional, i també n’hi ha hagut que tenien dones lluitadores com a protagonistes. Aquests tres eixos de natura, dones en lluita i política han sigut com hem agrupat les pel·lícules.

- Quins noves tendències i formats observeu que s’estan treballant en el món del documental?
Hi ha un plantejament de més cinematografia; el documental no únicament com una peça informativa i plena de bona voluntat per la gent que el tira endavant sinó que hi ha d’haver art cinematogràfic en aquelles imatges i això aquest any si que ha tingut un pes. La producció de documental s’està fracturant entre grans produccions i petites produccions i, a les grans produccions, la cinematografia hi és molt present. Jo crec que això anirà cada cop a més.

- Quina presència han tingut les docusèries en el festival?

Ja fa anys que, a nivell internacional, el documental va venir per quedar-se. Sempre havia existit a la història del cinema però els canvis tecnològics han afavorit que es pugui produir més i es pugui veure més. Una dels elements que ho demostra és que abans només hi havia sèries de ficció, però ara, com que els espectadors accepten el documental -i l’accepten extremadament bé-, les productores comencen a produir docusèries. El DocsBarcelona, conscient d’això, va voler convidar Netflix a presentar el primer capítol de la sèrie sobre la història d’Alcàsser. Se n’estan fent unes quantes de sèries; és aquesta majoria d’edat que ha agafat el documental: està aquí i impregna a tota la societat.

- Quines han estat les pel·lícules més destacades d’aquest certamen?

Jo diria que n’hi ha vàries, de destacades. Per un costat, la que va obrir el festival, Aquarela, que per nosaltres era la voluntat de popularitzar un dels mestres vius del documental, el rus Victor Kossakovsky i jo crec que, per la majoria de les 1.100 persones que estaven a l’acte inaugural, va ser un descobriment. Aquest home, que per nosaltres és un geni i està reconegut internacionalment com un mestre, va fer una cosa difícil que és retratar l’aigua. I jo crec que no va deixar ningú indiferent i que tothom va notar la presència de l’aigua en forma d’imatges memorables i de sons. I, de fet, va exhaurir en totes les sessions. Una altra pel·lícula que ha tingut molt d’èxit és Me llamo Violeta, la historia d’una nena trans i que ha guanyat el premi del públic. Després jo crec que n’hi haurien dos o tres més, Chris de Swiss, que barreja animacions i documental que també ha tingut molt d’impacte... Estem molt contents de l’alta la valoració que ha fet la gent, de les bones notes que posaven a les pel·lícules en el premi del públic.

- Quina presència han tingut les pel·lícules de factoria catalana?

Menys de la que haguéssim volgut. La producció de documental catalana està patint i està patint molt. I això ho notem perquè quan el comitè de selecció i de programació selecciona les pel·lícules, no n’hi han tantes, de catalanes. I les que hi ha són de factoria més de “franctirador” que d’indústria. No hi ha la presència que hi havia temps enrere. Però això no és extraordinari; és el que està passant; com que no hi han les fonts de finançament suficients com per finançar aquesta producció... doncs està havent-hi menys presència catalana; hi ha menys capacitat de producció. Esperem que això sigui circumstancial i que ho recuperem. Jo crec que depassa una mica el tema del documental. Se’ns ha d’enriquir en temes de cultura i això vol dir finançament i pressupostos. I això depèn de la societat i dels polítics; els polítics reaccionaran en funció de que reaccioni la societat i jo crec que hem de treballar tots perquè el pressupost del Departament de Cultura sigui el 2% i no un 0,7 % o l’1%.

“Quan el comitè de selecció i de programació selecciona les pel·lícules, no n’hi han tantes, de catalanes. I les que hi ha són de factoria més de “franctirador” que d’indústria. No hi ha la presència que hi havia temps enrere.”

- Quines activitats paral·leles dur a terme el festival per incentivar la creació de projectes i impulsar la industria del documental?

Durant el Docs uns quatre-cents professionals de trenta o quaranta països han estat per aquí. En dues grans divisions: una part que venien a buscar fiançament per fer noves pel·lícules i nosaltres els posàvem en contacte amb potencials finançadors i, per l’altra costat, gent que té projectes en fase inicial que ha vingut a fer formació, a contrastar els seus projectes, a posar-los a la coctelera, a escoltar... a mostrar com ho estan treballant. Aquesta és una pota que sempre hem fet; és a dir: primer ajudar a la indústria a fer millors projectes, quan són bons projectes ajudar a trobar finançament per aquests projectes i, quan passen a ser obres, ajudar a donar-los divulgació a través de les pantalles.

- Quines altres iniciatives dur a terme el Docs per acostar el documental a la societat?

Des de fa tretze o catorze anys tenim El Documental del Mes, que és la xarxa més gran del món que distribueix documentals de forma estable en una vuitantena de sales entre aquí i Xile -la meitat estan a Catalunya, un 40% a la resta d’Espanya i després un 10% a Xile-. Amb això el que pretenem és que aquesta taca d’oli que és el documental es vagi escampant a tot arreu; que el documental no sigui una eina d’accés per a la gent que està al centre de ciutat gran sinó que es pugui veure des d’Esterri d’Àneu, fins a Mataró passant per Vilanova, Girona, Reus... Aquesta és la feina que nosaltres fem. I per altre costat, a través de la plataforma Filmin, donar-los a conèixer online. És a dir aquesta feina de divulgació forma part de l’ADN central del DocsBarcelona.

- Porteu 22 anys de festival i, en el marc d’aquesta edició, el Docs Barcelona ha estat nomenat prescriptor per als premis de cinema europeus. Com ho valoreu?

Si, els European Film Awards, els Oscars Europeus, ens ha reconegut com una entitat que pot aportar documentals perquè siguin valorats pels membres de l’acadèmia a l’hora de decidir quin és el millor documental de l’any. És un honor que se’ns ha fet i que compartim a Espanya amb el Festival de San Sebastián. Això vol dir que és un reconeixement de l’Acadèmia de Cinema Europeu cap al Docs Barcelona. Jo crec que no teníem ni idea quan vam començar que estaríem on estem. Estem en una etapa de creixement i continuem fent-ho any rere any; la nostra voluntat és fer un festival multitudinari, és a dir, per mi el proper esglaó és tenir cinquanta mil espectadors. És a dir: la societat accepta el documental, doncs anem a fer una festa del documental que arribi a molta gent. En aquest camí estem; el recorregut és llarg i estem plens d’energia. 

AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media