La reproducció de la gran cascada de la Casa Vicens mostra el vincle entre aigua i ciutat L’aigua com una cortina simbòlica que protegeix i dona pas al jardí i al que és privat. L’aigua també com a sinònim de frescor i com a precursora del modern aire condicionat. El magistral Antoni Gaudí, sempre preocupat per la funció de cada element de la seva cosmologia arquitectònica, va dissenyar una original cascada perquè complís aquestes dues missions a la Casa Vicens, a la llavors Vila de Gràcia de Barcelona, la seva primera gran obra residencial i una joia modernista reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat. La cascada va tenir un caràcter efímer perquè el desenvolupisme de l’època de l’alcalde Porcioles va fer que desaparegués, a causa de l’especulació parcel·lària que va afectar tota la ciutat. Ara aquesta obra fugaç, que va estar en peu menys de 60 anys (1883-1941), ha tornat de nou a la vida gràcies a una iniciativa inèdita que n’ha permès aixecar, en només sis mesos, una fidel reproducció a escala real al Museu de les Aigües, a Cornellà de Llobregat, en un paratge en què cobra un nou sentit. La natura era una de les principals fonts d’inspiració per a Gaudí, que va ser pioner en la utilització de l’aigua com a element funcional en les seves obres. La cascada, que va ser construïda en un moment d’optimisme a la Barcelona de finals del segle XIX, té 10 metres d’alt i 17 d’ample. Amb un arc parabòlic i una gran simplicitat i contundència estructural, el seu estil, segons el responsable del projecte de reconstrucció i historiador de l’art, Daniel Giralt-Miracle, no es pot inscriure en el modernisme, sinó que enllaça amb l’obra del nord-americà Louis Kahn o dels arquitectes russos de principis del segle XX.
La reproducció de la cascada de Gaudí, construïda amb materials i procediments propis de la seva època, ajuda a mostrar el vincle entre l’aigua i la ciutat. A això contribueix encara més la seva ubicació al Museu de les Aigües, les instal·lacions del qual, situades en un recinte ric en patrimoni industrial modernista obra de Josep Amargós i Samaranch, conviuen amb una central de bombament en funcionament que és la responsable d’impulsar el 50% de l’aigua que es consumeix a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Amb aquesta joia arquitectònica, el Museu celebra els seus 15 anys de vida, ampliant a més els seus jardins i amb la renovació de l’exposició temporal. Servei i coneixement units per acollir un llegat històric de l’arquitectura de l'aigua |