En aquesta ocasió entrevistem a La Forte, amb aquest nom és com s'ha donat a conèixer la valenciana Alma Andreu (Torrent, 1983) a les xarxes socials, on té centenes de milers de seguidors i seguidores. Va estudiar magisteri i periodisme, i aquesta segona és la seua professió actual. Combina les seues aparicions en televisió i ràdio amb els seus dos podcasts "Mi patio de vecinas" i "Si es lo que parece". En 2020 va ser el segon podcast més escoltat en 2020 creat per una dona i una de les novetats més escoltades segons Apple Podcast.

Com van ser els teus inicis a València?

Vaig estudiar periodisme en la Universitat Cardenal Herrera - CEU, quan vaig començar jo encara no es podia fer en la pública. El periodisme em venia un poc per família, els meus pares treballaven a l’antiga Canal 9. Però quan vaig eixir al mercat laboral resulta que no hi havia tal mercat laboral i vaig decidir estudiar Educació Infantil. Va ser divertit i em va servir per escriure alguns relats i contes quan tornava a casa.

Al voltant de 2013 em vaig obrir Instagram i vaig començar a fer fotos cuquis. Arran d’això em van cridar per participar en un congrés de fotografia mòbil a Torrevella. Com que jo de balanç de blancs no entenia vaig proposar fer un monòleg. Gràcies a aquesta actuació em van conèixer moltes persones i una d’elles em va suggerir traslladar-me a Barcelona per treballar portant la comunicació de Casa Batlló.

En 2015, amb uns anys més en xarxes socials, l’editorial Planeta em va plantejar escriure el meu primer llibre. Va ser la primera vegada que vaig utilitzar el nom definitiu de “La Forte”, com les grans: La Pantoja, La Jurado o La Rosalia.

En aquella època vaig créixer molt perquè Instagram em posava en suggeriments a escala mundial de persones a qui seguir. Segons pareix, els agradaven les meues fotos i escrits i em van posar en aqueixa llista un parell de vegades. Els hi estic molt agraïda.

Com és ser una estrella del podcast?

És veritat que ara mateix és un moment dolç, tot el món està descobrint que és un podcast. No sé quanta gent es quedarà a la llarga usant aquest mitjà, ara hi ha més podcasts que persones! (riu).

Vaig començar amb el meu company Enric fent un programa anomenat “Si es lo que parece”, audiovisual, en un estudi petit en Madrid, molt divertit. Passat el temps van començar a convidar-me en diferents podcasts d’amigues de professió i vaig pensar: per què no em tire de la moto i en cree un? Així va nàixer “Mi patio de vecinas” on entreviste a gent rellevant, amb el tret diferenciador d’allunyar-me del personatge públic i parlar més de la persona. Cada entrevista que acabe dic: “ostres!, el que m’ha contat!”

Amb el reportatge “Con voz propia” de Vogue estic molt contenta. L’altre dia ho parlava amb una amiga. Pareix que la ràdio va nàixer de la mà de veus masculines i la indústria del podcast l’estem fent entre homes i dones, més igualitàriament.

Conta’ns més sobre el podcast “Sí es lo que parece”?

És una bogeria que es va inventar Enric per parlar de la nostra vida però amb el micròfon davant. Aquestes reunions de parella estipulades que tenen moltes parelles nosaltres li posem un micro. Està molt guai perquè la gent se sent identificada en segons quines situacions, per exemple a mi a vegades m’ix la vena ama de casa o a Enric se li veu un punt de supèrbia… Com tot el món no som perfectes i és el que es veu.

No tenim guió, més aviat tenim una escaleta. I tenim llibertat absoluta per parlar de segons quines coses, no tenim cap redactor en cap que ens diga els temes del dia. De fet som l’únic podcast presentat per una parella real. És un podcast reallity que parlem de la nostra vida.

Es podria considerar una mena de teràpia de parella?
Sí, inclús en algunes ocasions ens ha passat, com els dos ens dediquem al mateix i en casa el tema és endogàmic, de dir-nos: espera, espera no ens ho contem ara i deixem l’anècdota per al dimecres que gravem el capítol!

Ens senten moltes dones que ens conten que cada vegada estan escoltant-lo més amb la seua parella i això ens agrada molt. Es fan en cada situació equipets d’un anant amb mi en la discussió del tema que tractem i l’altra part amb Enric, per exemple. El debat acaba traslladant-se a la mateixa parella.

També col·labores amb mitjans tradicionals, no?

Vaig estar un temps en Zapeando en La Sexta, però ara mateixa no estic fent televisió. Sí que mantinc encara la col·laboració en La Ventana i estic supercontenta. Vaig començar amb Roberto Sánchez i ell va entendre des del primer moment de què anava La Forte. És increïble que la primera vegada que vaig fer ràdio fora en un programa d’àmbit estatal.

Al final és contar el dia a dia amb humor, entretenir a la gent. I ho podem fer tant en els mitjans més tradicionals com en les xarxes socials. Aquestes ja fa temps que generen un interès enorme en les marques per la proximitat que tenim amb els i les nostres seguidores. S’ha democratitzat tot amb les xarxes socials, ara mateixa pots viure, i millor, creant el teu contingut allí.