És així de senzill
Al segle XXI les societats democràtiques resolen les qüestions de sobirania sotmetent-les a referèndums
Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic
 
Un Estat està format per un conjunt d’institucions que han de vetllar per solucionar els problemes col·lectius de la seva gent: prestar serveis públics, garantir ordre i justícia, construir infraestructures.

Una bona part de la població catalana ha arribat a la conclusió que l’Estat espanyol no està interessat a resoldre aquests problemes dels catalans, tot i que els catalans contribueixen com ningú a finançar les institucions espanyoles. L’experiència els diu que dins l’Estat espanyol sempre patiran greuges econòmics; que la seva llengua no serà defensada, i que la sanitat, l’educació i les rodalies seguiran patint un finançament amb insuficiència crònica. Amb tota la lògica del món, aquests catalans voldrien tenir un Estat amic, i com que a Espanya no el veuen possible, desitgen un Estat català.

Naturalment, hi ha altres catalans que no ho veuen així, i preferirien seguir com fins ara, dins l’Estat espanyol. Les dues posicions són igualment legítimes. Però com que en un territori no hi pot haver simultàniament dos estats, caldrà triar.
Fins ara no hem pogut triar, perquè els estats, abans del segle XX, es conformaven a partir d’enfrontaments militars, matrimonis entre reis o atzars dinàstics. Al segle XX tampoc vam poder triar, perquè vam passar d’una dictadura (la de Primo de Ribera) a l’altra (la de Franco) amb un interludi molt crispat (la II República), i, en morir, Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.

Però ara som al segle XXI, i tot això ha passat a la història. Al segle XXI, les societats democràtiques resolen aquestes qüestions sotmetent-les a referèndums democràtics. És així de senzill, i tot el món, dins i fora d’Europa, ho entén. Quan els partits polítics d’Espanya diuen que no en volen ni sentir parlar, demostren que segueixen amb la mentalitat del segle XIX: una mentalitat prepotent, d’arrels militars, autoritària. Una raó de més per votar a favor de separar-nos d’un Estat així.
Una República catalana per a unes pensions dignes - Josep Ginesta, secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies
Ens hem de posar les piles - Josep Cullell, aparellador
L’objectiu i l’instrument - Pere Miralles i Mestre. Estudiant universitari
Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya - Agustí Alcoberro. Historiador. Professor de la UB i exdirector del MHCat
La jove història d’un vell país - Jofre Llombart. Periodista.
Una oportunitat única contra l’atur juvenil - Modest Guinjoan. Economista
Els pecats originals de la monarquia - Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona
Me siento español y quiero votar - Raúl P. Ruíz. Director industrial.
La independència com a oportunitat - Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament Vic
Interès nacional també pels drets humans - Saoka Kingolo. Agent intercultural.
Independència, transitorietat i recerca de la felicitat - Dolors Feliu. Jurista. Membre del Col·lectiu Praga.
Posem-hi atenció - Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga
Cooperatives i mútues, benestar per al segle XXI - Agustí Alcoberro, professor d’Història a la Universitat de Barcelona, exdirector del Museu d’Història de Catalunya
República i salut per a tothom - Pere Joan Cardona, metge
Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobirania - Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB
Educació: Una prioritat nacional - Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya
O juguem tots, o punxem la pilota - Jofre Llombart, periodista
Diàleg a tot tren - Manel Larrosa, arquitecte
Siguem civilitzats, viatgem amb Rodalies - Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic
Abans pobra que catalana - Ramon Tremosa i Balcells, diputat al Parlament Europeu
L’Espanya de ferro - Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la UB