Per la República de la cultura
Una cultura singular en un món global
Agustí Alcoberro. Historiador, professor de la UB i exdirector del MHCat
 
El principal repte al qual s’enfronten totes les cultures del món és la globalització. Aquesta mundialització pot tenir efectes perversos, com la tendència a la uniformització i a la pèrdua de riquesa cultural, però també en pot tenir de positius, com la capacitat d’obrir els nostres creadors i la nostra indústria cultural al món. Tot depèn de la fortalesa del sistema cultural al qual es pertany. Per això la República catalana resulta del tot imprescindible per a la projecció, i per a la pervivència, del nostre teixit cultural.

L’Estat espanyol sorgit de la Transició ha remat sempre contra la diversitat cultural. Els seus instruments de projecció internacional, com l’Instituto Cervantes, han promocionat exclusivament la cultura feta en castellà. L’objectiu reiterat del Ministerio de Cultura ha estat convertir Madrid en una gran capital cultural, finançant les grans institucions culturals d’estat i les seves empreses culturals. Això ha anat acompanyant de la uniformització de l’oferta a les capitals provincials, tot tendint a marginar les grans institucions culturals catalanes.

De res ha servit que els Estatuts de Catalunya de 1979 i de 2006 coincidissin a proclamar el caràcter “exclusiu” de les competències del govern autònom en matèria de cultura. A la pràctica, el govern de l’Estat ha continuat exercint la seva supremacia, sobre una doble estratègia: la definició del caràcter “concurrent” de les seves competències, que liquidava l’exclusivitat del govern català en matèria de cultura; i l’ofec econòmic de Catalunya i de les institucions culturals catalanes.

Malgrat això, la presència de la cultura catalana al món és avui molt significativa. I mostra una realitat original i amb una gran capacitat  creativa. La República Catalana s’ha de proposar potenciar la nostra cultura i generar un autèntic sistema cultural propi que disposi d’altaveus vigorosos al món. Aquesta estratègia passa per l’enfortiment del patrimoni cultural, de la creació i de les indústries culturals.

D’una banda, necessitem dotar d’un autèntic caràcter nacional les grans institucions culturals catalanes: museus, bilioteques, teatres, auditoris, etc. Això vol dir també impulsar una xarxa d’institucions i serveis culturals sobre el territori, que garanteixin la igualtat d’accès a la cultura a tots els ciutadans; millorar les condicions del patrimoni cultural immoble (monuments i jaciments); i enfortir la cultura popular.

D’altra banda, hem de donar suport als nostres creadors, tot facilitant la seva presència en els canals de producció, difusió i comercialització de la cultura. I això ha de suposar també el suport al teixit empresarial, tot garantint la lliure concurrència i evitant l’existència de monopolis. En última instància, hem de garantir que els creadors es guanyin la vida a través de la seva creació i de l’èxit.

La República Catalana haurà de donar un suport decidit a la llengua catalana, i també a la llengua aranesa. Amb la proclamació de la República, el català es parlarà ja a cinc estats –Catalunya, Andorra, l’Estat Espanyol, l’Estat Francès i Itàlia. Però per raons demogràfiques, històriques i de centralitat política, correspondrà a la Catalunya independent jugar un paper clau en la presència de la nostra llengua al món.

La globalització és un instrument d’anada i tornada. En un món global, la nostra identitat i la nostra singularitat són un valor afegit. L’interès que susciten les nostres ciutats prové de la seva personalitat: d’una combinació de convencions pròpies, història, art i maneres de fer que les fa diferents i alhora atractives. No hi ha res més banal que la imitació. En un món global, sempre es buscarà l’original, no pas la còpia. Per això hem d’apostar decididament per allò que podem anomenar “la via catalana a la modernitat”.

La República catalana haurà d’apostar també per la interculturalitat, és a dir, pel respecte i el diàleg entre les diferents llengües i cultures que avui ja conviuen al nostre país, com ho fan als llocs més actius i privilegiats del món. La interculturalitat ha de ser entesa com un element de riquesa, i ha de ser una pràctica diària, un estímul per a la creació i el coneixement i un argument més per fer del català la nostra llengua comuna.
El marc autonòmic actual no pot donar sortida a aquests reptes, ni convertir la cultura catalana en una cultura competitiva en el marc global, ni fer de Barcelona la gran capital cultural. Per tot això també ens cal la República Catalana.
 
I tot això com es farà? - Jofre Llombart, periodista
Això no es toca - Empar Moliner, escriptora
La revolta de les dones - Tània Verge Mestre. Professora agregada del Departament de Ciències Polítiques i Socials a la UPF
Pensions, arriba el daltabaix - David Ros. Economista, jubilat
Una potència en recerca científica - Joan Bagaria. Professor d’Investigació ICREA. Departament de Matemàtiques i Informàtica de la UB
La Recerca, eina indispensable de futur - Àngel Messeguer. Professor d’Investigació del CSIC i membre de l’IEC
Una República catalana per a unes pensions dignes - Josep Ginesta, secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies
Ens hem de posar les piles - Josep Cullell, aparellador
L’objectiu i l’instrument - Pere Miralles i Mestre. Estudiant universitari
Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya - Agustí Alcoberro. Historiador. Professor de la UB i exdirector del MHCat
La jove història d’un vell país - Jofre Llombart. Periodista.
Una oportunitat única contra l’atur juvenil - Modest Guinjoan. Economista
Els pecats originals de la monarquia - Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona
És així de senzill - Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic
Me siento español y quiero votar - Raúl P. Ruíz. Director industrial.
La independència com a oportunitat - Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament Vic
Interès nacional també pels drets humans - Saoka Kingolo. Agent intercultural.
Independència, transitorietat i recerca de la felicitat - Dolors Feliu. Jurista. Membre del Col·lectiu Praga.
Posem-hi atenció - Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga
Cooperatives i mútues, benestar per al segle XXI - Agustí Alcoberro, professor d’Història a la Universitat de Barcelona, exdirector del Museu d’Història de Catalunya
República i salut per a tothom - Pere Joan Cardona, metge
Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobirania - Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB
Educació: Una prioritat nacional - Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya
O juguem tots, o punxem la pilota - Jofre Llombart, periodista
Diàleg a tot tren - Manel Larrosa, arquitecte
Siguem civilitzats, viatgem amb Rodalies - Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic
Abans pobra que catalana - Ramon Tremosa i Balcells, diputat al Parlament Europeu
L’Espanya de ferro - Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la UB